Normalment, intent no dur el mòbil a l’institut. He descobert que puc passar el matí sense necessitat d’emprar-lo. Tenc una tauleta tàctil de l’any de la picor amb la qual puc fer les tasques administratives que comporta la meva feina: bàsicament, passar llista i consultar el correu electrònic. Res, per tant, de whatsapps ni de xarxes socials en horari laboral. Així i tot, hi ha més d’un dia que me l’enduc, el telèfon, però sol passar el matí dins l’abric, a la sala de professors, en silenci.
Fa un parell de setmanes, un dia en què me l’havia endut, mentre tornava de la feina cap a casa, vaig comprovar que hi havia una telefonada perduda al mòbil. Qualcú m’havia trucat a una hora en què era a classe. No l’hauria pogut agafar de cap de les maneres, vaig pensar. El número havia quedat registrat, però no formava part dels meus contactes. Cap nom no s’hi associava Normalment, en un cas com aquest, no hauria fet res. Si hagués estat alguna cosa important, hi tornarien. Segurament, havia estat un robot que intentava estafar-me o qualque cosa per l’estil, tot i que no solc rebre gaire trucades d’aquesta mena. Quan ho fan, solen provar-ho al fix. Hi ha hagut ocasions, però, en què he demanat a Sant Google si en sabia res, del número que apareixia al registre. En aquests casos, les recerques han acabat essent infructuoses, una pèrdua de temps.
Aquella vegada, però, un SMS (en castellà, perquè la meva companyia és insensible a la llengua dels seus clients) m’informava que l’emissor havia deixat un missatge de veu. En arribar a casa l’escoltaria, vaig pensar, però quan vaig veure que durava gairebé tretze minuts no em vaig poder estar de posar-me’l. Segur que no es tractava de cap robot que havia fet botar el contestador. Hauria penjat molt abans. Vaig fer, per tant, allò que no m’agrada veure quan ho fan els altres: anar pel carrer, embambat, amb el mòbil aferrat a l’orella en posició horitzontal.
Al començament, s’escoltava un soroll de fons, com si hi hagués qualcú, però enfora de l’auricular. Tot d’una, vaig escoltar clarament com una veu masculina, diria que amb un cert accent mallorquí —tot i que la brevetat dels mots deixava molt de marge al dubte—, pronunciava el meu nom, seguit d’una interrogació final: «Ismael Pelegrí, no?» I més soroll de fons. Vaig deduir que hi havia hagut, després de comprovar que no els contestava, un lapsus de temps entre la intenció de penjar l’aparell i l’activació del contestador, que s’havia posat en marxa sense que, qui trucava, en fos conscient. Havia de ser açò. Durant els més de dotze minuts següents, la trucada havia continuat sense que ningú se’n temés. Fins que havien acabat penjant, pel motiu que fos. Ja estava, idò: misteri resolt, que diria el Professor de Debò.
Ho hauria d’haver aturat immediatament, però em va semblar sentir, tot seguit, de fons, qualcú altre que parlava. Molt enfora. Inintel·ligiblement. Era una veu femenina. De tant en tant, una de masculina li responia. Era evident que no eren conscients que hi havia una trucada en marxa i que jo els estava escoltant. De manera molt precària, açò sí, però escoltant. Potser, si aconseguia entendre’n alguna cosa, d’allò que deien, podria saber qui havia intentat contactar amb mi i per què. Era evident que no s’havien equivocat: qualcú havia dit, clarament, el meu nom.
Vaig decidir, per tant, arribar fins al final del missatge. Així i tot, vaig pensar en el risc que suposava la maniobra: potser acabava escoltant alguna cosa de mi que no em convenia. Que m’insultessin per no haver-los agafat el telèfon, que comentessin alguna cosa del meu caràcter, de la meva feina… Si és que, en algun moment, acabaven parlant de mi. He de confessar que em vaig sentir incòmode davant de la situació, però que, a la vegada, no podia desferrar l’orella del petit altaveu del mòbil. Necessitava arribar fins al final d’aquella situació que, al contrari del que havia pensat no feia ni un minut, no estava resolta ni de bon tros.
Ara bé, per altra banda, també em furonava el dubte: fins a quin punt el que feia era una intromissió en la intimitat d’una gent que no sabia que els estava escoltant? Així i tot, com que jo n’era, almenys inicialment, el receptor potencial, no hi havia res de dolent si escoltava el missatge fins al final. Els minuts, però, avançaven i no passava res. Fins que va arribar un moment, a mitjan missatge, en què es va activar l’escriptor que habita en mi. Potser, de tot plegat, en sortiria alguna història amb potencial literari, sempre que qualcú acabés dient alguna cosa amb cara i ulls a l’altra banda del telèfon, generant un fil des del qual poder estirar.
Allà on fos que m’estaven trucant, però, seguien parlant massa enfora per poder entendre res d’allò que deien. Potser, en algun moment, s’acabarien acostant a l’aparell i les seves paraules deixarien de ser críptiques. Tal vegada, vaig pensar, açò passaria cap al final, moment en què s’adonarien de tot plegat, i acabarien penjant.
Vaig arribar a casa després de pujar al quart pis per les escales, en tost d’emprar l’ascensor, per por que no es tallés el missatge. Els meus alens van acabar mesclant-se amb la conversa llunyana que transcorria a l’altra banda de la línia telefònica, que va acabar bruscament en entrar a la cuina. De cop. Sense que hagués passat res més digne de ser ressenyat.
No ho van tornar a provar. Encara no ho han fet. Per la meva part, a pesar de tenir-ne el número, tot i saber que volien parlar amb mi, no em vaig atrevir a tornar-los la trucada. Encara no ho he fet.
Views: 67