Avui, tal i com marca en el google, és el 192è aniversari d’aquest senyor. Com a vegades solem fer, aprofitam per xafardejar qui és aquest senyor o esdeveniment commemorat al poderós monstre de la xarxa. És l’inventor del primer submarí tripulat amb motor de combustió. Més enllà de la dada (cosa més que no coneixia, ja està bé), m’he trobat amb dues entrades a la viquipèdia xerrant d’ell, una en castellà i l’altra en català. No he pogut evitar la temptació i he anat a fer una comparativa ràpida. No hi ha grans divergències en el seguiment de la seva biografia i, és més, en alguns paràgrafs la correspondència és exacta, per tant un ha copiat l’altre en certs fragments. El que no sé és quina entrada deu ser primer. Però el tractament d’una i altra entrada és un tant diferent. Per començar, el nom: “Narcís Monturiol i Estarriol” i “Narciso Monturiol Estarriol”. Després, l’adscripció nacional: en un cas és “enginyer, intel·lectual, pintor, polític i inventor català”, mentre que en l’altre és “ingeniero, intelectual, político e inventor español” (qui va fer aquesta entrada no devia conèixer la faceta de pintor o no li devia donar gaire importància com per destacar-la). A l’entrada en català es dedica a fer un repàs als seus primers anys d’activista polític i republicà, i l’insereix referencialment en contacte amb una fornada d’intel·lectuals catalans. A l’entrada en castellà, també parla dels mateixos intel·lectuals, però en difumina la realitat de grup.
A la part de referències bibliogràfiques és on hi ha més disparitat, les obres no s’hi assemblen gens. És més profusa en obres l’entrada en castellà, però crida l’atenció l’oblit d’obres que sí que apareixen a l’altra l’entrada, obres escrites en català, i que fan referència directa a Monturiol al títol, que, a priori, semblarien de més interès que obres de referència secundària. Un exemple ben clar és una biografia de l’inventor: “Vida d’heroi: Narcís Monturiol, inventor de la navegació submarina”, que no hi és a l’entrada castellana. No sé si hi deu tenir a veure que l’obra és escrita en català. També crida l’atenció el nom d’una altra biografia, en aquest cas en versió cinematogràfica, dirigida per Francesc Bellmunt: “Monturiol, el senyor del mar”, obra el títol del qual és traduït al castellà a l’entrada feta en aquesta llengua.
En definitiva, sense que açò vulgui ser un estudi comparatiu, que ho he fet molt ràpid i no és gens exhaustiu, només volia posar de manifest que el “nacionalisme” (que pos entre cometes perquè jo ja procur no emprar aquesta paraula, ja duu massa confusions), sigui del signe que sigui, acaba essent present per totes bandes. És una qüestió d’adscripció a una comunitat, a una identitat. Aquesta adscripció, a més, consider que és natural, tothom al món la practica, encara que passi desapercebuda. El que no és natural és haver-la de defensar contínuament o esmerçar-se per fer-la visible, que és el que ens passa. Com tampoc és natural treballar per amagar la dels altres: si un és espanyol, quin interès tenen els catalans a fer-se contínuament propis els guanys dels seus personatges o gestes? Amaguem l’adscripció nacional catalana, regional, idò, i treballem pel bé comú… I amb aquest plantejament mai s’entén l’existència d’un col·lectiu de gent, una nacionalitat, que configura la llavor d’un poble, amb les seves ramificacions i interrelacions pròpies, qüestió ben llunyana de la voluntat de separar.
Després podem parlar d’estatuts, sentències judicials, canvis constitucionals i tota la pesca, i reflexionar-hi amb arguments polítics i partidistes. Però en el fons, el substrat és aquest: ideologia pura i adscripció nacional, que es perpetua com a mar de fons pels segles dels segles.
Views: 1