Miquel Villalonga (in memoriam)

Segur que era dissabte. La resta, em balla… Supòs que d’algun mes diguem-li benigne: el concert era a l’aire lliure i no feia gaire fred. Dutxats i famolencs després d’haver jugat un partit de bàsquet al padre Petrus, havíem delegat les bosses d’esport als pares i havíem partit a fer un mos i una cervesa a un bar que li deien Tango i que no coneixíem gaire. Feia respecte. L’amo, el primer basc que coneixia, era sorrut i segons com fotia por, però sabies que en aquells baixos de decoració bohèmia s’hi concentrava tot un ambient del qual volies formar part. Realment la il·lusió ens menjava amb més gana que noltros els panets emplatats –un quinze, dos vint-i-uns!!-, una estrella i unes herbes dolces.

El concert va ser al claustre abans que el reformessin. Un grup que li deien Nit Seca i de qui mos havíem passat cintes gravades i regravades d’una maqueta que just havia sortit del forn. Rock and roll renouer amb què deixar-te anar pactadament, enjogassats per un ritual tanmateix violent. Sociolobirra. Mos reptàvem. Faràs mosh? Faràs mosh? I ens hi atrevíem. Volíem ser tan salvatges com els altres, pertànyer-hi, i pujàvem a la tarima per després fotre un bot i que la resta t’enganxessin al vol en un mar de braços i caps. Una esgarrapada, una colzada involuntària. Després tu feies el mateix i ballaves i botaves i sostenies i cantaves i cridaves i intuïes que allò nou era excessivament merescut, que t’havia estat esperant per una mena de llei natural innegable, i et creies que aquell primers concerts, aquelles primeres sortides de nit, eren com una mena d’iniciació sense saber-ne cost o mèrit. Simplicitat vital i prou. Eternitat d’adolescència.

Aquella nit vaig conèixer en llavors Miky Rócker, amb aquella facilitat amb què atorgaves carnet de tribu urbana per unes grenyes o d’unes sabates en punta. Petitó però mogut, humor lleuger i provocador, mig papissot o mig llumeneres i que coneixia tot i tothom. Vam lligar de seguida. Un poc més gran d’edat que noltros, mos feia de cicerone per arribar a la barra metàl·lica de nyigui-nyogui i demanar unes pomades sense por que ens les neguessin per al·lots. Podeu comptar: els efluvis eren més espirituals que espirituosos, però donaven peu a xerrar del diví i de l’humà mentre descobrires qualcú amb ideals i participatiu, reivindicador i alhora amb consciència social de qui s’arromanga i no cedeix. En acabar i sortir del claustre, una companya de la Maes d’en Miquel telefonava des d’una de les cabines de la plaça Miranda. Envalentits, vam entrar-hi tres mentre en Miquel la feia riure i l’emprenyava fins que ella, per allò del -“Ah, si???” va començar a donar-nos cops d’auricular al cap. Vam sortir escopetejats, rient pels descosits. En Miquel va dir que partia al port a fer la darrera. Noltros vam dir que anàvem al llit. I que ja mos veuríem.

I mos vàrem veure. Per exemple, a l’antic local del GOB d’Isabel II per fer la pancarta de capçalera d’aquella manifestació que no he sabut trobar per google. Perduts, va arribar en Miquel i va donar-nos una lliçó pràctica de com mesurar nombre de lletres segons l’espai disponible damunt aquella tela verda immensa, distribuir-hi rectangles amb dos regles de plàstic i escriure-hi les lletres més semblants possibles i que pintàrem amb pinzells i pintura blanca… O bé quan es treia la paradeta de llibres i samarretes els dissabtes als matins al carrer nou. O bé quan anàvem d’excursió i descobries que sempre duia el sac de dormir i la màrfega al maleter per allò de si un cas. O bé tantes altres vegades i anècdotes i circumstàncies i trobades i etcèteres. Entenguem-nos: mai no vàrem ser amics de debò, sinó uns coneguts amb qui la franquesa i la coincidència ideològica feia de bon xerrar. En qualsevol cas, vaig perdre-hi contacte en partir cap a Barcelona: ell va encetar el món de la gralla i dels geganters i tants altres compromisos sense els quals Maó no seria com és ara ; jo m’he quedat per aquí i Maó segueix allà. Amb tot, si mos trobàvem la salutació era honesta i els desitjos, millors.

Ahir fosquet la notícia me deixà baldat. No us negaré el punt soterrat d’egolatria: òbviament estic trist per la seva mort, massa i tot per la mena de relació que vaig poder acumular. De fet, no ho entenc. I només m’ho puc explicar egoistament, de ben segur que injusta, perquè s’ha mort la meva primera entrada al món adult. Encara més, amb la mort d’en Miquel no se’n va exclusivament una persona concreta sinó una illa sencera dins un mar d’oblits donats per entesos. No és que hagi après fins ara que no som eterns, que no costa gaire, sinó que l’eternitat d’una nit de pura alegria i festa de vés a saber si d’hivern o primavera s’acumula en els altres i no en tu mateix. Que ha calgut que ell partís perquè un record malmès com aquest m’hagi tornat com a penyora d’un preu cruelment pagat per tanmateix només gaudir-lo amb la punta dels dits. Per escriure’l i encara. Per recordar. Filosofades? Si no les feim en aquests moments ja em direu… El que és segur és que estic molt trist per una raó o altre, i que des d’aquí vull donar el condol públicament a familiars, amics, coneguts i saludats. El que és segur és que en Miquel és mort, i que avui també és dissabte.

QPD

Views: 2