Haig de reconèixer que el nivell dels aconteixaments que s’estan produint des del 15-M m’ha agafat per sorpresa. Havia vist nàixer les reivindicacions a la xarxa, però no em pensava que acabessin saltant al carrer amb la força que ho han fet. Segurament hi ha tingut a veure que molts, a més d’indignats, comencen a estar ofegats per la crisi econòmica i les poques perspectives de futur.
M’he decidit a escriure aquest article després de llegir molts comentaris de gent políticament activa que ara sembla que preferirien que aquesta joventut, fins ara acomodada i consentida, no hagués aixecat la veu. Molts els critiquen perquè diuen afavorirà l’entrada de la dreta més rància, d’altres perquè diuen que són anti-sistemes animats per l’esquerra radical, uns tercers perquè les reivindicacions no són coherents, i finalment els nacionalistes els critiquen perquè, segons ells, la culpa de tot la té el dèficit fiscal i no el sistema polític. Bé, deixim dir-los que van tots errats, els partits i els seus afiliats no han entès res, o no ho volen entendre.
Aquí hi ha una qüestió de fons que és molt clara, el nostre sistema polític funciona malament, i va empitjorant amb el temps. És l’hora de posar-hi remei. Tenim una classe política de molt baix nivell, sovint incompetent en molts àmbits, i de vegades fins i tot corrupta. Tenim polítics que han fet de la política una professió, que han arribat on són a base de servidulisme dins del partit i no per mèrits personals ni professionals. Tenim partits que imposen la disciplina de vot, que serveixen els interessos de lobbies i grans empreses, i que taxativament expulsen qualsevol persona amb principis que gosi contradir el discurs des de dins de les seves files. En definitiva, tenim una classe política que ja no legisla pel bé del seu poble, i molta gent n’està farta. Una prova claríssima és el darrer barem del CIS, on els enquestats situaven la classe política com a tercer problema del país, només per sota de l’atur i de la crisi econòmica.
El moviment que estem vivint és d’indignació, no proposa solucions, denuncia un problema, un de molt greu. Perquè ens agradi o no la política condiciona les nostres vides. De fet, si analitzem les reivindicacions que apareixen a les concentracions, segur que en trobaríem moltes fins i tot contradictòries. És normal, els motius dels assistens són múltiples, molts relacionats amb la crisi econòmica, però tots estem indignats perquè qui hauria d’intentar aportar solucions i donar exemple es dedica a amagar el cap sota l’ala i a protegir els seus privilegis, ja siguin de dretes o d’esquerres, espanyolistes o catalanistes, amb això es posen tots d’acord.
Hi ha qui diu que la solució es votar partits minoritaris, jo crec que si els convertim en majoritaris actuaran exactament igual que els altres. Ens hem de dotar dels mitjans per evitar que això passi, opcions n’hi ha vàries, basta amb mirar al nostra voltant. Jo de moment he decidit no votar cap partit que no inclogui com a punt prioritari del seu programa la reforma del sistema de partits i l’eliminació dels privilegis de la classe política. Els polítics no estan per governar el poble, estan per servir-lo.
Així idò, si d’aquesta #spanishrevolution en surt una millora del sistema polític, benvinguda siga. Si en surt un canvi legislatiu del sistema hipotecari, benvinguda siga. Si en surt la fi del bipartidisme, benvinguda siga. Si en surt qualsevol cosa, benvinguda siga. Respirin, senyors, és aire fresc.
Santi Camps Taltavull
Twitter: @santicamps
SIGUES LLIURE DE COPIAR, ENLLAÇAR I/O REDISTRIBUIR AQUEST ARTICLE, TOTAL O PARCIALMENT, PELS MITJANS QUE MÉS ET CONVINGUIN
Views: 1
M’ha encantat l’anàlisi de’n Manuel Castells sobre els nous mitjans de comunicació horitzontals, i els seus efectes sobre les relacions de poder. Explica i raona moltes de les coses dites en aquest fil.
Imprescindible el segon video sobre la crisi de la democràcia: http://tinyurl.com/64bsm7w
I avui a l’àgora Salvador Cardús i Arcadi Oliveres, dos punts de vista sobre els indignats.
Una altra frase d’ahir: “els indigants representen molta més gent de la que està acampada”.
Me feia gràcia el director de “ideas” (la FAES del PSOE) reclamant un portantveu dels indignats per poder dialogar. Em sembla que no han entès res.
Açò m’agrada “aquesta gent reclama una democràcia 2.0, més participativa, del segle XXI, la que tenim ara és del segle passat”.
Ahir TV3 va emetre un 30 minuts ben interessant sobre el moviment 15-M. Em vaig quedar amb una frase que deia més o menys així: “aquesta gent reclama una democràcia 2.0, més participativa, del segle XXI, la que tenim ara és del segle passat”. Us el recoman, explica molt bé el moviment, les raons i les reaccions de partits i tertulians.
Respecte al salt de les places a la política de partits, hi comença a haver indicis. Per exemple, m’ha sobtat molt que hi hagi un militant del PSOE que pretengui presentar-se a les primàries contra en Rubalcaba, precisament per defensar el discurs del moviment 15-M. Aquí el teniu: http://www.youtube.com/watch?v=s1xRWDjKvXk
Dels dos darrers comentaris, em sent molt identificat amb dues idees: la de n’Isma, “més d’una vegada la reflexió m’impedeix d’actuar”, i la d’en Pau, “encara em queda una mica de fe” (tot i les cometes, no cit textualment).
Crec que s’ha de donar temps al temps, que el moviment dels Indignats (15M, democràcia real…) pot ser el germen d’una nova cultura política i que és un punt de no retorn: les coses ja no tornaran a ser com abans.
El moviment avança a poc a poc perquè constantment sorgeixen els vicis de repetir el que ja s’ha fet, i del que es tracta és d’innovar, de respectar i donar cabuda a tothom que ho demani, de pensar alternatives factibles a un món on sembla que ja està tot pensat. Per això no podem esperar avenços ràpids.
També és cert que hi ha moltes amenaces al procés de transformar el món de manera pacífica i ordenada. Crec que els que ho volem tindrem el nostre paper a fer, tant a nivell personal com de partits, organitzacions i associacions -i empreses- El que possiblement caldrà fer és canviar alguns esquemes mentals que ara tenim ben arrelats.
Crec que no hem de frissar. Estar atents al que passa i cercar fórmules creatives i innovadores que solidifiquin uns fonaments per als quals actuar en el futur. No sé si ho aconseguirem, però almanco podrem estar satisfets d’haver-ho lluitat.
Isma és difícil dir-ho amb més claredat. D’acord amb tot. pens el mateix que tu. Val la pena llegir la darrera entrada d’en Miquel Maria “no menyspreeu els indignats”. Diu quelcom molt similar.
Em preocupa a vegades que s’hem vegi com el xalandrier que defensa l’status quo dels partits. És ver que a vegades he estat una mica massa dur amb el moviment indignats i poc amb els partits. I em sap greu. Ara bé jo no estic en contra dels plantejaments anti-sistema, sidecàs crec que no són prou radicals. El que em preocupa és la contraposició entre política i societat. És com si l’ecologisme del GOB fos incompatible amb els moviments polítics que han fet possible el PTI. El que cal és integrar aquesta “indignació” dins el “sistema”, sumar la pota social amb la pota política, posar-los al centre del debat i l’acció política. I això passa per moltes coses una d’elles és transformar des de dins el sistema de partits (creant moviment nou o transformant els que ja hi ha). Alguns són intransformables, però d’altres no. M’agrada per exemple la manera de fer política de l’Entesa de Ferreries o les CUP de Girona. No veig perquè no són exportables a Maó o fins i tot al PSM. En aquestes eleccions ja n’hem tingut un tast del que passa si això no passa. En Miquel fa referència del cas Italià. Crec hi anam directes.
“Compartesc l’afirmació que el perill de destruir el sistema de partits polítics —tan defectuós com vulgueu— sense haver bastit una alternativa és suïcida. Ja coneixem el resultat d’aquest experiment: es diu Berlusconi (seria interessant analitzar en paral·lel el moviment dels Indignats amb la protesta italiana de 1993 contra la tangentopolis). Sostenc que els moviments socials són l’àmbit adequat per a la visualització del malestar, per a la protesta, per a l’anunci obert, i utòpic, de propostes de sortida dels camins barrats. Però no són l’espai on aquestes propostes s’han de negociar, formalitzar i traslladar a la realitat. Per això, la societat ja té els seus mecanismes, i si estan corromputs i espatllats, potser que ens esmercem a reparar-los abans de llençar-los al femer. Segurament, el buit seria omplert pels arribistes o pels poders fàctics.” (Miquelmaria.cat)
Jo també dubt molt i massa sovint també la reflexió m’impedeix actuar. Si vaig venir la setmana passada a ajudar a na Laia, en Sam, na Maite i en Nel és perquè hi “crec”. Encara em queda una mica d’aquella pòcima màgica que a Santa Eulàlia en deien “fe”. Una sobredosi de convicció no és bo, però unes dosis de tant en tant no van malament.
Des d’un punt de vista estratègic em sembla que el moviment d’Indignats hauria aconseguit més si hagués fet el que va fer amb la ley sinde, centrar-se en un aspecte concret. A Anglaterra un grup que es diu UK uncut que fa accions directes per exemple contra els empresaris que tenen els domicilis fiscals a l’estranger o que transformen bancs en hospitals. Imagina amb tota l’energia que hi ha plaça catalunya que aquest moviment s’organitzés igual de bé.
Pau, la darrera frase del teu comentari és la clau: per ara, la indignació no s’ha traduït en política. I quan dic política, no vull dir només la dels partits, que també. I som pessimista en aquest aspecte. Veig mancances greus en la implicació de la societat en la gestió de la cosa pública. Ja ho he dit prou vegades. De fet, avui es pot donar el cas que les mobilitzacions dels indignats quedin en ridícul davant de les que provocarà el futbol. Amb açò ja està tot dit.
Arran d’aquesta entrada d’en Santi, m’ha semblat detectar dues posicions bàsiques en el pensament xalandrier: l’antisistemàtica (perdonau la terminologia: no som sociòleg) i la de la gent de partit (PSM, especialment). Hi tenc punts de contacte amb les dues, tot i que crec que ni l’una ni l’altra aconseguiran millorar les coses.
Som un decebut de les masses assembleàries, més que no pas un indignat, des de les protestes de la guerra d’Irak i, sobretot, des de l’ocupació de la bateria de Llucalari, que va acabar com el rosari de l’aurora i que vaig viure de ben aprop (Copèrnic Capsanada en fa una radiografia molt bona a “Llucalari : 17 de gener – 7 d’abril 2002. Utopia, feina i realitat”). I som un decebut de la partitocràcia, sobretot davant de l’abús del model.
I no tenc gaire clar res més. No me convenç la idea de resignació davant el fet que aquest és el millor sistema possible. Que no hi hagi alternatives vàlides ara per ara no justifica que s’hagi de renunciar a la utopia. Aquest és un pensament conservador. Jo vull la lluna.
Ara bé, m’he cansat de perdre temps i també vull eficiència. Les grans declaracions populistes no aclariran res, les acampades, tampoc. I esper equivocar-me. Crec en l’estrategia de la formiga: contribuir individualment en el dia a dia, fer feina (Facta non Verba és divisa de l’ajuntament de Cerdanyola)… I no predic en l’exemple. Més d’una vegada, com Hamlet, la reflexió m’impedeix d’actuar. No sé, però si açò és bo o dolent. No me convenç la postura contrària, la dels Sex Pistols (“don’t know what I want, but I know how to get it”). Dubt; fa temps que dubt.
Avui en Santi m’ha reenviat un email i li he contestat això. Crec que és prou interessant per publicar-ho per aquí
Tot això em preocupa molt, moltíssim. La indignació està totalment justificada, de fet crec que encara n’hi ha poca. Moltes de les propostes són raonables i assenyades. Val a dir però que no totes, a Madrid per exemple es parlava d’eliminar les CCAA!. Crec en la importància de la indignació, el radicalisme. Jo vull més gent i més propostes radicals (per cert radical ve d’arrel, extremista ve d’extrem).
El que em preocupa és que ens esteim carregant la infraestructura política de l’esquerra. Fixa’t en el cas el cas de les Illes Balears. La qüestió no és que les Balears siguin més o menys de dretes , la qüestió és que aquí la dreta està infinitament més ben organitzada. Si tu sumes els 18.000 afiliats que tenen, els 4 o 5 diaris que els hi donen suport, una cúpula que sap el que fa i diners suficients per fer qualsevol mena de campnaya, el resultat són 46% de vots i 35 diputats, ahir, avui i sempre. Compareu amb la infraestructura que tenen els altres. El PSM, Iniciativa Verds, ERC i EU no en sumen ni 2000 afiliats, cap diari, un parell de pàgines web, molt de facebook, diners no sempre suficients i en el cas d’EU una cúpula que encara no sap que ha caigut el mur de Berlín. EL PSOE no crec que passi dels 5000 afiliats. No estic dient que la solució és assemblar-se al PP ni molt manco. Estic convençut que cal renovar profundament les organitzacions polítiques, que cal activar només formes d’organització, que cal molta crítica. També estic convençut que els partits d’esquerra i molt especialment el PSOE tenen molta moltíssima responsabilitat en el que ha passat. Ara bé no crec que la solució passi per carregar-se les eines polítiques que han de fer possible el canvi social. Més aviat passar per renovar aquestes eines
Els arguments de tipus no les votes, tots són iguals, voteu en blanc, canviem la llei electoral, només fan que donar ales a la dreta. Ni ells ni el seu electoral es donen per al·ludits, més aviat el contrari es mobilitzen encara més. En canvi la infraestructura de l’esquerra sí que es veu fortament malmesa per aquesta mena d’arguments de caire anarquista, desmobilitzen profundament el seu electoral natural, creen molta desconfiança. Ep i en tenen bon part de culpa, sobretot el PSOE que ha promogut una de les reformes més dures que es recorden.
Fixa´t amb el que va passar a Islàndia. Es produeix un desastre econòmic, es multipliquen les protestes, hi ha fort debat social, cau el govern, es fan eleccions, l’esquerra alternativa aconsegueix un 20% de vots i la socialdemocràcia un 30%.o 40% El resultat és que el nou govern és avui un dels més radicals d’Europa. A Islàndia mai sortirà ningú dient “No els votes”. Sinó que debatran – el 10% de la població escriu llibres -, és reorganitzaran. A l’estat espanyol aquesta seqüència de fets no es produirà mai mentre la indignació no es tradueïxi en política.
En seguirem parlant
Hola a tothom,
jo hi he passat un parell o tres de vegades per s’acampada de barcelona (si, ja torn a ser per aquí) i tenc ses meves crítiques també. ses meves crítiques però no coincideixen amb en Cardús.
Jo crec que no és més que un espai més on poder crear conciencia política del que està passant, i està bé que sigui així. la majoria dels que hi son me sonen de veure’ls a moltes altres mogudes i mira que fa 2 anys i mig que no em movia per aquí, però així han aconseguit que un seguit de gent que no es relacionava en grups polítics li perdi la por al tema.
No tenir un discurs clar també és una manera d’intentar enganxar sa gent que no li agraden aquest tipus de mogudes. Amb es conveçuts tot sols no canviarem res.
i una cosa és segura, han sabut aprofitar molt bé es moment i es mitjans, es digitals i es de comunicació, també.
No hi podria estar més d’acord amb el que deis. JO també hi veig moltes oportunitats en el moment que vivim. Els temps de crisi són temps de catarsi, d’innovació.
Tanmateix sóc molt crític tanmateix amb un moviment que no té objectius concrets (el de la plaça tahir en tenia: derrocar el dictador i instaurar un sistema democràtic). JO no m’aniré a manifestar si no sé perquè ho faig. No només açò. Sovint em sembla que el seu plantejament és més propi del cicle que acaba – volem més i més – que del cicle que comença.
Començ a sospitar que darrera tot això s’hi amaga alguna cosa, vull dir que una certa premsa li ha interessat electoralment donar visibilitat a un moviment que tampoc ha estat tant de masses com sembla. Digueu-me mal pensat però és que les coses no passen per causalitat
La clau, i ara que hi ha majories absolutes potser ens hi veurem més que obligats, és la implicació ciutadana, activa i proactiva, en la política. No pot ser que el regiment de la polis sigui cosa només dels partits. Hi ha tota una xarxa que cal revitalitzar, crear o recrear. Açò implica feina, però ésser ciutadà implica també -i sobretot- deures (en cas contrari, no passam de ser consumidors acrítics, democràticament preadolescents, indignats però i què).Detect massa pessimisme al voltant. Jo hi veig moltes oportunitats de millora i ganes de posar-m’hi.
Els partits minoritaris no recullen les propostes de millora democràtica que van sorgint: fa anys que les subscriuen. El que diuen els indignats (amb molta raó) no és res de nou. Una altra cosa és que se n’hagi fet bandera i si es considera que han treballat prou o no per cercar-ho.
Estic d’acord, Joel, si no es passa de la indignació a l’acció tot plegat morirà de finor. No es tracta de canviar de sistema, sinó de millorar el que tenim. De fet ja hi ha partits minoritaris que estan recollint les propostes de millora democràtica que van sorgint, i açò els hi pot donar molts vots a les generals (començant pel meu).
Per qui no ho sàpiga, #nolesvotes és un campanya anterior que s’ha sumat a aquesta, sorgida de la reacció a la Llei Sinde, i que simplement demanava no votar ni PSOE, ni PP, ni CiU, que eren els que la van aprovar, però SI demanava votar.
És que no sé perquè no es passa de la indignació a l’acció positiva, que no sol passar per la negació (no els votis, no els escoltis…) sinó per la proactivitat. Mirau, a Catalunya estricta els Ciutadans-Partido de la Ciudadanía estaven emprenyats, van muntar el seu tinglado i van fent. Els racistes de PxC igual. La gent d’esquerres i independentistes fartes de l’estratègia de l’ERC de Puigcercós ha optat per les CUP. Vull dir que la democràcia és, com va dir Churchill, el menys dolent dels sistemes polítics. Ningú tanca cap porta a ningú: hi ha ajuntaments (Gironella, al Berguedà on EnB ha tret una regidoria que no ocuparà; a Reus, la CORI…) on es presenta tot tipus de proposta. Si del que es tracta és de canviar el sistema de la democràcia per un altre que diguin quin és i com pensen convèncer-nos de la necessitat d’aquest canvi als antitaurins, als del partit pirata, als conservadors de tota la vida, als socialistes de sempre, als nacionalistes-sobiranistes-independentistes de la perifèria ibèrica i un llarguíssim etcètera.
I de regal, una màxima del Capità Enciam: “Els petits canvis són poderosos”. Vull dir que voler canviar el món asseguts amb una plaça és cosa de jubilats.
Enhorabona Santi per l’article.
He seguit l’evolució de #nolesvotes des de el dia que es va crear. Al principi pensava que seria molt difícil canviar les coses a curt termini. Però tenia la confiança que els ciutadans fariem una passa endavant, com així ha sigut, amb Democràcia Real Ja i les acampades.
Serà molt difícil canviar les dinàmiques internes dels partits. No se si tots els partits faran els canvis necessaris. A lo millor quan vegin que hi ha partits minoritaris o fins i tot nous partits, que si apliquen canvis i els hi va be, faran un cop de cap. De moment veuen fantasmes i no saben de per on els hi venen.
No se si arribarem a veure una e-democràcia, els mitjans tècnics existeixen. Però si que la tecnologia permetrà als ciutadans tenir eines per controlar i denunciar les malifetes del polítics.
Pau, promet que no recordava l’eslògan del Carod, sinó hagués canviat el títol, je, je
Respecte al article d’en Cardús, és precisament un clar exponent de perquè em vaig decidir a escriure l’entrada. Tothom tracta de restar importància al moviment, cadascú des de la seva posició ideològica inamovible. En aquest cas quasi li provoca urticària que parlin castellà 🙂 “No els hi feu cas, que vindran els dolents!” Va home, això ja no cola. Molta de la gent que simpatitza amb aquest moviment vota, votam, el que passa és que hem canviat els nostres mitjans d’informació i estem descontrolats.
Jo esper, desig, que tot açò acabi en un millor sistema polític i amb més implicació política de la ciutadania. No sé si com en Miquel Petrús diu, avançant cap a una e-democràcia o amb altres mitjans. Jo pens que partits i polítics són i seran necessaris, però també tenc clar que el sistema actual va de cap al desastre.
Indignació sense rumb
SALVADOR CARDÚS
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Indignacio-rumb_0_485351464.html
Una campanya electoral suïcida centrada en la desqualificació sense pietat de l’adversari, menyspreant la ja prou limitada intel·ligència política de l’electorat, ha acabat d’exasperar una ciutadania que arribava a la cita prou cuita. Resultat? Que n’hi ha que han sortit al carrer a desfogar-se. Si fos cert, pel que deien els eslògans, que uns volien desmantellar l’estat del benestar, que altres governaven amb una absoluta incompetència i al servei d’interessos inconfessables i, fins i tot, ens alertaven que les nostres idees estaven en perill de ser retallades, la reacció d’indignació encara ha fet curt! L’alarmisme polític, que en temps de bonança podia afavorir uns partits contra els altres, ara, enmig d’una greu recessió i d’un clima d’irritació generalitzada, ha acabat desautoritzant tothom. Demà en podrem comprovar l’abast i, probablement, els efectes devastadors.
A la vista de l’enorme rellevància que els mitjans de comunicació han donat a aquesta minifebrada ciutadana d’indignació, cal també ser cauts davant l’entusiasme que ha desvetllat l’espanyolíssima plataforma -o el que sigui- anomenada Democràcia Real Ja! Per començar, i a l’espera de veure en què acaba, les concentracions s’han caracteritzat pel seu caràcter reactiu i per difondre un discurs populista i antipolític. Els acampats disparen sense matisos contra tota la classe política i contra allò que en diuen “capitalisme salvatge”, però assenyalant només el món empresarial i financer. I que mitja dotzena de professors universitaris els proporcionin una mica de discurs articulat, no pot dissimular l’absència radical de contingut més enllà d’aquesta indignació que no és altra cosa que irritació irada. Tan buida, per cert, com buit de contingut és l’ Indigneu-vos! de Stéphane Hessel.
No ens enganyem: la base estable d’aquestes acampades la constitueixen els de sempre, els de totes les acampades. Només cal anar-ho a veure. Res de nou a l’horitzó. I com que la ira fa estranys companys de viatge, a hores hàbils, al costat de cada campista s’hi afegeix un aturat, una tieta i un practicant de medicines alternatives. Així multipliques per quatre. O per cinc, si hi afegeixes el periodista amb micròfon als dits. Allò que hem pogut escoltar en les desenes i desenes d’entrevistes a peu d’acampada, ha delatat la banalitat de tot plegat. Més o menys, el diàleg solia anar així: “Què demaneu?”, preguntava l’un. “Volem que la cosa canviï”, responia el jove universitari amb la carrera penjada. “Quina cosa ?”, insistia el periodista. “No ho sabem. De fet, és el que hem vingut a discutir”. Llegiu atentament el crit de guerra per adonar-vos de la vacuïtat de la proposta. D’una banda, això de la democràcia “real”, que no remet a res conegut a la història de la Humanitat. I, de l’altra, el “ja” -aquest “ja” idiomàticament tan foraster- que apunta a una cultura de la impaciència i de la satisfacció immediata, paradoxalment, de naturalesa profundament capitalista.
Una de les principals consideracions que cal fer a propòsit d’aquesta erupció social és sobre l’interès mediàtic que ha desvetllat, d’una gran desproporció comparada amb altres mobilitzacions molt més participatives i ben organitzades. Cal dir-ho: el suport propagandístic obtingut dels mitjans és a la mateixa arrel del seu èxit. I la raó principal és que som davant d’un fenomen genuïnament mediàtic. La fascinació de les convocatòries massives suposadament “espontànies” a través de SMS, Facebook o Twitter, és un punt a favor. El disseny colorista de l’esdeveniment, propi d’un anunci d’Ikea o Decathlon, barrejat amb el primitivisme d’un foc de camp tribal al centre neuràlgic de ciutats cosmopolites, és un altre punt a favor d’una escenografia seductora. I, sobretot, el relat clàssic però irresistible: el poble indignat que s’alça contra els poderosos, el David contra Goliat. Vaja: la possibilitat de retransmetre l’emoció de la plaça Tharir, però sense risc de prendre mal. M’hauran de perdonar tanta ironia, però reconec que paeixo molt malament el populisme antipolític, immadur i perillós.
Des que es va començar a parlar de “desafecció política”, he sostingut que era una perspectiva que no permetia entendre les raons de la creixent desconfiança entre institucions democràtiques i ciutadania. No és el ciutadà que no estima la política, sinó que és la política que no ha estimat el ciutadà. Els desafectes han estat els partits i les institucions polítiques. I ara ho corroborem. Si la política institucional no estima ni respecta el ciutadà, si en lloc de tractar-lo com un adult el tracta amb condescendència i el malcria per no enfrontar-s’hi, en recull el menyspreu i la desconfiança. I aquí és on som. L’acampada d’aquests deu dies serà una anècdota. Però cal prendre nota seriosa del símptoma, que apunta en una direcció gravíssima. Avui a la nit ho veurem: de l’agitació populista i antipolítica, només en trauran avantatge els partits conservadors, perquè aquest és el seu terreny.
Excel·lent article Santi!
Estic totalment d’acord en que tenim un greu problema, tot i que no tenc tanta fè en que açò canvii gàire ses coses.
Baix es meu punt de vista, crec que tenim un greu problema de base que no serà gens fàcil d’aclarir. Aquest problema és d’educació i per tant de desconnexió amb sa realitat (és molt trist que fins a dia d’avui hi hagués gent que no sabia on anaven a parar els vots en blanc per posar un exemple o encara més trist em sembla el que tinguem molts polítics, que no hagin fet feina en sa seva vida més que estar afiliats al partit de torn).
Realment esper que açò sigui sa guspira que encengui es gran fester…duc anys i anys esperant que es “poble” agafi aquesta consciència i evolucionem, per fi, cap a millor. Com comentes, solucions se’n poden proposar moltes i de molt variades, però que aquestes venguin des poble, prescindint totalment de la classe política. Açò seria posible amb una e-democràcia, seria un bon punt de partida.
Renunciaran els polítics (de qualsevol color, no en faig distinció) als seus drets i privilegis??? Jo crec que açò costarà….i molt.
En definitiva, com bé dius, és una mica d’aire fresc.
Compartesc moltes de les teves idees però no subscric el teu plantejament. Potser és que no entenc la democràcia de la mateixa manera. Tindrem temps de parlar-ne. No deixa de ser curiós que empris el mateix eslògan que va emprar en Carod l’any 2003 i que també li va funcionar.
I am not settling for anything less than Direct Democracy, realized as E-Democracy. Fresh air I can get anytime I want.