Tot i que encara no ha fet fred, que moltes fulles dels arbres han caigut però n’hi queden moltes més, que un fa el canvi de roba d’armari més per si un cas que perquè faci falta, resulta que novembre ja ha començat. Segurament el canvi d’hora de l’últim dissabte d’octubre és el que més fa que es noti que és novembre, es fa fosc molt prest i me’n fot de l’energia que diuen els experts que ens estalviam. Som una espècie solar i sembla que qualcuns i qualcunes només se’n recorden quan es torren al sol durant l’estiu, que també són ganes. No hi hagut bolets encara… Sempre queda, és un dir, la possibilitat dels fredolics que toleren millor el que el seu nom indica.
També un novembre va ser un canvi de règim i ara tothom assenyala que en ve un altre. Aquell tenia dosis d’incerteses, d’alegries, d’il·lusions i d’esperances. Aquest d’ara és tedi, preocupació, desesperances. I també de la il·lusió personal que els catalans i catalanes d’arreu ens en quedin poques per suportar, de convocatòries electorals espanyoles tant i tant decebedores des de la perspectiva de qui afirma la maginificència estel·lar de la democràcia espanyola.
Continuaré indagant Márai però tenc pendent de compra i lectura de Vull una estàtua eqüestre del molt gran Gabriel Galmés, a qui alguns xalandriers i saludats vam tenir la immensa sort de conèixer a València un octubre de fa ja molts anys (un dia d’aquests he d’escriure sobre la seva narrativa i sobre ell aquí, a Xalandria). Per altra banda, recoman seguir un programa del Canal 33, Singulars, a càrrec del clàssic Jaume Barberà que setmanalment dialoga amb persones que en saben molt i que s’expliquen beníssim. Jo hi he descobert gent a qui seguir. Igualment em neixen els problemes per triar quin diari compr, o El Punt Avui o l’Ara. Des que el primer s’ha hagut de vendre als salvadors gironins hi ha dies que fa pena (voler-lo) llegir; remata aquesta afirmació la parida que va publicar diumenge el directiu (desconec en quin grau de culpabilitat) Carles Ribera, “Un Maó contra el català“. I l’Ara és tan modern i avançat que jo no els puc seguir. Ni compartir el seu delit per n’Steve Jobs o per na Irene Rigau, per citar dos sants de veneració d’aquest diari.
En l’entrada d’octubre pronosticava pensar en si em convenia un twitter i la resposta austral llegida avui fa que ho tiri endavant, ja em perdonareu. I de música de fons de tot plegat Les obagues de l’Eixample d’en Roger Mas.
Views: 0