acampats indignats i el trencament del consens social

No és cap secret que la meva simpatia pels acampats indignats és limitada. Ni em convenç el seu mètode – revolucionari en l’estètica més que en el contingut- ni el seu discurs – molt especialment la crida gens dissimulada a l’abstenció. No em deixa de sorprendre que un grup que s’anomena democràcia real ja encara no tengui massa clar això del dret a l’autodeterminació (que no és el mateix que la independència). He seguit una mica tota la moguda a través del Twitter i els debats sovint s’assemblen més a les tertúlies d’Intereconomia que als discursos d’en Manuel Castells o n’Arcadi Oliveras.

Tanmateix com diu en Miquel Maria no menyspreem els indignats. Aquest moviment és important i s’ha de tenir en compte. El que és important però no són les acampades en sí mateixes sinó el malestar que visualitzen. Tal com diu en Jordi Armadans “no tornem a equivocar-nos: el moviment del 15 M i les acampades no són importants en si mateixos. Ho són perquè posen el dit a la nafra de moltes coses que no funcionen bé. Encara que hi hagem fet tant poc, fa temps que sabem que no funcione”. De moment els acampats han aconseguit canviar els termes del debat polític i això té molt de mèrit.

Els indignats parlen sovint amb raó de la importància d’una reforma electoral. Tanmateix la causes del descontentament són socials i econòmiques. “It’s the economy stupid” com diria en Bill Clinton. És la crisi i sobretot la seva nefasta gestió que ha tret la gent al carrer. Coneixem les causes que ens han portat fins aquí – n’Aleix Saló les explica molt bé en el seu video-còmic- però no estic segur que tinguem massa clar les conseqüències socials de tot plegat. En aquest article m’agradaria plantejar-ne una hipòtesi. Per mi tot aquest moviment és un signe clar del trencament del consens social que va fer possible el franquisme i després la democràcia.

Tant l’antic règim com l’actual s’aguantaven en un “estat de benestar” que protegia sobretot a la classe mitja. Aquest estat del benestar el formaven quatre elements bàsics El primer és la figura del funcionari, una fórmula laboral que és sinònim de seguretat laboral vitalícia. La segona és la llei laboral que protegeix per damunt de tot als treballadors fixes de mitjana edat. El tercer element són les pensions, relativament generoses però sobretot molt segures. El quart element són els serveis socials sovint de qualitat dubtable però universals. La conseqüència d’aquest sistema és una dualitat social molt acusada. Per una banda tenim una majoria social que viu bé, gaudeix d’una seguretat laboral envejable, té la certesa del treball, el sou, la pensió i la sanitat. Per altra banda tenim un sector cada vegada més gran de la població que mal viu amb 500 o 1000 Euros al més amb contractes precaris, que treballa hores i més hores. Els quatre pilars que formaven el consens social tenien un element en comú, la sensació de seguretat que creaven en sectors molt amplis de la societat. És aquesta sensació generalitzada que explica que la dictadura durés 40 anys. El españolito medio estava disposat a tolerar una dictadura ideològicament tronada i una democràcia imperfecte sempre que es respectés la seva seguretat laboral i vital. Aquest consens només es va trencar breument durant la crisi dels anys 70 – que va ser també econòmica i política.

La crisi ha posat en dubte aquest consens social. Les mesures que ha imposat Europa amenacen precisament aquesta sensació de seguretat – que no existeix per cert al nord d’Europa. Amplis sectors de la població que vivien en un món de certeses veuen ara com la seva condició social s’està apropant de manera alarmant a la dels milauristes. Els funcionaris han vist com se’ls ha retallat el sou un 5%, els pensionistes han vist com se’ls ha congelat la seva pensió, la reforma laboral amenaça la seguretat laboral de sectors molt amplis de la població, els llicenciats que aspiraven a una plaça de funcionari s’adonen que no faran mai feina per l’estat, el professor universitari veu que se li acaba el xollo del màster, els pares de família veuen com les seves escoles estan massificades, plenes “d’immigrants”.

El españolito medio que no cobrava molt però que viva bé, s’ha despertat del somni. Ha vist que els seus “privilegis” estan en vies de desaparició, que la seva condició laboral és cada més semblant a la del milaurista. Que ara viuen a Españistan. fixau-vos que la majoria de reformes que s’ha portat afecten sobretot a l’españolito medio – ni als rics ni als probres, als d’enmig. Encara no sap ben bé com reaccionar. La generació del pares ha decidit castigar al seu partit natural – el PSOE. Els fills han agafat la tenda de campanya i l’han plantada a la plaça Tahir.

Views: 0