Poques coses hi ha més exasperants que haver de fer temps a un aeroport. Sobretot si, a l’espera prevista, se li han d’afegir una sèrie de retards sobrevinguts que n’allarguen la durada. Allò no s’acaba mai. El lloc, a més, no convida, de cap de les maneres, a voltar-hi per tal de fer més passadora l’estona. Sort en tenim, de la lectura, en espais tan insípids com aquests. I no només de llibres banals (els de Loquillo, per exemple), que també. És en les terminals aeroportuàries on un diari es llegeix a fons, on se n’assaboreixen més pàgines de les habituals. A Son Sant Joan, per exemple, fa tot just una setmana, a més d’un llibre de Joan Todó, L’horitzó primer —que, casualment, m’acompanyava en el viatge—, el setmanari Ara Balears va ajudar-me a a fer més suportable la llarga i inesperada espera d’un avió que havia de venir de València, per a menar-nos a Menorca, i que no acabava d’arribar. Va ser arran del que deia un dels articles que hi publicava Sebastià Alzamora, i l’afegit del llibre de Todó, que va prendre cos aquesta divagació que, amable lector, m’agradaria que llegissis fins al final (ànims!).
Llegint l’autor llucmajorer a la terminal de l’aeroport de Son Sant Joan em va venir al cap, com una epifania, la idea del no-lloc, un concepte del qual, tot s’ha de dir, malgrat haver-ne sentit a parlar a bastament, poca cosa en sabia de manera aprofundida. Una petita recerca bibliogràfica em va permetre d’arribar a Marc Augé, que havia proposat el terme i l’havia teoritzat, sobretot a l’obra, de 1992, Non-Lieux, introduction à une anthropologie de la surmodernité. Tot i que no va ser el primer a interessar-se per aquesta mena d’espais —els dadaistes del període d’entreguerres del segle XX ja hi havien posat la seva atenció, per citar-ne els precedents més antics—, va ser l’antropòleg francès qui en va fer una anàlisi centrada en el món actual, el de la modernitat líquida, per dir-ho amb els mateixos mots que emprà Zygmunt Bauman; o, si fem cas de la terminologia emprada per Jean François Lyotard, el de la postmodernitat. Són conceptes diversos, formulats des de disciplines diferents, però que presenten força punts de contacte respecte d’allò a què fan referència. Hi podem afegir, aquí, la hipermodernitat, d’acord amb Gilles Lipovetsky, que és un mot sinònim de sobremodernitat, el terme que empra Marc Augé per a referir-se als dies que estem vivint.
Per a l’antropòleg francès, la sobremodernitat es caracteritza per una triple acceleració: la del temps, gràcies a la qual tot ha esdevingut efímer; la de la individualització, en què, com també explica Lyotard, han desaparegut els grans relats que servien per a explicar el món; i, finalment, la dels llocs, que s’han globalitzat —i, per tant, homogeneïtzat— com a conseqüència de la reducció de les distàncies, no només físiques. del planeta. És en aquest darrer àmbit on cal situar l’aparició dels no-llocs, que Augé defineix per oposició als anomenats llocs antropològics, uns espais caracteritzats pel fet de ser identitaris (en tant que donen sentit a qui els habita, de manera que ajuden a configurar les identitats dels individus), relacionals (perquè els cossos i les coses que hi habiten configuren l’espai a partir de les relacions que mantenen entre ells, cosa que també incideix a l’hora de definir les identitats col·lectives) i històrics (ja que són el resultat, no de la memòria, sinó d’una història que segueix viva, present).
En canvi, el no-lloc seria aquell espai que no es pot pensar com a identitari, relacional i històric. Des del moment en què, la Terra, per l’efecte de la globalització econòmica, ha tornat petita, s’han multiplicat els espais pensats per al trànsit de les persones i per al consum econòmic massiu. Són territoris de l’anonimat, de la impersonalitat, on els individus dissolen la seva identitat no només dins de la multitud de què fan part (com passava amb les masses baudelairianes), sinó també dins de les edificacions en què es troben, construïdes a tal efecte. Les terminals aeroportuàries serien un exemple clar de no-lloc. El fet que, en les que gestiona AENA, tots els passatgers, obligatòriament, hagin de passar pel dutty free és molt significatiu de la naturalesa d’aquests espais. També podem incloure dins d’aquesta tipologia les àrees de servei de les autopistes, els centres comercials o els carrers centrals de tantíssimes ciutats, que han perdut la seva idiosincràsia i que, amb diferències mínimes, han acabat tots fets amb el mateix motlle: una corrua de locals on llueixen els logotips de les grans franquícies. Els mateixos mostradors arreu. Els mateixos productes. Aquest darrer cas, a més, exemplifica que un mateix espai, en funció de l’ús que se’n faci, pot ser alhora lloc antropològic (per als que hi resideixen o hi treballen) i no-lloc (per a qui hi és de pas), una situació que pot esdevenir conflictiva.
Deixant de banda les crítiques que altres autors han dedicat al concepte proposat per Marc Augé, no cal dir que som davant d’un terme que té un enorme potencial literari. Per exemple, des del moment en què el no-lloc està desubicat —és a dir, és aliè als llocs antropològics que configuren la realitat, aquells en què es vinculen els subjectes, els uns amb els altres (l’espai relacional), i amb el context (l’espai històric)—, des del moment en què, en tost d’àmbits de la convenció, del pacte, aquests no-llocs passen a ser espais de la subversió i de la indefinició, els no-llocs poden esdevenir escenari de les possibilitats, d’allò que podria ésser. En altres paraules, poden passar de ser topos a ou-topos, utòpics. Davant d’aquesta potencialitat, no ens ha d’estranyar que una part de la literatura actual s’hi hagi centrat. Potser un dels casos més significatius, en aquest sentit, de no-llocs, d’espais on l’arrelament és gairebé impossible, siguin les fronteres, els territoris fronterers. Hi ha exemples molt significatius en la literatura catalana, potser el més important dels quals és La pell de la frontera, de Francesc Serés; o Dies de frontera, de Vicenç Pagès. També hi podríem incloure, en aquesta tria, L’horitzó primer, de Joan Todó.
No deixa de ser una coincidència atzarosa, però significativa alhora, haver llegit una part molt important del llibre de l’autor de la Sénia —en què la construcció de la identitat, individual i col·lectiva, està vinculada a un indret que no acaba de ser almon, en un món fronterer—, mentre romania en un altre no-lloc de manual: la terminal de l’aeroport de Son Sant Joan. Potser caldria parlar de broma metaliterària. Com també podria ésser una altra caprici de l’atzar haver-hi llegit Sebastià Alzamora mentre l’arribada del vol que m’havia de dur a Menorca s’anava endarrerint. D’un temps ençà, l’escriptor mallorquí ens regala, setmana rere setmana, dins de la sèrie anomenada «Hàbitats naturals», un article de pàgina sencera en què, en la majoria d’ocasions, es dedica a fer la crònica dels múltiples no-llocs que hi ha escampats per Mallorca. M’imagín que, algun dia, els publicarà, tots junts, en forma de llibre. Llegits en conjunt encara tindran més força. El de dissabte passat es centrava en una pista de bitlles (el que la gent anomena bolera); en altres ocasions ha parlat d’un concert de reggaeton a la plaça de toros de Palma (el festival 2K19), del balneari 6 de l’Arenal o, ben a prop, del carrer «del jamón» (que ha visitat en plena temporada, però també a l’hivern, per a mostrar-ne el contrast), o la inevitable Punta Balena, aquell indret de Magaluf especialment conegut perquè allotja el pitjor turisme de borratxera i, també, per l’estrany costum adquirit per alguns subjectes de llençar-se des dels balcons dels hotels per caure als llocs més inversemblants. Amb l’estil que el caracteritza, és a dir, amb una ironia gens noucentista i una prosa molt suggestiva, que enganxa i s’assaboreix, l’escriptor descriu en les seves cròniques periodístiques aquests no-llocs des d’una perspectiva antropològica. A més dels que són evidents, ens ajuda a descobrir-ne de nous, d’inesperats, com el restaurant Ses Torres o les platges de Campos, posidònia inclosa.
De fet, tot sembla indicar que l’autor té material literari per donar i vendre, per mantenir la sèrie «Hàbitats naturals» al llarg de molt de temps, perquè Mallorca, gràcies a la turistització, ha esdevingut un eixam de no-llocs. Un pol d’atracció literari inacabable. De fet, d’acord amb un altre escriptor mallorquí, Pere Antoni Pons, aquesta realitat es pot dur a l’extrem. En un article, de títol significatiu, l’autor campaneter afirma, tot parlant de l’espai on dissabte passat vaig llegir l’article de Sebastià Alzamora i, també, el llibre de Joan Todó, que, després de passejar per Son Sant Joan, “la impressió és que el veritable no-lloc, aquí, és Mallorca.» Sencera. No cal afegir-hi res més.
Views: 0