M’heu de disculpar per les formes. Sé que us sorprendrà el que diré tot seguit. I que ho faci aquí, ara, d’aquesta manera precipitada. He esperat fins a darrera hora perquè volia tenir-ho tot lligat abans de fer-ho públic. Bé, el cas és que enguany viuré les festes de Maó dalt d’un cavall, formant part de la colcada. Es farà realitat, així, una de les il·lusions de la meva vida. Durant tots aquests anys, en què he passat gran part del temps festiu al bell mig d’una plaça, fent botar els cavalls, he sentit una certa enveja en veure els genets i, sobretot, he tingut una certa curiositat per saber com es vivien els fets des de l’altra banda de la barrera. Crec que ja ha arribat l’hora de saber-ho, de tastar-ho en primera persona. Per tant, enguany, el dissabte de la festa, no me cerqueu a la plaça del Bastió a l’hora del vermut, quan descarreguen l’arena al carrers del centre de Maó. No passeu cap pena davant de meva absència. En aquell moment estaré abillant el cavall, guarnint-lo per a la festa, tot esperant l’hora de posar-me els calçons blancs i la camisa; el frac, el guardapits, el corbatí i el cinturó negres; les sabates, els esperons i les polaines; i la guindola.
Han estat un mesos molt intensos, els del darrer mig any. L’entrenament, a una hípica des Migjorn, ha estat dur, però profitós. He caigut poques vegades (el moment del bot em feia molt de respecte), més per por que per cap altra cosa. Açò va ser durant les primeres setmanes. Ara tot va rodat. Hi ajuda el fet que el cavall és noble, expert. És de nom Carbó, té catorze anys, és negre com l’atzabeja, un pura-sang de raça menorquina, i ha sortit a més d’unes festes illenques. Segons em van explicar, va dur la capellana de Sant Joan fa dos estius. Una assegurança. No és que el cavall vagi tot sol, però en més d’una ocasió és ell qui pren les decisions més encertades. Crec que formam un bon equip. Ens entenem.
Els sacrificis per poder arribar fins aquí han estat molts. No només des del punt econòmic, que també (he hagut de dedicar-li una bona doblerada: per tenir un molt bon cavall, per les hores de classe… Però són els doblers despesos amb més gust del món). També, he hagut de seguir una dieta estricta. Alguns de vosaltres ho heu observat, que m’he emmagrit en els darrers mesos. Necessitava perdre uns quilos per no fer patir l’animal, per poder menar-lo amb més agilitat. D’altra banda, he fet molt d’exercici físic. El necessitava: vaig a córrer, dia sí dia no. He fet un munt de quilòmetres, aquest estiu, sota el sol. El ritme ha estat molt exigent. Calia combinar-ho amb les hores al centre hípic i, sobretot, amb la feina i amb la família. He hagut de matinar força. Les vint-i-quatre hores del dia han retut al màxim. Hi havia dies que a mig capvespre se’m tancaven els ulls. M’adormia. Però era feliç. I ara em puc posar la roba cerimonial sense passar cap pena. És deixada. Fa tres mesos m’anava justa. Ara ja no. Els del centre eqüestre, amb el lloguer del cavall, inclouen el pitral, les flocadures i l’estel. El que no hi ha inclòs és la gualdrapa. M’he n’he feta fer una per a l’ocasió, amb uns brodats discrets però sobris (flors blaves novalianes) i, sobretot, amb una llegenda escrita en llatí amb què em definesc: «Nulla dies sine linea». Tenia molt clar que no volia que hi aparegués el meu nom.
Després de tants d’anys de viure les festes des de baix, a peu, amb roba de batalla, necessitava aquest canvi. Em fa una il·lusió enorme recórrer els carrers maonesos dalt del cavall. No em puc imaginar, ara per ara, com deu ser veure la llarga filera de caixers i cavallers enfilant el cós de Gràcia, camí de les completes, però crec que el moment ha de ser màgic. Com ho ha de ser l’entrada al pla de la Parròquia a ritme de pasdoble tot esperant el començament dels jaleos. O l’entrada a la missa de caixers, a Santa Maria, tot i que ja sabeu que no som una persona de conviccions religioses (en aquest cas és tracta de la curiositat per saber què s’hi cou, al temple, mentre la gent és a la plaça, bevent i rallant). Serà, també, la primera vegada que viuré els actes del matí del dia de Gràcia, en què passaré per llocs on desconeixia que arribava la colcada. Crec que als carrers de les tanques del Carme, per exemple, hi haurà moments de silenci majestuós, de calma abans de l’esclat de la joia a la plaça.
A les corregudes, però, ja no. No hi participaré. Sé perfectament que el domini que tenc del cavall és molt relatiu. De fet, som molt conscient que en passaré un fum, a l’hora d’agafar la canya verda. Enguany, m’imagín que seré jo qui donarà tema de conversa als experts en el món del cavall, als petits cenacles d’especialistes que observen els esdeveniments, distribuïts per diverses zones de la plaça, vestits amb polos en què hi ha brodat l’escut del centre eqüestre a què pertanyen. Amb avarques. No fan botar cavalls. Observen i jutgen. Em criticaran les formes, la poca destresa, els nervis… Però jo seré dalt del cavall, al mig de la plaça plena de gent, vivint les festes amb la màxima de les intensitats possibles. I açò no m’ho podrà treure ningú.
El que us estic explicant segurament us ha sorprès. En som conscient. Hi deu haver ajudat el fet que no ho he fet públic fins ara, que som a tocar de l’inici de les festes. No era vergonya. Fins al darrer moment no he tingut la seguretat que ho podia fer. Són moltes hores de preparació, però ara és quan he començat a tenir la suficient destresa a dalt del cavall per a poder fer la passa endavant. I la faré. Però, com que he estat vacil·lant, no consta enlloc la meva inscripció a la colcada, per la qual cosa m’hi hauré d’afegir d’estranquis. Ho tenc tot previst. Segurament, el dissabte de la festa, aprofitaré el moment en què els caixers i cavallers passen pel carrer dels Frares per fer-ho. La colcada fa moltes aturades per saludar, per botar o per fer un glop d’aigua (i altres begudes que els protocols prohibeixen). La filera es romp amb facilitat. Hi ha buits prou grans. Trobaré el moment per afegir-me a la comitiva amb discreció. Tenc llogada una cotxeria al carreró de Sant Jaume des d’on ho puc fer dissimuladament. Al matí, esperaré al carreró de les Bruixes. Aprofitaré la bulla que es genera al bar Infanta, a can Pelut, per incorporar-m’hi. No crec que ningú se’n temi.
Hi ha molts nervis. No ho puc negar. Però tenc el pressentiment que tot anirà bé i que enguany s’iniciarà una trajectòria que, si Déu vol, m’ha de dur (calcul que en un període no gaire llarg de temps) a ser la nova caixera batlessa de la meva ciutat. Ho tenc tot previst i estudiat, però ara no us ho puc explicar. El pla és llarg i complex. Ja us n’aniré donant detalls a mesura que calgui. Mentre no arriba el moment, val més que m’acomiadi tot desitjant-vos unes molt bones festes de Gràcia. I, també, que no deixeu de gaudir de la literatura, dels mons insòlits que proposa la ficció. Com aquest. A la plaça ens veurem!
Views: 4
Un relat molt polit! Veritablement, una lliçó de literatura. I una forma molt original i inspirada de desitjar unes bones festes a tothom!
Enhorabona Isma, estic segur que ho faràs de dalt de tot i gaudiràs d’una experiència única en què per molt bona literatura que hi hagi, serà difícil d’explicar per les emocions que viuràs. És dia de Gràcia t’esperarem as Molí des Pla. I per cert, no és pot fer una excepció amb els protocols i que en lloc de vestir frac vagis amb sa camiseta de la Penya? Una abraçada i molta sort
Jo crec que ho faries (o ho faràs) bé dalt un cavall. En qualsevol cas crec que a tu te va més les camisetes del joventut.. Em fas entrar en ganes de venir hi tot. Que tingueu unes bones festes. I gràcies per fer-nos entrar en gana de la millor manera possible
Molt bo, Isma. M’has enredat com un xino.
Bona literatura! Esperarem amb neguit el teu pla per veure’t de caixera batlessa. Per cert, el fragment dels cenacles d’especialistes amb polo i avarques és fantàstic.