Xalandria

Una part molt important de la meva infantesa va transcórrer al carrer. Al de Sant Jaume, especialment, tot i que menàvem ample: des de la plaça de l’Esplanada fins a la de Sant Francesc, ens movíem per aquest tros de Maó en funció del moment i, sobretot, dels jocs a què ens dedicàvem: l’inevitable futbol, fer rodar baldufes, les curses de patins, jugar a quic i amagar, fer campaments pels redols del monestir… No fèiem servir rellotges. Alguna mare cridava el fill amb veu potent, allargant la síl·laba final del nom. El so travessava carrers. Assolia, sempre, el seu objectiu. Sabíem, d’aquesta manera, si era hora de dinar o de fer la bereneta. Els fosquets, des de la base, amb una megafonia infame però efectiva alhora, perquè ens arribava prou clara, la reproducció enllaunada de la marxa reial, cada dia a la mateixa hora, ens indicava que era hora de retirar-se cap a casa: el sopar no trigaria gaire a estar servit.

Llegiu més

Visualitzacions: 36

Al número 60 de l’actual carrer d’Isabel II de Maó, una placa a l’enfront de la casa ens recorda que hi va néixer Nicolau Maria Rubió i Tudurí, el 5 de febrer de 1891. Son pare, Marià, era enginyer militar i, durant la temporada en què va romandre a Menorca, va conèixer la que seria la seva esposa, Maria Tudurí i Monjo. En aquesta ciutat nasqueren, a més del primogènit, Nicolau, dos germans més, Santiago i Marià. Els dos petits, Isabel i Fernando —quina tria onomàstica, tanto monta, monta tanto!—, ho van fer a Barcelona.

Llegiu més

Visualitzacions: 80

Quan vaig entrar per primera vegada a l’institut, el xoc va ser colpidor. Res de reunions d’acollida. La descoberta del medi va ser intuïtiva, sense cap mena d’acompanyament. Els primers dies, avançava a les palpentes per aquell edifici vetust i en descobria la fauna i la geografia: les escales, feixugues, i els passadissos, llargs i foscos; les aules ordinàries, amb aquelles tarimes de llenya que servien per recordar qui es trobava a dalt i qui a baix; l’aula de música, amb el tocadiscs i una col·lecció de vinils entre els quals hi havia més d’una joia roquera; l’aula d’informàtica, amb uns ordinadors del temps dels dinosaures, que funcionaven amb disquets de cinc i un quart; el gimnàs, en què ens podíem dutxar després de fer educació física i així arribar, amb excusa, un poc més tard a la classe següent; la sala d’actes, a través de la qual accedíem a Ràdio Kaos, l’emissora pirata que sintonitzava maldestrament cada divendres des de casa, situada a la sagristia; la consergeria, un espai tancat, on uns anys més tard fotocopiaríem i graparíem artesanalment els pocs números que vam publicar d’Es canterano, una mena de fanzine amb què vaig col·laborar intensament; l’aula d’exàmens, un lloc temible per a molts, o aquella sala en què hi havia una tele de tub, enorme per a l’època, on vam veure un fotimer de vídeos en format VHS. Avui, no sabria ubicar-la. No record, per cert, haver entrat a la biblioteca del centre fins molt més endavant.

Llegiu més

Visualitzacions: 118

S’ha consumat, a Ciutadella, un procés insòlit. El retorn dels cotxes a la plaça del Born és el primer cas que conec en què la vianantització d’un espai públic fa marxa enrere. No sé ben bé com han anat les coses per ponent, però des de fora tot plegat ha mostrat traces esperpèntiques evidents. Sembla, a més, que la cosa s’ha perdut per les dues parts en conflicte. En altres casos, malgrat les inevitables reticències inicials —la típica por al canvi, tan humana ella—, aquestes mesures sempre s’han consolidat i un possible retorn dels vehicles al seu antic hàbitat ha esdevingut quimèric: tothom està content amb el resultat obtingut. A Maó, per exemple, és el que ha passat amb el carrer de les Moreres. Avui seria inimaginable que es tornés a convertir en una via amb trànsit de vehicles. Exemples semblants en trobam a gairebé tots els pobles de l’illa, tot i que a Sant Lluís la cosa ha quedat a mig fer. Sigui com sigui, els ciutadellencs han perdut un espai que havien guanyat als cotxes.

Llegiu més

Visualitzacions: 53

A l’hora de repassar quines són les meves conviccions personals —força escorades cap a l’esquerra pel que fa a la defensa de la llengua catalana i del medi ambient o el pacifisme, entre altres—, tropís de forma recurrent amb una pedra amb la qual no sé ben bé què fer, el futbol. La xutaria enfora, segurament, perquè vull creure que no m’agrada, que no m’interessa. Tenc, crec, motius ben fonamentats per a fer-ho. Ara bé, quan hi pens amb deteniment, començ a vacil·lar.

Llegiu més

Visualitzacions: 51

A l’estiu, acostum a lluir, entre d’altres, una samarreta blanca de La incorrecta en què es pot llegir el missatge següent: «Ets més inútil que un traductor automàtic». El missatge és clar, reivindicatiu i, crec, prou actual. No hi ha cap màquina, encara, que faci la feina correctament a l’hora de traslladar textos d’una llengua a una altra. De la inutilitat d’aquests estris hi ha exemples a balquena. D’entre els clàssics, destaca el que ens va oferir aquella consellera autonòmica d’educació, el nom de la qual sortosament ja no recorda ningú, que es referí, en èpoques bauzàniques, a un tal Informe Trepitja, forma amb què una maquineta havia modificat en un text, pensat originalment en castellà, l’acrònim PISA. És la mateixa autoritat, per cert, que en parlar del Museu d’Art Modern de Nova York en deia sa MoMa, la que es pensava que l’Euskadi era un idioma —potser interferida per aquell acudit d’Eugenio en què el protagonista feia una cosa semblant amb el búlgar—, o que TIL i PEC eren sigles intercanviables a pesar que no volguessin dir el mateix, ni d’enfora.

Llegiu més

Visualitzacions: 85

Enguany, a pesar que ja fa un parell de setmanes que a les set —hora solar— és fosc, el mes d’agost no ha setembrejat gens. En tost d’un cel blau tenyit de núvols blancs, amb què s’hauria començat a intuir un canvi de temps i, amb ell, l’arribada de la primavera d’hivern, hem hagut de suportar un ambient carregat, dens i irrespirable, de la mà d’una atmosfera tèrbola. La pols del desert, amb una ploguda tan puntual com intensa, ha deixat la seva empremta en els cotxes, plens de terra encara. Enguany, setembre està agostejant: la calor no afluixa i la humitat esdevé insuportable. Encara hi ha gent, però, que nega el canvi climàtic.

Llegiu més

Visualitzacions: 42

Ho apunta Jesús Tuson a l’encara actual i necessari Una imatge no val més que mil paraules: «les llengües són artilugis molt flexibles i que, donat el cas, contenen els mecanismes necessaris per a la creació lèxica, si així ho demana una nova situació». Aquesta és una capacitat que tenen totes les llengües. Totes. Perquè no n’hi ha cap que, en aquest sentit, sigui diferent: no n’hi ha de capaces i d’incapaces, no n’hi ha de millors i de pitjors, com encara pensen molts de supremacistes lingüístics. Aquesta capacitat, idò, permet que qualsevol idioma es pugui referir a les noves realitats amb què es troba la humanitat, que són moltes. El canvi climàtic, per exemple. És el que ha succeït amb el japonès i un mot de nova creació, que transcric adaptat al nostre alfabet, kokusho-bi.

Llegiu més

Visualitzacions: 72

Michel de Montaigne ens exposa, a l’assaig titulat «Els caníbals», la manera en què el poble amerindi tupinambà entenia els éssers humans. No sé si es tracta d’un fet real o d’una creença que, al segle XVI, es tenia d’aquesta gent. Sigui com sigui, Miquel de la Muntanya —per anomenar-lo a la manera de Joan Fuster—, la fa servir per parlar de la necessitat d’igualtat i de justícia socials. Ho fa a partir de la idea que la humanitat s’ha d’entendre de manera col·lectiva i no pas a partir d’individus aïllats i que, per açò mateix, hi ha una connexió o pertinença recíproca dins del gènere humà. Bé, comptat i debatut, aquests indígenes d’origen tupí, que habitaven un territori que actualment forma part del Brasil, creien que els individus eren meitats unides els uns amb els altres. Anaven lligats, entrellaçats: cadascú formava un tot amb la part d’un altre. En principi, de manera equilibrada. Per açò, els xocava profundament veure que, a Europa, hi havia gent que vivia en l’abundància mentre que les seves meitats es morien de fam. El desequilibri era evident.

Llegiu més

Visualitzacions: 74

Al Pirineu lleidatà, a la zona compresa entre Tavascan, Certascan, el Pla de Boet i els estanys de Sotllo i Baborte, les muntanyes suen aigua. Literalment. És gairebé impossible caminar i no escoltar-ne córrer, no veure-la caure cingles avall, trepitjar-ne en travessar els rierols. En vessa per tot. Sembla que les pedres es moren de calor, perquè la temperatura allà a dalt, en aquesta època de l’any, sobretot a partir de migdia, és sufocant. La fresqueta del vespre i el fred de la matinada van pel camí de convertir-se en records d’èpoques passades, de quan ningú no parlava del canvi climàtic, de quan en desconeixíem les greus conseqüències que ara tot just començam a patir. La terra, enguany, està assaciada d’aigua. Ha nevat força a l’hivern i a la primavera, excepcionalment. Som a la primera setmana de juliol i encara hi ha prou neu a les muntanyes pirinenques. Anar del refugi de Pinet fins a dalt de tot de la Pica d’Estats sense tenir-ho en compte pot ser un passar pena constant.

Llegiu més

Visualitzacions: 91