Xalandria

L’altre dia, a l’Escola Oficial d’Idiomes, el professor de francès va plantejar-nos una activitat de comprensió de textos orals en què ens va mostrar algunes cançons, originalment compostes i interpretades en llengua francesa, que s’havien fet mundialment famoses a partir de les respectives adaptacions a l’anglès. Vam començar amb el cas més conegut, el de la cançó de desamor «Comme d’habitude», de Claude François i Jacques Revaux, que Paul Anka i Frank Sinatra es van apropiar per convertir-la en la inapel·lable «My way», terminal i vitalista alhora. Qui no la coneix? Seguiren la per mi desconeguda «Le moribond» i «Ne me quitte pas», ambdues de Jacques Brel, esdevingudes, respectivament, «Seasons in the sun», de la mà de Terry Jacks, i «If you go away», una altra vegada de Sinatra. Finalment, comparàrem «La belle vie», de Sacha Distel, amb la versió que en va fer Tonny Bennet, «The good life», ambdues meravelloses. En general, pel camí recorregut entre l’original i la versió, s’havia mantingut la melodia mentre que les lletres havien patit una transformació amb la qual maldaven per adaptar-se millor a la cosmovisió nord-americana de l’època.

Llegiu més

Views: 46

Els mots que donen títol a aquest xalandrot formen una «exclamació irònica per indicar que una cosa ja s’hauria d’haver fet abans.» «Quan ja no té remei.» Així n’expliquen Jaume Alzamora i Joan Pons Moya —respectivament— el significat. Que és irònic va facilitar que, en una juguesca perpetrada al blog ja fa molts d’anys, el 2007, qualcú en proposés la traducció a l’anglès: now it’s time, Peter mine, apel·lant potser a una suposada herència vuitcentista o, pitjor, a la llengua macarrònica que devien fer servir els primers picadors de l’illa en el marc incipient del turisme. Avui, però, la cosa no va de bromes. Vaig començar a escriure aquestes ratlles en calent, rabiós, des de la impotència. Necessitava fer-ho. En reprendre-les, uns dies més tard, amb un poc més de serenor, la conclusió encara és la mateixa: una vegada més, hem fet tard i, molt probablement, no n’hi haurà prou amb plànyer-se davant de la tragèdia per aclarir-ho.

Llegiu més

Views: 57

Començarem pels fets que han motivat aquesta reflexió, que tenen a veure amb la dificultat que suposa abordar l’art, la música o la literatura —i les seves històries respectives—, d’aquesta part del món que anomenam Occident, sense les referències bàsiques de la tradició judeocristiana. Es pot dir una cosa semblant respecte de la grecollatina, però no és ben bé el mateix. Les influències culturals —no estic parlant de les religioses— d’origen bíblic poden aparèixer en qualsevol moment. No conèixer-les ens pot impedir de forma seriosa interpretar el món que ens envolta.

Llegiu més

Views: 93

Arribar a les dinou edicions de la Fira del Llibre en Català a Menorca té molt de mèrit. Sobretot des que, fa un parell d’anys, hi ha qui té el somni humit de veure-la clausurada. Gràcies a l’empenta dels llibreters i al suport resignat, a contracor, del Consell Insular —de qui hi governa, vull dir; no de qui hi treballa, sota tota mena de pressions, perquè tiri endavant—, aquest cap de setmana en què, per variar, amenaça pluja, podrem passejar pel centre de Maó amb l’objectiu de tocar, fullejar, ensumar… I, per damunt de tot, comprar llibres escrits en la llengua pròpia de Menorca. Cal celebrar-ho com toca, és a dir, essent-hi, contribuint així a la pervivència del nostre sistema literari, el qual no deixa de ser una anomalia europea: no hi ha cap altra llengua minoritzada al continent i a les illes adjacents —ja ens entenem: Menorca en fa part, amb tota la normalitat del món— que mostri tan bona salut, malgrat les precarietats que l’amenacen, pel que fa a la literatura.

Llegiu més

Views: 122

Enguany m’he proposat com a objectiu vital, absolutament prioritari, aprendre a dir que no. M’hi va, fins i tot, la salut. A poc a poc i en bones ho acabaré aconseguint. Però el camí no és gens fàcil. He fracassat en més d’una ocasió mentre assajava de fer-ho. Per exemple, durant les passades vacances de Nadal —abans, per cert, d’haver fet explícit el propòsit de cara al nou any— em van suggerir, des de Ràdio Far, de fer un pòdcast literari. Inicialment, els vaig dir que no. Bàsicament, perquè anava tapat de feina. Però no els va costar gaire convèncer-me. Casualment, m’havia apuntat a un curs per a docents en què ens havien d’ensenyar a elaborar, amb els alumnes, aquesta mena de programes de ràdio enllaunats. Aplicar, després, els aprenentatges adquirits fora de l’institut, en un àmbit com el literari, es va convertir en un caramel que difícilment podia refusar.

Llegiu més

Views: 89

Jaume Brossa va ser un dels noms més destacats del Modernisme català, és a dir, del procés que, en el tombant de segle —darrera dècada del dinou i primera del vint— va transformar una cultura, que era regional i tradicional, en nacional —genuïna i oberta a Europa— i moderna, per fer servir les paraules amb què Joan-Lluís Marfany definí el moviment. Des de les pàgines de la revista L’Avenç, en la primera etapa modernista, va ser una de les veus capdavanteres dels sectors regeneracionistes, aquells que consideraven que la modernització de l’art i de la cultura havia de servir, també, per transformar una societat que, en aquell moment, passava per una munió de crisis: fil·loxera, pèrdua de les colònies espanyoles de Cuba i Filipines, lluita entre obrers i empresaris…

Llegiu més

Views: 63

Començam amb una obvietat: la darrera biografia de Josep Pla és una obra monumental: pels continguts, per l’extensió… La feina que ha fet Xavier Pla, en aquest sentit, és encomiable. De la monografia, se’n poden fer lectures des de perspectives molt diverses. Entre d’altres, m’interessa particularment resseguir l’esforç que l’escriptor empordanès esmerça al llarg de la seva vida a construir-se un personatge. Ho fa, evidentment, gràcies a la literatura. A part de centrar el primer capítol d’Un cor furtiu (Destino, 2024) a aquest aspecte, magistralment redactat a partir de la imatge de qui gaudeix posant-se una roba que no és seva, Xavier Pla ja havia tractat aquests aspectes a la seva tesi doctoral, que es va publicar amb el títol Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària (Quaderns Crema, 1997). El títol, en aquest sentit, és inequívoc.

Llegiu més

Views: 33

Acab de trobar, a una de les llibretes destinades a apuntar-hi tota mena de coses, al vol, unes notes preses, segons consta, el passat quinze d’agost. Es veu que, a la correguda, després de veure o escoltar a algun informatiu els efectes devastadors de la tempesta que, en aquells moments, acabava d’afectar les Pitiüses i Mallorca, vaig escriure una sèrie d’impressions al respecte. El que va passar un dia després a Menorca, sobretot as Mercadal i a Alaior, va fer que les paraules restessin abandonades al paper. Esperant de ser represes, si calia. No seria la primera vegada —no serà la darrera— en què aquesta mena d’apunts no acabassin almon.

Llegiu més

Views: 63

En començar l’any, el natural, la gent acostuma a formular bons propòsits de cara als mesos venidors. Així, es plantegen tota mena de reptes —relacionats moltes vegades amb la dictadura de la imatge: emmagrir, fer esport, menjar saludable…—, aprofitant la frontera mental que el pas de desembre a gener suposa. Tot i que en el meu cas són els cursos acadèmics els que marquen el pas del temps, també vaig caure en la trampa i, en haver acabat de menjar els dotze grans de raïm reglamentaris, vaig formular, amb tot el convenciment del món, el ferm determini d’aprendre, d’una vegada per totes, a saber dir que no.

Llegiu més

Views: 68

Dissabte. Deixarem de banda que, en una accepció que ha passat molt malament el pas del temps, però amb la qual, avui en dia i per desgràcia, encara hi ha molta gent que hi està d’acord —només cal veure què voten—, pot ser el nom que es dona a un «conjunt d’operacions de neteja de la casa, que les dones solen fer en dissabte, però que també fan en altres dies de la setmana». El diccionari Alcover-Moll ens diu que aquest mot també es pot referir, d’una banda, al sisè dia de la setmana —al segle XVIII, a la Menorca britànica, potser era el setè?— i, de l’altra, a la vigília d’una festa. Açò explica que, paradoxalment, la jornada que precedeix un dia assenyalat no necessàriament hagi de caure en dissabte tot i que se’n digui així. El de Sant Joan darrer va ser en diumenge, per citar-ne un exemple de fa poc. Enguany, però, açò no passarà a les maoneses festes de Gràcia: tot coincideix el mateix dia. Avui és un dissabte vertader.

Llegiu més

Views: 95