Dubrovnik
Per primera vegada m’he decidit fer un viatge tot sol per plaer. Amb l’excusa d’un congrés a Sarajevo he aprofitat per fer una setmana a cavall de Croàcia, Bòsnia i una miqueta de Montenegro. A l’avió de camí cap a Dubrovnik tot són preguntes. Que fas quan viatges tot sol? I els fosquets no t’avorriràs com una ostra? Sóc potser massa gran per fer una petita aventura com aquesta? Coneixeràs gent o estaràs sempre tot sol? El primer vespre el pas a Dubrovnik una ciutat més italiana que Balcànica. M’he reservat una habitació individual a un hostal amb molt bona reputació a tripadvisor. I sí la gent en general era més jove que jo però amb un vespre faig conversa amb un anglès d’uns 30 anys que viatjava sol d’alberg en alberg per la costa balcànica; un canadenc super cool que feia Europa després d’un any a la Índia; tres al·lotes una mica més joves d’Alemània, Gernsey i Anglaterra, un Novaiorquès que després de fer muntanyes de diners a Wall Street havia obert un hostal a Dubrovnik. Vam acabar el vespre a una terrassa impressionat als peus de la muralla amb una lluna plena d’escàndol. Allà vaig conèixer un islandès d’Akureyi que va anar a classe amb un bon amic meu. Feia un parell de setmanes que viatjava pels Balcans preparant cròniques culturals. Prova superada
On s’acaba la mediterrània i comença els Balcans
A la introducció del magnífic llibre Mediteranski Brevjiar (Mediterranean a cultural Landsacape) Pedrag Matvejevic es qüestiona la possibilitat de definir els límits de la Mediterrània. No hi ha manera de determinar on comença i on acaba el mare nostrum tant des d’un punt de vista geogràfic com cultural. Hi ha àrees on la Mediterrània penetra terra endins mentre que n’hi d’altres zones en què no. Els Balcans és una d’elles. La costa de Croàcia és una regió prima i allargada que no s’endinsa massa més de 3 o 4 Kilòmetres. Just al darrera de la ciutat de Dubrovnik tens una serralada ben alta, darrera de la qual hi ha els Balcans pròpiament dits. Agafam la carretera de la costa. Les vistes són espectaculars amb un mosaic d’illes, caps, ports i muntanyes. Arribam a Neum i giram a la dreta. I el paisatge canvia de cop, primer sec i muntanyós i una hora més tard gairebé alpí. El paisatge cultural també canvia. La costa croata té un deix italià molt fort que desapareix ràpidament quan penetres l’interior. Homes forts, vaques al mig de la carretera, pobles una mica atrotinats. Un altre món obre la porta, és la terra dels eslaus del sud.
El campanar de Mòstar
Els primers minarets que trobés venint de Croàcia són els de Móstar, una petita joia fundada pels turcs al segle XV i arrasada pels croats l’any 1993. A Móstar la convivència entre catòlics croats i musulmans Bosniaks sempre havia estat pacífica i harmònica fins que el president de Croàcia Franjo Tudman va ordenar arrasar-la. La batalla de Mòstar és un dels episodis més tristos de la guerra dels Balcans. L’any 1993 els croats trenquen l’acord de col·laboració militar amb Bòsnia després de negociar en secret amb Sèrbia la partició de Bòsnia. Mòstar havia de ser la seva capital i per això calia primer netejar la ciutat de musulmans – que formaven més del 50%. La ciutat va quedar arrasada, inclòs el famós pont que uneix l’est musulmà i l’oest cristià. 20 anys després el pont ha estat reconstruït i les mesquites tornen estar en peu, però les ferides són presents arreu. El que m’incomoda més és potser va ser l’altura de l’església de Sant Francesc, reconstruïda després de la guerra. L’església és com una fortalesa, alta imponent i poc acollidora. Calia que un campanar tan alt com amenaçant la petita ciutat? És aquest el millor signe de pau i reconciliació que l’església podia oferir?
Les ferides del paisatge
El dimarts vaig contractar un petit Trekking per les rodalies de Sarajevo. Vam anar fins a les catarates de Skakavall de més de 100 metres d’altura. El guia era un antic músic professional que va viure el setge de la ciutat durant més de dos anys fins que es va exiliar a Holanda. Fa cinc anys que ha tornat. Ara ja no treballa de músic professional sinó que fa de monitor d’activitats en el medi natural. Es posa tens quan li deman per la guerra. Les històries que conta són brutals. Un obús que forada i quartet de bany, la manca de menjar, el preu del sucre que arriba als 80 Euros el quilo, les penúries de viure en una ciutat arrasada amb una nena de 10 mesos. Els habitats de Sarajevo van perdre uns 16kg de mitjana durant el setge. El salt d’aigua és a l’altra banda de la línia de foc. Passam per l’antic hospital de maternitat mig derruït, el zoo arrassat, cases i més cases amb ferides de guerra a les façanes. Un poc més amunt ens trobam amb un petit memorial. El guia em diu que pertany a una família musulmana que va ser executada per les forces paramilitars sèrbies en aquell punt. El paisatge és preciós, deliciosament verd ple de ferides encara tendres.
Sarajevo moun amour
Els Balcans són terra de frontera i Sarajevo un punt de trobada. Aquí coincideixen l’est i l’oest, el nord i el sud, els eslaus, els turcs i els llatins. La ciutat de Sarajevo no es casa amb ningú sinó que és casa de tothom. La seva diversitat es fa palesa al centre de la ciutat on trobam mesquites esglésies catòliques, esglésies ortodoxes i també sinagogues. A poc a poc però la diversitat tan entranyable ha anat desapareixent. Els jueus van ser els primers a ser esborrats del mapa durant la segona guerra mundial. El 20% de la ciutat eren jueus. Avui ja no en queden ni 1000. La guerra del 1992 representa l’enèsim episodi de neteja ètnica, l’enèsim intent de marcar una frontera. L’acord de Dayton del 1995 no va fer més que legitimar aquesta neteja ètnica. Avui Bòsnia està dividia en dues parts, la federació croata bosniana i la república Srpska. Aquestes dues parts estan dividides alhora en 10 cantons i un número indeterminat de municipis. Retxes, murs, divisions allà on abans coexistien perfectament diferents cultures. A un bar davant l’hotel conec a un jove que treballa per un partit de l’oposició que em diu que “En aquest país ens agraden molt les fronteres, així més funcionaris tenen feina i més burocràcia”. Una de les organitzadores del congrés va nèixer de Banja Luka avui capital de la república Srpska de població 100% sèrbia. Quan ella va néixer gairebé el 70% de la ciutat eren musulmans. Avui ja gairebé no queden musulmans a Banja Luka. Voldria dir alguna cosa sobre la massacre de Srebrenica i l’exposició que vaig visitar. Però no puc.
El General
El darrer dia del congrés està dedicat a excursions culturals. Com no podia ser d’altre manera jo trii un ruta que aprofundeix en el setge de Sarajevo. Començam la ruta amb una visita a una ONG que es diu “Education Builds Bosnia” que dirigeix Jovan Divjak, l’heroi de guerra Bosnià. Jovan era un general d’origen serbi que va dirigir la defensa de Sarajevo durant els 1000 que va està assetjada. És considerat un heroi a Bòsnia i un traïdor a Sèrbia. Jovan ens acompanya a visitar diversos escenaris de la guerra. Per allà on passam la gent es vol fotografiar amb ell. Passam davant la biblioteca nacional incendiada per les tropes Sèrbies per recomanació d’un poeta rus. Resseguim el perímetre del front i ens aturam al cementeri jueu, el segon més gran d’Europa que es va convertir en la terra de ningú durant la guerra. La majoria de les tombes tenen signes de metralla. Des del cementeri es pot veure l’hotel on s’allotjaven els periodistes – The Holiday inn – així com the Sniper Alley on es tirotejava a tothom que hi passava. Acabam la visita als Túnels que hi ha sota l’aeroport que connectaven la ciutat amb el territori lliure. De tot el que ens explica em qued amb la importància de la cultura. El millor exemple és el festival de cinema de Sarajevo que es va iniciar en ple setge amb cintes de vídeo de contrabando. El festival encara es viu tot i les retallades. Mentre el golf pèrsic finança la restauració de mesquites i la construcció de centres comercials les autoritats locals tanquen museus i biblioteques. La visita va ser força interessant però em vaig quedar amb les ganes de sentir la versió de la gent del carrer, de la gent humil que va patir la follia dels generals de l’exèrcit.
Ràfting pel canyó de Tara
El darrer dia de vacances el dedic a fer ràfting pel barranc del riu Tara. És el barranc més profund d’Europa. Brutal. L’empresa em demana sí puc recollir a un irlandès del comptat de Kerry que també s’hi ha apuntat, en cinc minuts de trajecte sembla que som amics de tota la vida. La zona de ràfting és a la zona sèrbia de Bòsnia coneguda com la República Srpska, just al límit amb Montenegro. El paisatge és increïble però la gent no és ni de bon tros tan amable com a Sarajevo. Et sens enfora de la Mediterrània tot i que només està a 3 hores en cotxe. El Ràfting comença a la república de Montenegro i dura més de tres hores. En total som dos bots amb 8 persones cadascun. Tots serbis de Belgrad, L’Erin i jo. A jutjar per l’experiència no em puc estar de dir que els Serbis estan una mica tronats. El bot anava ple de llaunes de cervesa i Sidra. També duen una ampolla de dos litres de Ràkia. S’ho van (ens ho vam) acabar tot. I no érem l’únic bot que portada tant d’equipatge. A mig camí hi havia una mena de bar al costat d’un salt d’aigua espectacular al qual només s’hi podia arribar pel riu. Tots els bots s’hi aturaven. El capità es va passar bona part del trajecte cantant cançons tradicionals sèrbies. Per cert en Serbi esquerra i dreta es diu ???? ? ?????
Views: 7