Adeu Angela!

Ahir vespre ens va deixar n’Angela Rivera, n’Angela de Badajoz. Se’n va massa prest, però amb tot l’amor que li han donat en Biel, n’Isabel i na Marta, lluitant al seu costat amb digitat fins el final. I l’amor també des Tonis, na Clara, n’Amèlia i na Maria, i de tants amics que l’han rodejada. Perquè n’Angela es feia estimar. Secretament encara tenia l’esperança de poder fer un darrer sopar de nadal amb ella i tota la tropa. Em quedo amb la consciència tranquil·la que abans de partir, almanco va poder fer una darrera visita a Badajoz per acomiadar-se de la seva terra. I també fer una darrera mini operación tolo al campament de Son Bou, a finals d’octubre, on va cantar per darrera vagada el seu estimat himne a Extremadura.

Nuestras voces se alzan, nuestros cielos se llenan de banderas, de banderas verde, blanca y negra.

N’Angela ha estat sempre una més de la família, de la que es tria, la més estupenda de totes. Sempre hi ha estat present. I ho dic en el sentit més literal de la paraula. Ma mare i ella van coincidir al curs de gimnàstica pre-part (i en Biel i en Jaume a l’altar del Carme el dia de la seva primera comunió). Per on començar?  Potser per aquell pis del carrer de ses vinyes just davant ca s’avia on tantes vegades vam quedar-hi a menjar i dormir; i com m’agradava fullejar els llibres de jocs cooperatius que hi tenia! perquè el joc era un instrument per fer un món millor; i és clar pels viatges a Badajoz en família, quan viatjàvem els 8 dins un cotxe (amb na Laia i na Marta al capó que per alguna cosa eren les més petites);  en el llibre dels records no hi pot faltar els viatges de l’operación Tolo que feien amb els amics dels pares i tots els fills, fàcilment una vintena; tampoc hi pot faltar els amics, sempre interessants, que de tant en tant venien d’Extremadura a visitar-la, molt especialment aquella amiga a qui se li va aferrar un pop a Cales Coves; i és clar els cantares amb els amics o al bar infanta; o les converses sobre el darrer article publicat, el llibre (sempre prestat de la biblioteca) que tenia damunt al taula, o de com reformar la casa del Carrer Sant Joan;  I Last but not least, els sopars de nadal al menjador del carrer de Sant Joan, on no hi faltava cap detall.

 

Potser el record més dolç que en tenc és quan vam venir a Newcastle amb els meus pares el 2017. Els quatre em van ocupar el meu pis per una setmana (mentre jo feia  d’okupa a casa d’uns amics). D’aquest viatge en tenc aquesta foto que ens vam fer dalt sa barca de camí a les Farne islands – una reserva ornitològica meravellosa i encara avui una de les millors visites que he fet mai. N’Angela hi apareix tal com era ella, sense luxes, aventurera, curiosa, rodejada amics, somrient.

Llegiu més

Views: 262

A pròposit de les eleccions britàniques: Entre l’austeritat i el brèxit.

Després de 14 anys caòtics, aquest dijous s’acabarà una era al Regne Unit. Els Tories perdran les eleccions. L’únic que resta a saber és si la seva derrota serà dura, com la del 1997, o molt dura, com pronostiquen moltes enquestes.  S’especula que, fins i tot, poden quedar tercers escanyats entre el centrisme benpensant dels liberals i l’extremisme racista de Nigel Farage. Divendres matí prestau atenció al que facin els liberals, els reformistes, i els verds – a qui votaré en la meva circumscripció de Gateshead central. Serà un trist final a un règim que, en nom de la grandesa – Britain is great – ha enterrat el vell imperi en l’ostracisme.

Les ganes de canvi es palpen en l’ambient. Al carrer, i també, a la universitat, on tothom està esperant que arribi el nou govern. Són molts els que han posat un ciri a la Mare de Déu perquè sense canvis, la cosa pinta malament. Però les perspectives són molt minses. No som el 1997 quan, un jove de nom Toni va proclamar just quan sortia el sol “ A new dawn has broken, has it not? “.  Aquesta vegada ni Keir Starmer ha promès res d’important ni ningú espera res d’ell. L’única aspiració que té la gent és recuperar la decència i la normalitat. Perquè han estat 14 anys de Caos, de retallades, de  primers ministres pallassos, i d’altres que duren menys que una lletuga.

Austeritat

Llegiu més

Views: 79

50 anys junts!

Dia 20 desembre de 1973 saltava pels aires el cotxe que portava Carrero Blanco. Aquell vespre a l’oficina de Telégrafos que hi havia al carrer del Bonaire hi feia guàrdia un jove de 23 anys de nom Jaume. Les guàrdies nocturnes normalment eren plàcides i s’hi podia dormir d’una tirada. Aquell vespre però en Jaume no va aclucar ull. Oficials de tots els quarters que hi havia a Maó van fer-hi acte de presència. En un estat de pànic l’exercit havia decretat la mobilització general de les tropes i calia enviar un telegrama a tots els soldats, que en aquella època no eren precisament pocs, perquè tornessin. La majoria ja eren fora de l’illa per passar el nadal. Després d’un parell o tres d’hores d’enviar telegrames, els mateixos oficials van tornar a l’oficina a desfer l’ordre. S’anul·lava la mobilització general.

Aquella va ser la darrera guàrdia d’en Jaume abans de casar-se amb na Pili. En Jaume havia sol·licitat un permís que no li fou concedit. El seu cap li va retreure que aquells no eren dies de casar-se. Així que no va tenir més remei que canviar guàrdies amb els seus companys de feina, per disposar d’un parell de dies lliures.  En Jaume va sortir de la guàrdia el matí del 21 sense haver dormit gaire. Tanmateix, no hi havia temps per descansar. Aquell vespre en Jaume i na Pili celebrarien la darrera de fadrí a la bodega Victòria, que en aquella àpoca la portava n’Isodoro guerra. En Doro els hi va fer un conill a l’all i hi va haver un glosat improvisat entre en Tòful Mus i en Guillem Genestar. Mentre uns ploraven la mort de l’hereu, una nova generació, alegre i combativa, tocava a la porta. Els fills dels que van patir la guerra civil, que posaven discs de Llach, Serrrat i Bob Dylan volien menjar-se el món .

Llegiu més

Views: 343

El 28M, el Tsunami que no vam saber veure

Avui és un dia trist per a Menorca. Tots sabíem que la situació política no estava per masses alegries, Tanmateix el Tsunami ha estat molt més gros del que s’esperava, a Menorca i arreu. El 28 de maig hi perd la nostra cultura, la nostra llengua i sobretot la nostra terra. A Menorca, i a les Illes Balears ha guanyat, sobretot, una coalició política anti-ecologista, el partit del “turismo sin fronteras”,  el partit que defensa el dret a la propietat. Hi ho ha fet quan més ritme agafa la crisi climàtica i de l’habitatge. Que pot sortir malament?

Llegiu més

Views: 3

Art I Turisme

La setmana passada vaig visitar la magnífica galeria que Hauser & Wirth ha obert a l’Illa del Rei. La visita va superar totes les meves expectatives. La restauració és exemplar, amb aquelles finestres que converteixen el paisatge àrid de l’Illa del Rei amb un quadre més de l’exposició. M’agrada especialment el projecte paisatgístic, amb un jardí mediterrani senzill i adaptat al medi. I si el continent val molt la pena, el contingut també amb les escultures d’Euduardo Chillida, Joan Miró, Louise Bourgeois i Frank West així com els grans quadres abstractes de Mark Bradford. Perquè, el més interessant no és la magnífica restauració de l’edifici – subtil sense tocs operístics – sinó l’ús artístic del patrimoni. No és cada dia que a Menorca es fan projectes d’aquesta envergadura i amb un Impacte tan gran – el projecte va merèixer un ampli reportatge al The Guardian!  Riu-te’n de la fantasmada de l’Hermitage que volen obrir al port de Barcelona. La galeria de l’Illa del Rei és molt més interessant i té un impacte (turístic) més gran. Menorca, una illa que no arriba als 100.000 habitants, ha aconseguit atraure una galeria que ja voldrien Barcelona o Madrid. Des d’aquí tot el reconeixement a la gran feina de Mar Rescalvo- la directora del centre.

Si Espanya fos un país normal, aquesta galeria d’art contemporani no seria una iniciativa privada sinó una delegació del Museu d’art contemporani Reina Sofia de Madrid. Molts museus tenen petites delegacions arreu del territori. Un cas molt interessant és el de la Tate Modern de Londres que té una galeria magnífica a la petita localitat costanera de St Ives a Cornualla. Però ja se sap que a Espanya és un sacrilegi que un museu nacional tengui una delegació fora de la capital. Molt de parlar de turisme, però alhora de la veritat, les inversions turístiques transformadores no surten de la M30. Perquè turisme no és només una qüestió d’IVA i aeroports, és també, i sobretot,  una qüestió de cultura -museus i festivals – i medi ambient – parcs nacionals i la protecció del territori. Malauradament l’únic recurs que té Menorca per fer coses d’impacte és caçar projectes al vol i açò és perillós en la mesura que molts dels projectes que sobrevolen l’illa són una fantasmada. Per sort, Hauser & Wirth n’és l’excepció.

Llegiu més

Views: 3

Un estiu sense festes

Aquest serà un estiu estrany, un estiu sense festes. A les nostres places no veurem ni cavalls, ni passa-carrers, ni bandes de música, ni revetlles, ni bòtils de pomada, ni focs artificials. Allò que cap govern s’atreviria mai a fer, la pandèmia ho ha liquidat amb un tres i no res. La festa popular, juntament amb l’oci nocturn, és una de les grans damnificades d’aquesta pandèmia. Com molt bé explicava en Jordi Orell en un magnífic article a les portes de sant Joan, la situació és de desconcert. No és el meu objectiu criticar les mesures que s’han pres per combatre la pandèmia. Els governs han fet el que havien de fer i els ciutadans ens toca complir tan bé com puguem. La festa i l’oci nocturn són difícilment compatibles amb les mesures de seguretat necessàries per a combatre la COVID-19. Del que m’agradaria parlar és dels arguments que s’han posat en circulació en relació a la festa i de les seves conseqüències per a la cultura popular.

 

Llegiu més

Views: 0

Del Sobreturisme al Senseturisme

Article publicat a DiarioMenorca, Diumenge 10 de Maig de 2020

 

El turisme és un dels sectors més afectats per la crisi sanitària que vivim. Hem passat de la nit al dia d’un escenari amb sobreturisme a un escenari senseturisme, amb les platges buides i les terrasses tancades. Aquesta crisi ha agafat a tothom amb el peu canviat, molt especialment a l’organització mundial del turisme que fins el 26 de març no es va prendre seriosament la crisi i va fer pública una previsió més ajustada que preveu un disminució d’entre 20-30% del turisme internacional. Conclou que “s’hauran perdut entre 5 i 7 anys de creixement turístic”, i un terç dels ingressos totals. Les previsions del Govern Balear per a les nostres Illes apunten una disminució encara major de més del 30% anual del PIB i l’ocupació. El sector més afectat serà, sens dubte, el dels creuers, que no tornaran a navegar fins que no hi hagi una vacuna. Adéu al dic a la Mola! I és que els creuers són una mena de geriàtrics flotants, que concentren en un espai molt reduït una població altament vulnerable de procedència molt diversa. Són un espai, per tant, perfecte per a difusió accelerada de la Covid-19. El turisme és molt sensible a les pandèmies, perquè n’és un dels grans responsables de la seva difusió accelerada. Si el 1918 van ser els exercits els que van accelerar la difusió de la grip espanyola, aquesta vegada qui s’emporta la medalla és el turisme amb la seva extraordinària capacitat de mobilitzar el planeta. Esteim davant una situació paradoxal. S’estan restringint les micro-mobilitats quotidianes per culpa de les macro-mobilitats del turisme internacional. No és, per tant, cap sorpresa que 166 països hagin introduït restriccions a la mobilitat internacional amb les quals és senzillament impossible la pràctica del turisme.

La rambla senseturistes

Llegiu més

Views: 0

Will Britannia rule the waves? a propòsit de les eleccions britàniques

El meu entorn universitari, urbà i liberal es mostrava tan entusàstic com sempre amb jeremy Corbyn (amb el “But” del brèxit, és clar). Els darrers dies la invasió de missatges corbynistes a les xarxes socials ha estat considerable. Amics i coneguts penjaven mapes diversos que relacionaven el govern Tori amb l’agument de la pobresa, mapes que, és clar només veien els que ja havíem decidit votar laborista. Cap comentari, però, sobre el Brèxit que era la gran pregunta d’aquestes eleccions. Tanmateix, feia dies que s’ensumava una derrota. Dijous un estudiant d’una circumscrició electoral propera on han guanyat els Tories després de 60 anys de laborisme feia un comentari a classe en que donava entendre que votaria als Tories. “We need to get Brexit out of the way”, em deia. Més rellevant encara, la setmana passada un amic  que treballa al partit laborista es mostrava molt pessimista, molt més que el meu entorn. I donava entendre que no hi havia res a fer. “Quan parlam amb els electors” tots ens diuen el mateix. Jeremy Corbyn no agrada. Però, és clar, el club de fans de Corbyn no ho veia igual.  Per ells, Corbyn es Déu, Heroi i salvador. I la socialdemocràcia, el diable i Brèxit una distracció. Ells no anaven a convència, treballaven pels ja convençuts. La remor de la derrota es cuinava de feia temps. Hi havia, sobretot, una insatisfacció latent sobretot que com s’ha gestionat el brèxit, tant entre els que van votar Remain que veien Corbyn com a feble; Com entre els que van votar Brèxit, que s’ensumaven que votar Laborista era votar Remain per la porta de darrera. Però també hi havia insatisfacció latent contra el el personatge, els seus seguidors i sobretot el seu missatge radical, més propi dels anys 70 que del segle vint-i-ú. Per a Jeremy Corbyn només hi havia un problema, l’austeritat i la privatització de serveis públics. Tota la resta eren “superestructures supèrflues”.

mapa electoral UK

El que ha passat en aquestes eleccions és, des d’un punt de vista electoral, molt senzill d’explicar. Els tories han redefenit el mapa electoral tot absorbint tot el vot Brèxit. El vot remain, mentrestant, s’ha trossejat. És una operació molt similar al que va impulsar Trump a America. Els Tories han sumat els conservadors de tota la vida i la White working class, culturalment sovint conservadora, tot deixant de banda les zones més urbanes i liberals. Per a guanyar, els tories necessitaven dues coses, aguantar la pressió pro-remain als feus dels sud i penetrar a les zones industrials del nord pro-brèxit. Zones totes elles suburbials, 100% blanques i de cultura obrera. La batalla s’ha decidit en 50 circumscripcions electorals del nord, zones com Blyth a prop de Newcastle, antigua zona minera, culturalment molt allunyada del cosmopolitisme urbà de newcastle i no diguem ja Londres.. L’operació ha estat d’una senzillesa insultant: primer, A cada frase han afeguit la frase “Get Brexit done”, és a dir el perquè del vot; Segon, han evitat qualsevol proposta (i qualsevol cara) que pugués intimidar als seus potencials votants, com per exemple retallades en sanitat; I finalment han airejat els temes més controvertits del  laborisme- molt especialment l’antisemitisme latent de Momentum, el grup més proper a Corbyn. Aquesta estratègia a mi, és clar, no em deia res. Però no era a mi amb qui parlaven. La seva estratègia anava dirigida al milió i escaig de persones que podien decantar la balança. The White working class.  I és clar la deriva laborista no ha fet més que retroalimentar la victòria Tory. Per mi la sorpresa de la jornada és el pèssim resultat dels liberals demòcrates que tot i la senzillesa del seu missatge pro-europeu han fracassat en el seu intent i fins i tot han perdut diputats.

Llegiu més

Views: 3

Islas Baleares

Todos diferentes,
no hay dos iguales,
un montón de gentes.
Islas Baleares, oh, no,
Islas Baleares, oh, yeah, Islas…

 

Menorca

Crema es sol a Ciutadella per Sant Joan,
sona es jaleo, hi ha molts de cavalls,
Kas de llimona i Gin Xoriguer,
sa gent s´emociona i tira es capell,
es darrer toc de flabiol,
“fins l´any que ve si Déu vol!”.

 

Començam la setmana Islas Baleares a Menorca per Sant Joan. Baixam del correu, i com diu la cançó, el sol crema a Ciutadella i hi ha molts de cavalls, kas de llimona i gin xoriguer. Al darrer toc de flabiol, però, no hi arribam. Al primer toc, en canvi, sí. IMG_5019Tot i les (in)coherències, és un moment emocionant, però un ja no té edat per a tantes empentes. Envoltants de bons amics, i sempre amb el got a la mà, les hores passen voltant fins ben entrada la matinada als carrerons de santa Clara. Venir a Ciutadella per Sant Joan, tanmateix, és com si el temps no passés. La mateixa gent, els mateixos rituals, el mateix recorregut any rere any. Un dels llocs que no pot faltar a la ruta és el Molí des Cavallitos des d’on veim arribar els cavalls que tornen de Sant Joan de missa. La primera vegada que hi vaig anar no tenia encara 10 anys. Na Maria Joan ja no hi viu, però ens la trobam al portal del molí, envoltada de gent. Ens feim un selfi mentre comentam l’entrevista que li va fer al diari Menorca fa un parell de dies. Una entrevista, però incomplerta, que s’oblida de preguntar per res que tingui a veure amb la diversitat sexual i de gènere. Com si al 2019 encara s’hagués de guardar la roba a l’armari. Perquè per mi és un fet rellevant que la primera dona electe al consell de Menorca sigui menorquinista, d’esquerres i també part de la comunitat LGTBI. Tres no, quatre voltes rebel. Amb els Ecos de darrer toc de flabiol, en Nel fa públic un vídeo emocionant en motiu del dia internacional de l’orgull LGTBI. Amb la típica delicadesa menorquina el vídeo reivindica les diferents formes d’estimar i formar una família. El moment més emocionant del vídeo és quan na Maria Joan és dona una besada amb n’Amèlia, la seva parella de 37 anys. Un moment important en la història més queer de l’illa de Menorca.

Llegiu més

Views: 21

El 26M a Maó. Jornada agredolça, resultat heoric

El 26 de Maig va ser una jornada agredolça a Maó. L’esquerra va conservar l’alcaldia però va perdre una gran alcaldessa, la millor que ha tingut la ciutat. Gràcies Conxa! El resultat d’Ara Maó no va ser dolent (comparativament, va ser més bo que el d’Ada Colau). Vam perdre poc més de 200 vots tot conservant més del 90% de l’electorat. I si tenim en compte qui érem i d’on veníem, podríem qualificar el resultat d’heroic. No oblidem que vuit anys abans les forces d’esquerra van treure 0 regidors! Però els 3000 vots de diumenge no va ser suficients. El PSOE va recuperar terreny perdut, i se situa en una situació immillorable per recuperar l’alcaldia 8 anys després de perdre-la. Fa ràbia que es valori més la forma que el fons, la política de la imatge que el contingut, que no es valori prou la feinada que ha fet la millor alcaldessa que ha tingut aquesta ciutat.  Però és es el que hi ha. Ara la tormenta ja ha passat i cal fer una reflexió.

Screenshot 2019-05-31 09.33.55

Ara Maó va ser fa quatre anys la gran sorpresa. Una agrupació d’electors molt similar a les confluències que van guanyar a Madrid i Barcelona, arravatava la  segona posició al PSOE i es feia amb l’alcaldia. Ara Maó va guanyar per una combinació de factors. EL més important de tots és la feina de gent de procedència diversa que es va organitzar davant la deriva que s’estava produint a Maó. Com diu l’amic Mateu, Maó s’estava convertint en una ciutat de paelles populars i mercats tradicionals que de tradicionals no en tenien res. La gent va dir prou a una ciutat espectacle. Aquest, tanmateix, no és l’únic factor. Sovint s’obliden dos elements més que van fer possible la victòria Ara Maó. El primer és l’opció estratègica de Més d’empoderar candidatures d’unitat popular als ajuntaments, tot ampliant el model de Mercadal i Ferreries a altres municipis. Votar Ara Maó era votar també per Menorca. El segon, i més important, és la decisió de Podemos de no presentar- se a les eleccions locals i promoure candidatures de confluència. Fa quatre anys Podemos era una força emergent estava en boca de tothom, però que no contava amb una organització local sòlida. No presentar-se a les locals és la millor decisió que ha fet mai Podemos. Va empoderar a tota una sèrie de grups de gent que s’organitzava als barris i ciutats. Na Conxa era, i continua sent així, la versió local de na Carmena i n’Ada Colau, dona, feminista, procedent dels moviments socials, amb una visió post-partidista de la política. Votar Ara Maó, era votar Colau i Carmena.

Llegiu més

Views: 0