No m’havia aturat mai a pensar que serà de mi quan tengui 67 anys fins que ahir en ZP va proposar retardar l’edat obligatòria de jubilació dos anys. És una proposta que per sort no afectarà als meus pares que després de més de 35 anys de treballar dur (i cotitzar a la seguretat social) estan a punt de jubilar-se (creuem els dits que no surti un decret d’última hora que els hi prohibeixi). Tanmateix la proposta sí que m’afectarà a mi (en el cas que algun dia treballi a l’estat Espanyol) i a tots els que formem el col·lectiu de xalandria. Per sort els 67 em queden molt enfora però si algú ha de parlar-ne aquests som nosaltres, els que patirem els desbarats d’en ZP.
La proposa s’ha presentat com una resposta a la greu crisi econòmica que viu l’estat espanyol “the sick man of Europe” amb permís de Grècia. Aquest és d’entrada el primer gran disbarat. I és que una cosa no té res a veure amb l’altre a menys és clar que la previsió del govern sigui que Espanya continui en crisi fins el 2025 que és quan la mesura entrarà en funcionament. La reforma del sistema de pensions no resol cap dels problemes econòmics relacionats amb la crisi que patim a dia d’avui. És un problema d’ordre diferent que existia abans de la crisi i que existirà després del crisi si és que realment és un problema.
Si el debat de les pensions no té res a veure amb la crisi, perquè és planteja ara que hi ha prou problemes a resoldre damunt la taula? Com que sóc desconfiat no m’estranyaria que la proposta tingués per objectiu desviar l’atenció del que realment és important i urgent, la crisi econòmica, el desgavell de les finances públiques i el fracàs estrepitós de les polítiques econòmiques que s’han improvisat per combatre-la. No crec que sigui cap casualitat que el mateix dia que es fa la proposta s’anuncia una retallada molt severa de la despesa pública i és confirma que el dèficit públic el 2009 va arribar al 11.4% del PIB, un 1% més del que es va anunciar fa només un mes. Dos o tres anys més amb un dèficit públic superior al 10% i en Rajoy – perquè serà ell el president – haurà de fer front a un catacrac encara pitjor. O potser és tot el contrari. No m’estranyaria que es vulgui aprofitar la crisis per vendre una mesura molt poc popular. És a dir que s’ens vulgui colar un gol en nom del rigor econòmic.
En qualsevol cas aquestes no són maneres de fer política. No es pot anar un dilluns a Brussel·les per donar lliçons a Europa sobre la importància d’una resposta social a la crisi i tres dies més tard carregar-se un dels drets socials més valorats per la població. Això només ho pot fer algú que cregui que la gent s’ho traga tot. No és pot anar per la vida tot fent bandera de les mesures socials, augmentant any darrera any les pensions molt per damunt de la inflació i a la primera de canvi carregar-se-les. Esteim davant l’estil ZP en la marxa enrera posada. Si fins ara la seva política s’ha caracteritzat per resoldre tots els problemes amb xecs, ara fa el contrari els resol a base de tisorades. En els dos casos el problema és el mateix, la seva incapacitat per obrir un debat seriós, la seva manca de perspectiva. Si fa una setmana el que tocava era fer-se el progre davant els “xenòfogs” de Vic, avui el que toca és llepar el cul a l’opinió pútlica de Davos que desconfia de la seva capacitat per resoldre els marrons que se li acumulen. Segons sembla la mesura va ser una sorpresa pel mateix ministre que s’encarrega de les pensions que fins feia molt poc prometria una vegada i una altre que les pensions no es tocaven.
No sóc cap expert en pensions ara bé, és clar que el debat s’ha començat pel final. S’ha posat damunt la taula una solució a un problema que encara no sabem ni quin és (perquè fins aquesta setmana no hi havia cap dubte que el sistema de pensions espanyol era molt sòlid, no és així senyor Corbacho?). Ni tan sols s’han considerat les alternatives possibles. De debò no hi ha cap més solució que retardar l’edat de jubilació 2 anys? Tampoc s’han considerat les implicacions de la mesura. Em sembla una greu irresponsabilitat plantejar un debat com aquest sense valorar per exemple la manera com treballem. Realment en ZP espera que un mestre que ha aprovat les oposicions amb 27 anys encara sigui dins una aula quan en tengui 67! Tot plegat un gran desproposit que tira per la borda la poca credibilitat que li quedava a ZP.
En qualsevol cas ens veiem el 2043 al banc del “sinofos”.
Views: 0
Efectivament socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis. És el que sempre s’ha portat en aquest país. Fer-se ric no amb la teva feina sinó amb xanxullos amb l’estat, la CAIB o l’ajuntament.
Si una cosa caracteritza l’estat espanyol és una trasferència brutal de diners entre generacions, territoris, sectors econòmics i persones. Les regions més dinàmiques subvencionen a les que ho són menys (no perquè es tornin dinàmiques sinó perquè continuin sense ser-ho). El mateix passa amb l’economia, L’economia “productiva” ha estat sistemàticament penalitzada en favor de l’economia especulativa (per exemple a través de la desgravació per compra d’habitatge o la privatització mal feta d’empreses públiques). I amb el treball, tenim un sector que treballa molt i cobra poc i uns treballen poc però tenen una gran estabilitat laboral facin el que facin. I amb les pensions passa el mateix Els joves paguen als vell.
En aquest país hi ha rics i pobres, explotadors i explotats. El problema és que els esquemes polítics de l’esquerra (sobretot de l’espanyola) només fan que consolidar les desigualtats. Els sindicats no defensen els que no tenen feina sinó els que ja en tenen una de segura; Les mesures en favor de l’habitatge no el fan més assequible sinó que enriqueixen l’especulador. L’objectiu del “papeles para todos” no és tant donar drets a qui no en té sinó abaratir el cost del treball i consolidar l’acumulació capitalista i un model més especulatiu que productiu. I etc….El model del PSOE i sobretot el d’IU basant en l’estat gran mai reduirà la desegualtat ni canviarà el sistema productiu sinó més aviat el contrari.
NO deixa de ser curiós que a anglaterra (que damunt el paper ha patit una crisi tant o més greu que Espanya) l’atur només hagi pujat en 500.000 persones. I és que al Regne Unit hi ha una relació molt més estreta entre productivitat i salari. No deixa de ser curiós que les dues CCAA fiscalment independent hagin estat gairebé alienes a la crisi. O que els països escandinaus amb tota la seva creença amb l’estat fort no hagin vist creixer el dèficit públic com aquí. HI és que un estat gros només es sustenible si és eficient i tens una economia molt productiva que el pugui pagar (Nokias, IKeas, vestas…)
ei, ja que n’Alex està per fer recerca sobre aquests temes, voldria afegir a la llista de sugeriments que miressim els beneficis de Argentaria abans de privatitzar-la, o de caixa postal que vindria a ser lo mateix, per poder comparar. Quedi clar que no tenc ni idea de quin serà es resultat.
Per lo que diu en Santi, si i no, jo he fet feina as sector privat (d’empleat) i as sector públic (interí). Ara faig feina as tercer sector (si és que és sector, això). Crec que podriem mirar quins eren es resultats annuals de l’INI (o SEPI o TENEO) quan encara tenia serveis monopolístics (telecomunicacions i energia). Tampoc tenc clar que sortiria, perque segur que es compensaven amb Renfes, Iberies i altres.
I sobre sa regulació laboral, estic d’acord sobre es paper de suposats sindicats i partits progressistes, però fer feina més de 40 hores setmanals havent eliminat sa negociació colectiva, jo no ho acab de veure. Si es per triar models me qued amb s’alemany primer.
I una altre cosa, es model també el fan es empresaris, si tinguessin un altre model d’empresaris tal vegada tindriem un altre model laboral (salvant en Santi, és clar). Són es empleats es que trien fer feina en negre, perdó en B, o són es empresaris? Tal com diu en Santi són aquest darrers es que més hi surten guanyant.
Pau, no idea de la diferència. Una teoria podria ser que els règims fiscals siguin diferents (ben igual que les cooperatives, que paguen un tipus d’impost de societats menor que les S.A., les S.L. i les P.L.C.) but I’m just guessing. Si tenc temps el cap de setmana miraré de treure’n l’aigua clara.
Àlex
Que ens pots explicar perquè la proporció que paguen la caixa i el santander és tan dispar? Tot parlant de caixes una de les consequències d’aquesta crisi serà la desaparició d’un gran nombre de caixes (entitats de credit pseudo públiques). Em sembla que serà una llàstima, les caixes han fet moltes coses malament però han jugat un paper clau en el desnevolupament econòmic dels seus territoris.
Santi,
Estic totalment d’acord amb tot el que dius. Sense Santis que paguin impostos no hi a sous per als mestres d’escola. De fet cada vegada tenc menys clar que les receptes dels partits i sindicats espanyols d’orientació progressita solucionin res. Anglaterra té un sistema laboral molt flexible i obert (un sistema que els sindicats espanyols odiarien). Idò bé la crisi ha estat igual de forta però l’atur ha pujat relativament poc sobretot si es compara amb la gran crisi dels 70 i 80 quan anglaterra sí que tenia un sistema laboral com l’espanyol.
Interessant discussió aquesta, que m’havia perdut fins ara per excés de feina. Sóm la generació PAGA, açò és evident. Pagam impostos com el que més, pagam habitatges caríssims, i més val assumir que haurem de fer feina fins que ens morim. Permeteu-me que aporti la meva visió del tema, que em sembla que va bastant amb la linia de n’Àlex
Jo he nadat amb totes les aigues: he fet feina al sector públic, al sector privat en diversos sectors, com a empleat i ara com a empresari. Havent vist com funciona tot plegat des de dins, puc concloure que la solució, si és que n’hi ha cap, no vindrà del sector públic ni de cap govern. Com diu n’Àlex, el sector públic existeix si hi ha benecifi al sector privat, i quan no és així malament, perquè rarament és capaç de generar beneficis per ell mateix. No és capaç ni tant sols de fer-ho en situacions monopolístiques evidents, si més no al context que estem parlant (he sentit que a la Xina si han estat capaços de fer-ho, però Spain is different). Aquí el sector públic consumeix tot el que li donis. Si multipliquessim per dos l’entrada d’ingressos, en dues legislatures s’hauria convertit en despesa corrent, jo açò ho tenc claríssim. La causa de tant poc seny econòmic no se si és sociològica, de disseny del sistema polític, o per on van els tirs, però el que és evident és que el castell s’enfonsa i no va camí de redreçar-se
Pocs impostos ? No se els impostos sobre beneficis, però els impostos sobre sous són espectaculars. Si no vaig errat l’empresa paga un 31%. Del que queda, l’empleat paga un 7% de SS + 14-18% de IRPF segons situació de cadascú, pam més pam memys. O sigui, per posar nombres, si l’empresa es gasta 3000 euros al mes amb qualcú, aquest acaba rebent uns 1590 euros. Si a més saps que no et jubilaràs en la vida, com voleu que no hi hagi economia submergida ?
Estimats,
ha de confessar que em vaig quedar mig enganxat amb el globus sonda den Quique respecte a la idea d’un banc comercial públic. Fent un poc de recerca (www.lacaixa.es i wwww.santander.es) trob la molt interessant dada que l’any 2009 que s’acaba de tancar, el banc den Botín ha guanyat 8.943 milions d’euros pels quals n’ha pagat 2.336 d’impostos sobre el benefici (un 26 i escaig percent). En canvi a can Fainé, n’han guanyat 1.710 i n’han pagat 127 (un 7,43%).
Ja sé que el mètode no és exacte ni extremadament cienífic, però la realitat és que el millor (definint millor en termes d’eficiència, déu mon guard de que jo el consideri el millor) banc privat espanyol aporta als estats on paga impostos bastant més (en valor absolut clar, perquè és més gros, però també en valor relatiu) que el millor dels bancs -diguem-ne- públics. Fins i tot si la Caixa dediqués tot el seu resultat (que no pot, perquè ha de dedicar-lo a enfortir les reserves) a la prestació de serveis “estatals”, en percentatge, el banc vermell n’hi ha dedicat (involuntàriament i via impostos) més.
Els comptes públics, estimats, es quadren quan les empreses tenen beneficis i els treballadors sous sobre els quals aplicar els impostos. Sense sou ni beneficis, la cosa es complica.
Una altra discusió és si el 26% d’impostos que paga el Santandar o el 7% de la Caixa és poc i caldria apujar-lo. O si el nivell d’economia submergida i d’evasió fiscal es combat prou eficientment.
Salut, República i disciplina fiscal.
bé, bé, açò s’anima.
deixant clar que crec, com en Pau, que açò des 67 anys és cortina de fum de sa retallada de despesa pública, està molt bé que xerrem una estona des sistema de pensions.
En Jordi Sevilla em sembla que coincideix bastant amb altres veus que van cap allà mateix, http://www.vnavarro.org/wp-content/uploads/2009/05/el-falso-problema-de-las-pensiones.pdf
Sobre bancs públics i caixes d’estalvis, en Premier League (La Caixa i Caja Madrid) vols dir que més que públiques no són elles ses propietaries de ses administracions públiques.
A banda que gastar-se es 30% de beneficis, perdò, superàvit, en casas encendidas i caixa forums és dubtós.
Segur que per sa Premier league i per sa resta podriem trobar millor ús per aquest 30% i també per s’altre 70%. Sense xerrar de finançar ses campanyes electorals des partits perquè no acabariem avui.
Lo den Fukuyama ha pretès ser una manera pseudo-intel·lectual de tancar una entrada provocant (sense destinatari concret), una manera no gaire afortunada reconec.
S’envit, evidentment dirigit però mai un insult, era lo de Vicenç Navarro i altres professors universitaris.
Sobre lo de que es paguen pocs impostos, parlem-ne amb més detall. Avui mateix, aquí, http://www.elconfidencial.com/tribuna/pensiones-cambiar-logica-sistema-20100201.html hi ha un exemple interessant d’idees pel debat, que com molt bé diu en Joel e sveu molt condicionat pel fotut context. O potser no, que els moments de crisi són moments de creació i de noves oportunitats.
Sobre lo de trobar fonts d’ingressos fora dels impostos, no sé si m’acaba de convèncer, sobretot si tenim en compte que a l’Espanya constitucional ja n’hi ha una quarentena, de bancs comercials públics, altrament coneguts com a Cajas de Ahorro.
Finalment, no sé si m’he de prendre lo den Fukuyama com un insult, o un envit, en cap cas, no com una floreta.
Al·lots, quina resignació!!
perdonau que m’hi posi, deu ser es meu cervell binari (esquerra-dreta) però pens que encara hi ha esperança.
A s’estat espanyol es paguen pocs impostos, perdò, rectific, sa gent que hauria de pagar més, no paga prous impostos. Sa càrrega fiscal és baixa comparada amb es vesins.
Es sector públic podria obtenir altres ingressos fora d’impostos (per exemple si hi hagués un banc comercial públic)
Així es poden fer aportacions des sector públic a sa caixa de ses pensions.
A més, ses corves demogràfiques no les escriu Déu en pedra a la muntanya sagrada, es pot actuar per revertir-les, França ho ha fet.
I es poden fer modificacions as sistema de pensions sense haver d’allargar s’edat de jubilació, bé, en Vicenç Navarro ho explica millor que jo (ja sé que aquest profe de sa Pompeu no és tan mediàtic ni es membre de sa junta directiva del Barça com uns altres però bonu, cada un tria ses seves lectures)
Va, un poc d’optimisme, que sembla que en Fukuyama hagi entrat a Xalandria.
Gràcies pels comentaris. Hi estic fonamentalment d’acord. De fet en el meu article no vaig criticar la mesura en sí mateixa, sinó la manera de plantejar-la. tant costava obrir un període de debat d’un parell d’anys amb un llibre blanc seriós que proposi un ventall de mesures possibles…? Tal com diu en Joel la llàstima és el context.
Fa poc el Guardian afirmava que la generació que va neixer l’any 49 ho ha tingut tot, la prosperitat dels 50 (que no va acabar d’arribar a Menorca és clar), la revolució sexual dels 60, beques universitàries, cases barates que es van revaloritzar espectacularment, jubilació anticipada amb el sou íntegre, etc… Tenc claríssim que la meva generació no tindrà tanta sort i que és segurament inevitable que treballem més del que ho feim ara. Ens haurem de treballar el nostre molt més del que ens pensàvem. Cap problema però que ens ho diguim. S’està enganant a la gent com no s’havia fet mai abans, prometent coses que senzillament són impossibles. I això tot fent ús del ja rovellat discurs d’esquerra i dretes. Ens fan creure que si els votem, els “drets socials” estan garantits. Segur? I sí s’ha de canviar el sistema de pensions no s’hauria de canviar també el sistema de treballar?
Per cert jo sí que tenc un pla de pensions, encara que no voluntari. Tots els treballadors de la universitat en tenim un. En qualsevol cas, no és certament la meva prioritat financera.
Anava també a fer un comentari, semblant al que n’Àlex volia dir i diu. Jo no ho hauria fet tant bé, ni en precisió ni amb tanta dosi de realisme econòmic, però vull tornar a dir que fa anys (a jo m’ho van explicar universitàriament) que el sistema de pensions espanyol tenia data de caducitat i que aquelles dates de caducitat coincidien, vés per on!, en les dates de la nostra caducitat laboral, és a dir, que anem a quedar-nos sense pensions. Tan evident és tot plegat que l’exconseller Carretero es va inventar un sistema de pensions timidíssim que els contractats per la Generalitat de Catalunya tenim amb la Caixa, of course.
La llàstima és el context: m’explic. El context (Estat espanyol, crisi econòmica dels fonaments estructurals ibèrics, legislatura errant de Zapatero, oposició cafre, irrealisme sindicaloide-alternatiu de l’esquerra -d’aquí i d’allà-, poc debat…) impedeix que les mesures que pugui aprovar l’executiu espanyol quedin contaminades per la seva incapacitat de lideratge i que el debat que es pugui generar torni a ser per partir a córrer.
My dear Pau,
Tenc bones (o males) notícies per tu: no val la pena que dediquis ni un minut del valuós temps que hi ha entre ara i el moment que arribis a fer-ne 65 o 67 o 69 (jo me qued amb aquest darrer) a pensar en el tema de les pensions: no hi ha la més mínima possibilitat que et jubilis d’acord als paràmetres als què estan acostumats els nostres avis i als que ansíen els nostres pares. Objectivament i técnica, el sistema està en fallida i no hi ha bailout que el salvi: és un combinat explosiu de piràmides poblacionals inverses, millora espectacular de les esperances de vida als països del primer món i canvi de paradigma econòmic. Ademetem-ho: va ser polit mentres va durar (poc més de cinquanta anys, a tot estirar, depenent del país), but it’s over. Efímer, en termes de temps històric com l’imperi espanyol, el soviètic i ans el britànic. Efimer com l’emperador del Japó i les potències colonials. Unes poques dècades o segles i per avall.
I ara la bona noticia: ets jove i amb talent i apart d’un mortgage deus tenir una certa capacitat d’estalvi. Si vols un consell, no els inverteixis –encara- en un pla de pensions. Millor compra accions d’immobiliàries reconvertides a la gerentologia. Açò si que és una aposta segura. Altrament, sempre tel’ls pots fondre viatjant per Austràlia, o en malta de 15 anys o en qualsevol altre drug. Take care!