Xalandria

La intel·ligència artificial s’ha convertit en una mena d’omnipresència. Tothom en parla. Massa, segurament. Es tracta, per cert, de dos mots que, junts, conformen una aporia sorprenent: segons el DIEC, són el «conjunt de tècniques i reflexions teòriques sobre la construcció de sistemes intel·ligents». Però els empram per referir-nos a un conjunt d’eines que, a la pràctica, es dediquen bàsicament a la recerca i al processament de dades. Sigui com sigui, per molt que intentem evitar-la, la IA ens surt de camí, en forma de nou botó a l’aplicació de missatgeria o esdevenint el resultat que apareix en primer lloc al cercador d’Internet, sense que ningú ens ho hagi demanat. Tanta promoció no deixa de ser sospitosa. Pot semblar artificial.

Llegiu més

Views: 23

Una de les herències rebudes de la il·lustració és la importància que donam als drets individuals. Són a la base de teories polítiques, com el liberalisme, o econòmiques, com el capitalisme, que també són filles del segle de les llums. Un dels reptes que, en conseqüència, també emanen d’aquella època és el de la recerca de l’equilibri entre la llibertat de l’individu, d’una banda, i el de la comunitat a què pertany, de l’altra, perquè els humans hem viscut sempre en col·lectivitat. Encara ho fem. Aquesta és una tasca a què s’han dedicat preferentment les lleis. El resultat ofereix moltes possibilitats. Tot depèn d’on es posa la línia fronterera: per exemple, hi ha estats —i, darrere, models de societat—, en què es prioritza el grup per damunt de la persona. I, a l’inrevés. No cal que en citi exemples.

Llegiu més

Views: 60

En una de les moltes converses que mantenen els protagonistes de La muntanya màgica, de Thomas Mann, Hans Castorp defensa que la música fa més agradable el pas del temps, que entreté. I prou. En canvi, el seu interlocutor, Joachim Settembrini, el cosí al qual visita a un sanatori per a tuberculosos, afirma que la música, per començar, té una doble naturalesa. D’una banda, hi ha la que desvetlla. Aquesta és la bona. Per acomplir el seu objectiu, afegeix, cal que tengui lletra. És evident que hi ha, al darrere d’aquest raonament, la idea que l’art ha de ser ètic. D’altra banda, però, Settembrini recorda que hi ha un tipus de música que adorm les persones, com si es tractés d’un opiaci. Aquesta, diu, és perillosa.

Llegiu més

Views: 61

A pesar que en més d’una ocasió les commemoracions institucionals són l’excusa perfecta perquè alguns representants de la cosa pública es pengin medalles, justifiquin que fan coses, surtin a les fotos o col·loquin els amics —en comissariats, per exemple —, no deixen de ser necessàries: darrere hi ha la tasca abnegada dels especialistes, gràcies a la qual es manté viva la memòria col·lectiva. En un temps en què tot sembla anar-li a la contra, convé més que mai commemorar. Pel que fa a la nostra literatura, enguany l’atenció se centra, sobretot, en autors com Blai Bonet, Josep Maria Llompart o Joan Alcover.

Llegiu més

Views: 52

El periodista Marc Amorós explica que les fake news —en català n’hauríem de dir notícies enganyoses o falses— són informacions errònies, creades d’una manera intencionada per enganyar la gent i propagar-se fins a esdevenir virals. Darrere d’una aparença d’informació real, amaguen un objectiu econòmic —guanyar doblers— o ideològic —incidir o influir en el pensament de la gent. És evident que, a l’hora d’escampar-se, les xarxes socials, però també la manca de verificació de les fonts, hi tenen un paper destacat. A més, recorda que en tota societat polaritzada, la difusió d’informació falsa circula cada cop més. Amorós conclou que la quantitat d’informació falsa que circula al nostre voltant busca crear una desconfiança respecte dels mitjans de comunicació tradicionals: quan ja no sabem si el que llegim o la informació que consumim és certa o no, correm el risc d’anar a buscar només aquella que confirma la nostra opinió.

Llegiu més

Views: 146

Entre les restes de l’accident automobilístic que, el 1969, va posar fi a les vides d’Albert Camus i del seu editor, Michel Gallimard, que conduïa el vehicle, va aparèixer un maletí que contenia, entre altres, una obra manuscrita i inacabada de l’escriptor francès d’origen algerià. Trenta-cinc anys més tard, gràcies a la seva filla Catherine, apareixia publicada El primer home. Enguany, l’he llegida per primera vegada.

Llegiu més

Views: 58

Ens van convidar a una festa sorpresa el motiu de la qual desconeixíem, malgrat sospitar-lo. En arribar-hi, vam constatar que els amfitrions celebraven, amb un cert retard, les núpcies. S’havien casat feia bastant més de mig any i, amb l’arribada del bon temps, havien llogat una casa al camp, Binimarzoc, per celebrar-ho amb els amics. Les cases d’aquest lloc, reformades i àmplies, que ens acollien, tenen una història curiosa. En funció de la dependència en què ens trobam, anam canviant de terme municipal. Passar del menjador a la cuina, per exemple, implica abandonar es Mercadal per situar-se a Alaior.

Llegiu més

Views: 62

L’any passat, amb el Correllengua, em van mig enredar. No sabia que el feien, però a través d’un grup de WhatsApp, em van animar a participar en la primera etapa menorquina del recorregut de la flama, l’itinerari de la qual abastava només l’arxipèlag balear i pitiús. Ho vaig acceptar tot d’una. Es tractava de córrer uns cinc quilòmetres en colla, sortint del pla de la Parròquia de Maó. Hi havia banda de música, un gegant, la colla de voluntaris que ens havien d’acompanyar des del cotxe, i quatre corredors. Un cinquè, se suposava que era de camí. Havia perdut l’autobús, però venia en bicicleta des de Sant Lluís en un bot.

Llegiu més

Views: 74

Amb motiu de la celebració de la diada de Sant Jordi de l’any passat, l’ajuntament va convidar-me a fer de guia d’una ruta literària pel Maó il·lustrat. Des que vam començar a fer-la amb els alumnes de l’institut, fa gairebé dues dècades, l’he repetida unes quantes vegades. Resseguint les antigues murades de la ciutat medieval que, com la Tebes grega, també tenia set portes, després de deixar enrere la plaça del Bastió i el carrer de la Comèdia, l’itinerari ens menà fins a la Quintana Gran, situada extramurs. S’havia urbanitzat, el segle XVIII: «els Britànics van projectar el carrer de les Moreres i, en paral·lel, dos de laterals, els de Sant Jordi i el de Sant Albert», com podem llegir a La ciutat des del carrer (Ajuntament de Maó / Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears / Sa Nostra, 2005). El segon, ample i lluminós —al contrari que els d’intramurs, d’origen medieval, estrets i foscos—, que va des del Teatre Principal fins a l’antiga església anglicana, avui dedicada a Sant Josep, és potser un dels que més m’agraden de la ciutat. El trob ampli i senzill alhora. Qüestió de gustos.

Llegiu més

Views: 70