El darrer punt que tracta l’informe de la Xarxa Cruscat, que ens ha servit de fil conductor en l’anàlisi de la situació actual de la llengua catalana, és el de les institucions públiques i la projecció exterior. La conclusió més important a què arriba és que hi ha una evident descohesió de la comunitat lingüística, entre d’altres motius per la poca fluïdesa en les relacions administratives (difícils per se des del moment en què hi ha un impediment constitucional a la feina conjunta entre diverses comunitats autònomes).
Així i tot, a nivell social, sí que hi ha hagut un augment de les relacions davant de l’entorn sociopolític hostil, que ja hem comentat, i que ha fet que les reaccions a la supressió de TV3 i de RTVV al País Valencià, les protestes contra el TIL o la terminologia secessionista (el LAPAO), no s’hagin circumscrit només a les comunitats autònomes directament afectades. D’altra banda, durant els darrers anys s’han consolidat, en aquest sentit, l’Institut Ramon Llull i la Fundació Llull (tot i la sortida del Govern de les Illes Balears), i la Xarxa Vives, que agrupa les universitats d’arreu del Domini Lingüístic.
Nicolau Dols parla de necessitat de bastir un espai comunicatiu comú per a tot l’àmbit catalanoparlant per a garantir no només la unitat de la llengua sinó sobretot la seva integritat. Aquí hi ha la primera clau de la supervivència. No debades, els enemics de la llengua centren els seus atacs en els elements que tenen a veure amb la visió global del català, ja sigui a nivell geogràfic (d’aquí la defensa d’un concepte, les modalitats, que no té cap tipus de validesa en el camp de la filologia) o de registres (amb els atacs a l’estàndard), sempre a partir de l’intent d’aillar la diferència, de voler-la convertir en categoria, a partir del localisme que es vol folklòric en el moment que defuig del marc superior, el de la totalitat de la llengua catalana, rica i diversa. És l’exemple de la mata de jonc de què parla Ramon Muntaner a la Crònica. Tija a tija és molt bo de fer trencar-la. Tenim una llengua tan petita que l’hem de somiar completa, poder dir, tot reelaborant els mots de Pere Quart.
La febre és un símptoma de l’existència d’una patologia. La llengua catalana té una salut feble (però de ferro: amb el que ha passat des dels Decrets de Nova Planta fins ara, i segueix existint!), necessita d’un tractament específic que ara per ara sembla que la sanitat pública no està disposada a donar-li. D’altra banda, no compta amb la suficient consciència per part de la pròpia comunitat sobre quina és realment la seva situació. El context sociopolític no ho posa gens fàcil. Al llarg d’aquestes onze entrades a Xalandria, basades com ja es va dir en iniciar la sèrie, en el text presentat a les Jornades d’Estudi i Homenatge a Pere Melis, no s’ha volgut fer altra cosa que mostrar, a grans trets, la situació de la nostra llengua amb el mínim rigor acadèmic possible. Podem veure el got mig ple o mig buit. No hi entraré. Els convid a fer aquesta reflexió pel vostre compte.
Views: 0
Carme Junyent no ho veu gaire clar,trob que seria més partidària del got mig buit… Una visió un tant pessimista, però que vol ser encoratjadora: al final, si no feim res, ningú no ho farà per nosaltres. Al contrari, la història ens ha demostrat que sempre es fa contra nosaltres. Jo, amb tot, som partidari de veure la meitat plena: cap llengua a Europa que no té estat té la vitalitat del català, i açò ho hem de veure com una fortalesa: el meu parer, en el fons, és que Espanya hi té molt a veure, tanta grolleria castellanista ha estat molt menys eficient per l’anorreament cultural del català que, per exemple, el republicanisme francès. Així i tot, tenim una llengua fortament interferida i minoritzada que no podem descuidar per cap dels motius