Avís: tota coincidència amb la realitat és pura casualitat.

2 de Juny de 2014, el Rei Joan Carles I abdica. Se’l considera el pare de la democràcia però el seu regnat té molts punts foscos, començant pel seu paper en el cop d’estat del 23F. No va heretar la corona del seu pare sinó que el va nomenar directament el dictador. Tutelat per les potències occidentals va impulsar una transició que molts creien exemplar però que cada vegada és més qüestionada. Després de borbonejar durant els 39 anys del seu regnat, el consens del 1978 és cada vegada més fràgil. Aconsellat per cinc notables del regne se’n va després de tot un reguitzell d’escàndols i unes eleccions catastròfiques pels dos partits que li donaven suport.

19 de Juny de 2014 Felip VI és coronat rei d’Espanya. El seu regnat comença amb un suport sensiblement menor que el del seu pare. El nacionalisme català i basc així com també l’esquerra alternativa li giren l’esquena. A la premsa tot són elogis desmesurats mentre al carrer un milió de persones es manifesta a favor de la república. Diuen que està sobrerament preparat però el seu discurs és més aviat ranci i immobilista. Tot plegat és un gran operació d’estat per deixar-ho tot ben fermat. Ironies (o no) de la història la coronació se celebra el mateix dia que Felip V – el primer rei borbó d’Espanya– signà l’ordre d’incendiar Xàtiva. Amb Felip V Catalunya va perdre la llibertat que recuperarà sota el regnat de Felip VI, just 300 anys més tard.

20 de Juliol 2014. Carme Chacón és elegida secretària general del PSOE per un estret marge de vots. La candidata de Susana Díaz s’imposa en un congrés que posa de relleu el descontentament de les bases socialistes. El primer que fa en ser elegida és renegociar la relació amb el PSC que passa a ser una federació més del PSOE. El seu discurs d’investidura és especialment dur amb el procés sobiranista. Recorda que el PSOE és la columna vertebral d’Espanya i demana un govern de concentració nacional per fer front al procés. Es presenta com una garantia de regeneració però no és a temps a  posar en marxa la guerra bruta contra Podemos, la gran amenaça del PSOE.

11 de setembre 2014, Diada nacional de Catalunya, el president Mas firma el decret per convocar la consulta del 9 de Novembre hores després que s’aprovés la llei catalana de consultes. La fiscalia demana la seva suspensió immediata. Un cop acabada la gran manifestació de la diada, Mas es reuneix amb els líders polítics que donen suport al procés. Es decideix tirar endavant amb la consulta tot i la prohibició del govern espanyol, tal com volien IC i la CUP. Rajoy amenaça a Mas amb represàlies però Brussel·les i Washington li aturen els peus. El 18 de setembre se celebra el referèndum d’independència d’Escòcia on guanya el no amb un resultat molt ajustat. 

9 de Novembre de 2014, se celebra la consulta per la independència de Catalunya. La campanya ha estat especialment tensa amb constants provocacions per part dels partidaris del no. El govern espanyol ha repetit una vegada i una altra que la consulta és il·legal però a l’hora de la veritat no s’atreveix a confiscar les urnes. El rei Felip VI ha estat especialment actiu durant la campanya. El doble Sí treu més d’un 60% de vots amb una participació superior al 70%. L’eufòria es desferma als carrers de Catalunya. El dilluns matí 7 països europeus de segon ordre anuncien que reconeixeran la independència. Es crea un govern de concentració a Catalunya per pilotar el procés d’independència i redactar la futura constitució.

11 de Novembre de 2014. Rajoy dimiteix de tots els seus càrrecs. La seva estratègia immobilista ha fracassat estrepitosament. No ha estat capaç d’aturar el procés ni per la via diplomàtica ni amb la força de la llei. Es creia que ho tenia tot ben fermat quan no era veritat. Es viuen moments de molta tensió interna dins el PP. Aznar es posa al capdavant del sector dur. Exigeix la suspensió immediata de Catalunya i l’empresonament de Mas. Obama telefona a Rajoy i Felip VI per expressar-los al seu rebuig frontal a qualsevol mesura de força. Mentrestant Susana Díaz demana un govern de concentració i Pablo Iglesias l’obertura d’un procés de negociació. S’anuncien mobilitzacions a tot Espanya en contra d’una intervenció militar a Catalunya.

2 de desembre de 2014. José Maria Aznar és proclamat president amb el suport del PP, UPyD i PSOE. 20 diputats del PSOE dimiteixen en bloc. El primer consell de ministres aprova una llei orgànica per suspendre l’autonomia de Catalunya. Es preveu que les forces de seguretat prenguin possessió dels punts neuràlgics de Catalunya aquesta mateixa setmana. El vespre mateix es convoca una sessió extraordinària del parlament de Catalunya que avança la proclamació de la independència, inicialment prevista pel mes de març. PNB i Bildu acorden la convocatòria d’una consulta per a la tardor del 2015. Els Estats Units, França la Gran Bretanya i Alemanya manifesten el seu profund desacord amb l’estratègia d’Aznar i es mostren disposades a reconèixer Catalunya. La independència és un fet

3 de Març de 2015,  el govern de concentració nacional es desfà després de la dimissió de Carme Chacón com a secretària general del PSOE. Aznar però continua de president. La retòrica bel·licista d’Aznar ha fet impossible la continuïtat del PSOE al govern. Segon totes les enquestes la llista de Podemos de Pablo Iglesias superaria al PSOE amb més de 10 punts de diferència. Es produeix una forta mobilització social en favor de la república mentre continuen els reguitzells bel·licistes als mitjans de comunicació edictes al règim. Les grans multinacionals demanen realisme al govern Aznar i que obri immediatament una negociació amb Catalunya i el País Basc. Aznar s’hi nega però no activa mesures de força davant la pressió internacional creixent.

23 de maig de 2015 se celebren eleccions municipals, autonòmiques ja sense Catalunya. Les forces contràries al règim guanyen a les principals ciutats espanyols. Compromís es fa amb valència, Bildu amb el País Basc i Podemos amb Madrid.  A Catalunya les eleccions se celebraran a la tardor.

2 de Juny 2014 Felip VI abdica. Aznar també se’n va. Mesos més tard Pablo Iglesias i Oriol Junqueras són elegits presidents de la república Espanyola i catalana respectivament.

Twitter: @pauobrador

Views: 0