Aina Moll i el respecte dels drets lingüístics

El proper mes de juliol farà un any que vam celebrar, organitzada per la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis, una jornada d’estudi i d’homenatge dedicada a Aina Moll. Fa molt de temps que en volia parlar perquè, després del que hi vaig poder escoltar, tenia moltes ganes de conèixer millor la persona i, sobretot, l’aportació que aquesta filòloga d’origen ciutadellenc va fer en diversos camps relacionats amb la llengua catalana. És més que possible que la seva figura quedés eclipsada per l’ombra allargada de son pare, l’obra del qual és immensa. Per açò, qualsevol ocasió de remarcar la vàlua d’Aina Moll és més que necessària. Les vicissituds, però, del curs acadèmic, tan atípic i, per variar, tan absorbent com sol ser habitual, havien fet que fins ara no m’hi hagués pogut dedicar.

Tenc pendent la lectura d’Aina Moll i Marquès. Filòloga i activista per la normalització del català (Documenta Balear, 2021), biografia que n’ha fet Pilar Arnau, una versió corregida i augmentada de la que publicà l’any passat de la mà de l’ajuntament de Palma. Esper adquirir-la prest, segurament a la propera Fira del Llibre en Català que es farà a la ciutat de Mallorca, on coincidiré amb l’autora en una taula rodona centrada justament en la importància d’aquest subgènere assagístic. O potser ho haurem de deixar per a la presentació que, de l’obra, es farà a Menorca en un futur no gaire llunyà.

Ara però, m’he hagut de conformar amb La nostra llengua (Moll, 1990), versió escrita d’un programa del mateix nom emès al circuit illenc de televisió espanyola (TVE) quan tot just s’acabava de posar en marxa la Llei de Normalització Lingüística (1986), amb l’objectiu de divulgar-ne els objectius. En tenc un record molt borrós, però estic segur d’haver-lo vist alguna vegada, tot i que, per l’edat, no en devia copsar gaire cosa. El llibre, no sé per quin motiu, rodava per casa, esperant que me’l trobés. En fer-ho, no he pogut evitar llegir-lo i, comptat i debatut, ha estat una experiència profitosa.

Si bé és ver que alguns elements de l’obra no han envellit gaire bé, sobretot els darrers capítols, en què es fa una diagnosi de la situació sociolingüística del final de la dècada dels vuitanta, o que hi ha alguns arguments de caire més polític que no acab de compartir (i que no cal escatir aquí i ara), hi ha una sèrie de continguts del llibre que segueixen essent plenament actuals malgrat el temps escolat des que van aparèixer publicats. Aquest fet, crec, no és positiu, perquè implica que una part de la situació que s’hi exposa, més de trenta anys després de vigència de la Llei de Normalització, segueix igual o pitjor. Vist amb perspectiva, per tant, sobta l’optimisme, sempre necessari, que desprenen les pàgines del llibre.

Els continguts de l’obra, per la seva naturalesa divulgadora i, per tant, pel fet d’estar adreçada a un públic no especialitzat en la matèria, inicialment teleespectadors d’un programa televisiu emès els migdies, a l’hora de dinar, són clares i contundents. És un dels mèrits del llibre: fer entenedors un termes tècnics relacionats amb la política i la planificació lingüística o amb la variació dialectal i funcional del català, molt tècnics i especialitzats. Entre d’altres aspectes, hi ha algunes imatges, de gran potencial didàctic, que més d’un ha fet servir en l’àmbit educatiu, per exemple la que identifica els registres amb la indumentària, que varia en funció del grau de formalitat; i alguna altra que, segurament, acabaré incorporant a la tasca docent, com la que relaciona llengua i discurs amb el reglament, la primera, i amb els partits disputats, el segon, de qualsevol esport.

Hi ha un capítol, centrat en els drets dels parlants, que exemplifica a la perfecció l’actualitat d’alguns dels continguts de La nostra llengua. Per començar, perquè l’autora l’aprofita per desmuntar alguns prejudicis lingüístics força estesos (encara) entre la població illenca i que, pel fet de ser-ho, no tenen cap base ni fonament que els sustenti. Recordem que, segons Jesús Tuson, aquesta mena de prejudicis socials es manifesten en una desviació de la racionalitat que té la forma de judici o de valor emès sobre la llengua o sobre els parlants, generats directament per la ignorància o per la malvolença, ajustats a estereotips maniqueus, i dictats pel neguit que ens produeixen les diferències. A la pràctica, els prejudicis venen a dir que hi ha unes llengües millors que altres, idea que no deixa de ser una mostra clara de racisme, perquè al darrere hi ha els parlants que les fan servir, els quals poden acabar creient que la seva, afeblida per una altra de dominant, no val la pena i, en conseqüència, no cal transmetre-la a les generacions futures.

Concretament, en el capítol de què parlam, «Els drets lingüístics, a les Illes Balears», l’autora es centra en l’anomenada utilitat de les llengües. Contràriament a allò que més d’un pensa, «a qualsevol lloc del món la llengua més útil per als parlants d’una comunitat és la pròpia d’aquella comunitat», una afirmació que també podem llegir en l’obra de Jesús Tuson i que, tot sigui dit, és apriorísticament de sentit comú, tot i que a l’hora de posar-la en pràctica comença a grinyolar. Els exemples que cita Moll són aclaridors. Segurament, fins que hom no hi pensa, el prejudici queda en faldaret: «el castellà és parlat per molts milions […], però a Europa només la parlen els espanyols». Al nostre continent, per cert, la llengua més parlada és l’alemany. Per aquest motiu, hauria de ser la més útil i, per tant, la que s’hauria d’ensenyar com a llengua estrangera als centres educatius. I no és així. Potser perquè la mesura l’hauríem de fer a nivell mundial i, en aquest cas, guanyaria el xinès mandarí, que, seguint aquesta lògica de qui la té més grossa (la comunitat de parlants!), hauria de ser la segona llengua prioritària a l’ensenyament en tost de l’anglès. Tot açò demostra la relativitat del concepte útil en aquest àmbit. El número de parlants no hi té res a veure: «si circulau per Europa, us serà tan útil —o tan poc útil— el català com el castellà», afirma Moll.

Ara bé, allà on la nostra llengua és també la pròpia del territori, en una situació de normalitat sí que hauria de ser la més útil. I, actualment, no ho és. Entre d’altres aspectes, perquè els mateixos catalanoparlants han assumit el prejudici i no l’empren «com a llengua normal de relació de la nostra comunitat», la qual cosa fa que la situació difícilment es pugui resoldre. Ans al contrari, fa persistir la minorització del català. En canvi, si es pogués canviar la tendència i s’arribés a fer-ne un ús normal, «no sols “servirà” conèixer-lo, sinó que “serà necessari”» fer-ho.

El llibre és de 1990, com hem dit. Es publicà poc després de l’entrada en vigor de la Llei de Normalització Lingüística. Tres dècades després, sembla que el marc legal no ha aconseguit assegurar les condicions perquè aquest ús normal del català sigui possible. Segons Aina Moll, un element que contribueix a la situació anòmala en què es troba la nostra llengua deriva del desconeixement que la població té de la legislació lingüística vigent i, per tant, dels drets que en deriven.

Per començar, i pel que fa al marc constitucional, hi ha el primer punt de l’article tercer de l’anomenada carta magna, aquell que estableix el deure de conèixer la llengua castellana i el dret d’emprar-la. Aquest darrer matís, que no es sol recordar, és fonamental: «un ciutadà de les Balears compliria la Constitució encara que no parlàs mai una paraula de castellà», comenta Aina Moll. N’hi hauria prou amb demostrar-ne el coneixement quan fos necessari. Aquestes paraules desmunten el discurs d’aquelles persones que exigeixen que se’ls parli en castellà, adduint el que diu —concretament el que no diu— el marc constitucional.

Tot seguit, Moll recorda que l’Estatut no estableix el deure de conèixer el català —cosa que, en cas d’haver-se inclòs en el text legal, tenc la sensació que hauria durat poc, el temps just perquè el Tribunal Constitucional ho tombés—, però sí el dret d’emprar-lo. Açò implica, per tant, que ningú no pot exigir a un ciutadà de les Illes que parli en castellà. I a l’inrevés també, tot i que no ho diu, malgrat que la idea es pressuposa quan afirma que «tots els ciutadans de les Balears necessiten conèixer les dues llengües, per poder-se expressar en la llengua que vulguin sense obligar els altres a renunciar a la que vulguin ells.»

Aquest marc, conegut com a doble oficialitat, per exemple, estableix el dret dels ciutadans illencs de «poder adreçar-se en català, oralment i per escrit, als organismes públics i a les empreses publiques i privades». La llei, per tant, cerca garantir uns drets que, en el moment de redactar-se (i encara ara) no hi estaven. No només a nivell d’administració pública, on els avenços s’han fet, tot i que hi ha alguns forats negres (sanitat, l’administració perifèrica de l’estat, els cossos i forces de seguretat…), sinó també a nivell privat. Sembla la cosa més lògica del món. Per garantir que qualsevol persona pugui emprar la llengua que vulgui en qualsevol àmbit públic, qui tracti amb ella ha de conèixer-les totes dues. Qui tengui un negoci, per exemple, ha de ser competent en llengua catalana i castellana. Hi som molt lluny, encara, d’aquesta realitat. Qui hi perd són els catalanoparlants, els drets dels quals no es respecten.

Encara es donen força casos de persones que «exigeixen l’ús del castellà perquè es pensen que hi tenen dret, i molts mallorquins —i menorquins, i eivissencs— que es sotmeten a l’exigència perquè es pensen que hi estan obligats», la qual cosa, com s’ha vist, és falsa. Com recorda Moll, «hem de saber tots que els drets dels ciutadans estan per damunt els dels funcionaris, i els dels clients sobre els dels servidors públics: la tria de la llengua no correspon al funcionari o al qui presta el servei, sinó al ciutadà o al qui és servit.» És una qüestió de drets. De respectar-los. De respectar-nos. Però el prejudici hi és. Fins i tot la presidenta autonòmica l’exhibeix, en públic, sense passar cap mena de vergonya, demostrant un autoodi molt interioritzat. Açò és molt greu, perquè la primera autoritat de la nostra comunitat autònoma hauria de donar exemple de compliment del marc legal de l’administració que encapçala.

A la pràctica, Aina Moll fa una interpretació de la llei i dels drets que en deriven que recorda la de Josep Maria Puig Salellas, de la qual vam parlar en un xalandrot anterior. M’atreviria a dir, d’altra banda, que d’acord amb el context actual, el que diu la filòloga d’origen menorquí semblen uns arguments plens de sentit comú, perquè una part de la població té els drets conculcats i cal actuar per garantir la igualtat de tots els ciutadans. Que s’acabi d’anunciar l’avantprojecte de llei de protecció de les persones consumidores i usuàries de les Illes Balears, una part de la qual establirà que els consumidors puguin ser atesos en la llengua que triïn és, per tant, una bona notícia (com ho indiquen, també, les reaccions dels sectors més cavernaris de la nostra societat davant de la iniciativa). Si realment s’acaba concretant, però, perquè el text encara ha de passar per més d’un ribot abans de convertir-se en llei. Entre d’altes aspectes, la mesura ajudarà a fer del català una llengua necessària per a la gent, la qual cosa permetrà, de rebot, reduir el percentatge de més del vint per cent de la població illenca que, agombolada en la comoditat de no haver-la de fer servir perquè no els és indispensable, encara no la parlen —dada que evidencia el bilingüisme asocial i, per tant, asimètric (en què la llengua pròpia de les Illes es troba minoritzada), en què ens trobam.

No s’ha de descartar, però, de cap de les maneres, que en cas de tirar endavant aquesta llei, l’inefable Tribunal Constitucional, màxim garant de les essències pàtries, hi intervengui i, després de fer-ne una lectura totalment restrictiva, com sol ésser habitual, acabi tombant la mesura. Tot, per garantir la primacia de la llengua de l’estat. Ni que sigui a costa de passar per damunt dels drets d’una part dels ciutadans que hi viuen.

Views: 17