Som a punt d’acabar aquest any 2013, en què s’ha commemorat el naixement, fa tot just una centúria, de tres poetes fonamentals de la literatura catalana: Salvador Espriu, Marià Villangómez i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Possiblement tots sabeu que enguany ha estat l’any Espriu. La Generalitat de Catalunya, i altres institucions principatines, han dedicat un esforç considerable a recordar la figura del poeta de Sinera. En alguns casos, fins i tot, amb el perill de banalització que pot suposar escoltar per la ràdio, dia sí, dia també, un tot de frases fora de context, com “direm la veritat sense repòs” o “ens mantindrem fidels: per sempre més al servei d’aquest poble”, que es centren només en un vessant, el cívic, de l’obra espriuana, un vessant de punyent actualitat, tot sigui dit, però que no hauria d’amagar-ne els altres, tant o més importants. Jo, personalment, em qued amb el poeta que reflexiona sobre la mort, però aquesta és una dada accessòria.
Hom pot pensar, sense mala fe, que Espriu ha eclipsat la resta de commemoracions que s’escauen enguany (Villangómez i Rosselló-Pòrcel, però també els vint de la mort de Josep Maria Llompart i Vicent Andrés Estellés, o els vuit-cents del traspàs de Bernat Metge; i més que en trobaríem si en cercàssim!). Possiblement hi ha una part de raó en aquesta apreciació, però la veritat és que si gairebé només hem sentit a parlar del poeta de Sinera és, entre d’altres coses, perquè hi ha unes institucions que s’hi han posat al darrere i hi han donat el seu suport, fet que amb els altres no ha succeït.
Rosselló-Pòrcel i Villangómez són poetes illencs i, pel que fa a les commemoracions oficials, ens trobam amb l’altra cara de la moneda. La visualització institucional d’aquests autors ha estat nul·la, o gairebé. Cap organisme de les illes, és a dir, tret dels eivissencs (i només pel que fa a Villangómez), ha volgut recordar que al 1913 van néixer dos dels noms canònics de la nostra literatura. En aquest sentit, el paper del Govern Balear ha estat ben galdós. No fóra el cas que la gent descobrís que tenim uns autors i, al darrere, una cultura, homologable en quantitat i qualitat a qualsevol altra del món. Una cultura, i aquí possiblement hi ha el quid de la qüestió, que s’expressa en llengua no castellana.
Alguns poden pensar que ja ha sortit el catalanista radical que sempre es queixa i que veu pertot una clara persecució de la llengua catalana (que hi és: ningú no pot negar com es trepitja, vull dir es PISA, la nostra llengua en aquestes illes. Perdonau-me l’acudit, però no m’hi he pogut resistir!). Hi ha tota una sèrie de persones que, fins i tot de bona fe, troben que alguns en fem un gra massa amb la qüestió del català, de la llengua. I, en aquest cas, desvien l’objectiu de l’anàlisi i el generalitzen. Amb la seva part de raó, és ver. Perquè com ja va apuntar, al 1936, el conegut maître à penser José Millán-Astray, de qui en part són fills ideològics els qui ens governen, Bauzà i companyia tenen un problema amb la cultura en general, la Cultura. No s’entén d’altra manera el fet que no assistís cap representant institucional del Govern Balear a la cerimònia d’ingrés de l’escriptora mallorquina Carme Riera a la Real Academia Espanyola o, per citar un exemple més proper, n’és un de mirífic la brillant idea que roda per alguna ment privilegiada del Consell Insular per a la qual hi ha llibres (els de l’Institut Menorquí d’Estudis) que s’han de vendre a un euro, segurament perquè aquest és el valor que més d’un atribueix al coneixement científic i cultural fet a Menorca.
D’acord, idò. Tenen tota la raó: és la cultura. Una cultura, però, que per força s’ha d’expressar d’alguna manera, moltes vegades a partir del llenguatge verbal. La de Menorca ho fa en català, ergo és catalana. Com catalans són els territoris, ergo països, que comparteixen la mateixa llengua i cultura, les Illes incloses. Açò és el que els cou realment: Carme Riera és a la RAE, però el problema és que com a novel·lista és una figura important de la literatura catalana actual. I, els llibres de l’IME són, majoritàriament, escrits en català. Aquests cans de bou de l’espanyolisme centralista i anorreador tenen claríssim allò que molts de nosaltres ignorem o no volem sentir. Parafrasejant Guillem d’Efak, i adaptant-lo a la nostra illa, els menorquins no som catalans perquè parlem català. Just al contrari: parlem català perquè som catalans. Per molt que el parlament, des del ridícul més espantós, ens vulgui fer creure que la mare de déu era de nom Joana, o qualque cosa per l’estil.
Views: 0
Excel·lent