He estat dues vegades a Irlanda. La primera vegada vaig ser a Belfast a un congrés, era el gener del 2002. M’hi vaig quedar un dia més per visitar Falls Road (el barri catòlic) i Shankill Road ( el barri protestant). Eren els primers anys del procés de pau i l’optimisme es respirava per tota la ciutat. La guerra civil més llarga i més cruenta de l’Europa occidental havia acabat. La visita em va impressionar amb els murals, les banderes i els murs. El procés de pau ha estat exemplar però els murs que separen els dos carrers encara hi són.
La segona vegada vaig anar a County Claire per visitar en Griff. Si no ho record malament era el març del 2005. La costa oest d’Irlanda és molt bella, i la seva gent molt amable. El que em va impressionar més tanmateix va ser la bombolla immobiliària. El que vaig veure no em va agradar gens. Les cases creixien com bolets sense cap mena d’ordre, ni infraestructura. El descontrol era evident i el gust arquitectònic molt discutible, d’importació americana. Cases grans, ostentoses amb columnes a la façana de colors ocres i roses. Al país li deien el Celtic Tiger però més avait semblava Marbella una mica més verd i sense palmeres.
Aquest cap de setmana s’ultima el rescat d’Irlanda. La seva bombolla financera i immobiliària ha esclatat i ho ha fet mala nanera. El país ha passat de ser el més ric d’Europa després de Luxemburg a un collapse gairebé total amb un dèficit públic del 30% tot i les duríssimes retallades. Els diaris anglesos en van plens. Això ja no és la broma grega d’un país on ni Déu paga impostos; ara es tracta del germà petit i rebel, el que es va atrevir a anar-se el 1921. La crisi irlandesa posa en qüestió la política d’en George Gideon Osbourne (el ministre d’economia britànic, hereu del baró de Ballentaylor, membre per tant de l’antiga aristocràcia anglo irlandesa de tan mal record a Irlanda). I és que les severes retallades que ha aplicat el govern irlandès no han solucionat la crisi sinó que més aviat l’han agreujada. L’economia anglesa (i l’espanyola) és sense cap dubte molt més forta que la irlandesa i la gestió del seu govern és molt més sòlida. Tanmateix el cas irlandès és un avís seriós als possibles efectes d’una retallada massa severa.
Torna l’espectre de la vella irlanda, la de la immigració i la pobresa. La gran fam irlandesa (1840-1850) va matar prop d’un milió d’Irlandesos i va forçar a 2 milions més a emigrar. La població de l’Illa es va reduir a la meitat en menys de 10 anys. Entre els que van emigrar a Liverpool hi havia segurament els McDonnell. La gran fam es va produir en plena revolució industrial i carrera colonial sense que el govern britànic moves un dit per solucionar-la. Avui sentia a la ràdio més que 100.000 Irlandesos ja ham marxat del país i es diu que això és només el començament.
El rescat encara no s’ha concretat. L’argument que s’està emprant per frenar el rescat és el de la sobirania. Alemanya i França demanen que s’apugin els impostos de societats que irlanda està al 12.5%. És el més baix d’Europa i la base del miracle. Irlanda diu que ni parlar-ne. Es diu que està en joc la sobirania nacional – que tan va costar de guanyar. Ahir el meu amic en Griff feia broma al facebook que potser que ja seria hora que els anglesos paguessin el lloger per l’ocupació d’irlanda del Nord enlloc de concedir un credit
“Maybe the british shouldn’t think of it as a bailout and more of paying the rent they owe on Northern Ireland.”
Un ex-company de feina escocès els convidava a tornar.
“Dear Ireland, would you like to rejoin the UK? Best wishes, Dr. D. Knox and 50 million others”
En Colm Toibin, escriptor irlandès que parla català criticava durament al govern irlandès en un article al Guardian. Els acusava de no tenir ni compassió ni capacitat
“Just now I don´t care about sovereignty and I don´t want to hear about dead patriots. I care about the problems my compatriots are facing”
també deia que enlloc de criticar tant a Alemanya que potser fecim un esforç per assemblar-nos-hi una mica més.
Sóc dels que creu que la independència és avui per avui el més sensat. És difícil sobreviure quan els teus impostos se’ls queda un altre. El colonialisme és bona per la metròpoli i dolenta per a la colònia. Cap sorpresa doncs que els que viuen del cuento a la metropoli odiin tant als que volen deixar de ser una colònia. Però la independència no és una solució sinó tan sols un instrument – el més útil i necessari. La independència no ens eximeix de governar bé. No podem caure amb la trampa irlandesa, I fer-ho pitjor que els britànics. Ep…I estic convençut que no hi caurem
Views: 0
Tots els dilemes són falsos, però preferesc uns Països Catalans independents i amb els actuals problemes financers d’Irlanda (o de Zimbabwe) que una nació sotmesa al robatori, vexació i menyspreu d’Espanya.
Per una vegada els britànics (i més concretament en Gordon Brown, En Tony Blair volia entrar a l’EURO i en Gordon va dir que ni parlar-ne)l’han encertada de ple. La lliura els ha salvat sense cap dubte.
NO hi ha dia que no senti parlar que l’EURO té els dies contants. Una idea que sembla que està agafant força és la de dividir l’Euro en dos (un pels rics anglosaxons del nord i l’altre pels catòlics pobres del sud). És més fàcil davaluar la moneda que devaluar l’economia sense davaluar la moneda.
Ostia si, el tipus de canvi del euro és una putada. No sóm Alemània, ni fer-hi prop. Ara que venem a tot Sudamèrica (en USD), notam la gravetat del tema, que afecta qualsevol exportació, clar.
,… i que permetria an Santi vendre serveis més barats als seus clients argentins i nordamericans, per exemple sense perdre-hi doblers.
Pau, i t’ha faltat dir que amb una moneda diferent de l’esuro que podriem devaluar quan fes falta i amb un tipus d’interés al voltant del 6-8% que serviria de punxabombolles.
EL més interessant d’Irlanda és que fins fa 2 anys (igual que l’estat espanyol) no tenia cap problema de dèficit públic. El problema Irlandès és de deute privat que l’estat va assumir sense pensar-ho dues vegades. Els bancs espanyol són més sòlid, tanmateix els paral·lelismes són interessants. I té més amb comú que amb Grècia.
Jo crec que una de les estratègies espanyoles és fer creure que la independència no és possible, que hem d’acceptar que ens robin perquè sinó hi hauria una guerra civil. Bé la realitat és que en els darrers 100 anys Espanya ha perdut unes quantes províncies, les darreres les dues províncies del Sahara, just fa 35 anys. Si Irlanda va aconseguir la independència fa 80 anys no veig perquè no Catalunya o el País Basc no ho haurien d’aconseguir-la. Catalunya seria una mena d’holanda del sud sense cap mena de dubte. El problema de la independència és clar són els independentistes. Però això ja és un altre tema
Certament a Irlanda es veu que la bombolla va ser grossa, i en conseqüència el pet també
Jo sóm escèptic respecte a la independència. M’agradaria, però la veig molt enfora. Què us fa pensar que la comunitat internacional ho recolçaria, quan ni tant sols es reconeix el català a Europa ? De fet, un recolçament internacional és la única via que veig per a una independència pacífica, i no veig que s’hi estigui avançant.