Sembla que l’aprenentatge de llengües és imprescindible per a poder-se moure per aquests mons de Déu amb garanties. I si la llengua apresa és l’anglès, encara més. Aquestes són idees que formen part de l’imaginari de gran part dels ciutadans europeus, segons es deprèn de les dades obtingudes a l’Eurobaròmetre 386 de 2012 (les més recents de què disposam), en què un 98% dels enquestats manifesta que aprendre llengües és bo per als seus fills. Aquesta és la teoria, perquè a la pràctica només un 54% dels enquestats manifesta ésser capaç de mantenir una conversa en una altra llengua (un 25% ho pot fer en dues llengües més; un 10% en tres llengües més).
Si miram les dades en detall, per estats, veiem que a Luxemburg, a Letònia, als Països Baixos, a Malta, a Eslovènia, a Lituània i a Suècia, més d’un noranta per cent de les persones enquestades manifesten ser competents en una llengua diferent de la pròpia. Aquesta segona llengua no necessàriament és l’anglès: el rus, per exemple, és ben present en aquells estats que antany formaren part de l’òrbita soviètica. Espanya, com no podia ésser d’una altra manera, es troba molt per davall de la mitjana continental. Només un 46% dels ciutadans de l’estat manifesten que poden desenvolupar una conversa amb una llengua diferent de la pròpia. Dit d’una altra manera, més de la meitat dels espanyols són monolingües. L’informe FUNDAS de 2008 redueix aquesta xifra al 49,7%. La xifra segueix essent molt alta. Per territoris, a Castella la Manxa i a Andalusia, el percentatge de persones que no coneixen cap segona llengua és superior al seixanta per cent.
Les dades més positives provenen d’aquells territoris de l’estat amb una llengua pròpia diferent de la castellana. Allà deu ser on trobam, segurament, el 18% d’aquells que afirmen conèixer no una sinó dues llengües més diferents de la pròpia (a Europa la mitjana és del 25%). Així, resulta que els catalanoparlants, bilingües per llei (l’article tercer de la constitució imposa com a deure el coneixement de la llengua castellana), ho tenim més fàcil per a ésser poliglots. Qui ho hauria de dir! A vegades, a mode de prova, deman als meus alumnes de segon de batxillerat quants d’ells són bilingües. Tots aixequen el braç.
—Sí que us valorau poc— els dic — Només bilingües? És evident que heu arribat fins aquí, suposadament, amb uns coneixements equivalents de català i castellà (tot i que si ho analitzàssim en detall, per competències, hi hauria alguna sorpresa). Però, no us oblidau de l’anglès? Si heu aprovat aquesta matèria i sou a punt d’acabar el batxillerat, deu ser perquè en teniu un bon nivell, no? Ja sabeu que, per a obtenir un grau universitari, haureu de certificar-ne el nivell B2. Algú de vosaltres ja el té?
La pregunta és pertinent. Segons les dades extretes de l’Estudi Europeu de Competències Lingüístiques de 2012 (no em consta que se n’hagi fet cap altre posteriorment), només un 27% dels alumnes de 16 anys (l’edat en què haurien d’haver acabat l’ESO) tenen un nivell equialent al B1-B2 en aquesta llengua (meitat i meitat: hauríem de desglossar les dades en funció de les quatre competències, comprensió oral i escrita; expressió oral i escrita, per a veure-ho amb més detall). Espanya es troba lluny de la mitjana europea, que es situa en el 42%. Encapçalen la llista el 82% de Malta i Suècia; la tanquen els anglesos (només un 9% són competents en francès) i França (un 14% de competència en anglès). Espanya ocupa, en aquest rànquing, la cinquena posició començant per baix. No deixa de ser simptomàtic el comportament, en aquest sentit, dels estats monolingües, com veurem més avall.
La primera reacció davant d’aquestes dades sol ser la de culpabilitzar-ne el sistema educatiu. Açò no deixa de ser una simplificació, fet que no ajuda gaire perquè una realitat complexa demana, per tant, solucions complexes. No deixa, però, de ser cert que alguna cosa no s’està fent bé en l’àmbit acadèmic. A Espanya es dediquen més hores setmanals a l’estudi de l’anglès que no pas a la gran majoria de països europeus. És més, a diferència del que fan en altres indrets, l’aprenentatge d’aquesta segona llengua s’inicia en l’etapa d’infantil, quan el més habitual és començar-ne l’aprenentatge en arribar a l’educació secundària. I, tot i açò, els resultats no són satisfactoris. Potser perquè a l’escola i a l’institut s’accedeix al coneixement acadèmic i normatiu de la llengua, enfocat sobretot a l’expressió i comprensió escrita. També, perquè l’aprenentatge eficient de les llengües es fa per immersió, la qual és més eficient quan més primerenc és l’aprenentatge lingüístic, que en els primers anys de vida és innat. Cap bebè, quan aprèn a parlar, no tria quina és la llengua (o llengües) que vol aprendre. Cap d’ells, per cert, no tria no aprendre’n cap. I tots, de petits, en pocs anys acaben dominant-ne una o diverses sense passar cap pena. En canvi, quan aquest aprenentatge s’inicia a partir dels dotze anys, es converteix en una feina llarga i plena de dificultats (perquè ja no és un fet innat, sinó cultural).
Per tant, a nivell acadèmic, caldria revisar el sistema (perquè la LOMQE tampoc no resoldrà aquest aspecte): si es vol millorar l’aprenentatge de la llengua anglesa, cal esmerçar-hi un enfocament molt més comunicatiu. Per a entendre’ns, i perdonau-me l’esquematització, hauria de tenir molt més valor que l’alumne fos capaç de gestionar la compra d’una tarja de transport a una estació dels ferrocarrils a Londres que no pas que memoritzàs tots els verbs modals haguts i per haver per tal de poder-los recitar un rere l’altre, tot associant-ne la traducció al català. En aquest sentit, la presència de professorat nadiu dins de l’aula, associada al foment de la conversa interactiva, seria clau per aconseguir-ho, i a més se’n garantiria una bona pronunciació.
Ara bé, si pretenem que el sistema educatiu sigui l’únic factor que ha de contribuir a l’èxit de l’aprenentatge de l’anglès, ja podem tancar la paradeta. Cal fomentar l’aprenentatge innat, en els més petits, i la immersió, en totes les edats. Hi ha força àmbits d’actuació. El cinema i la televisió en són potser els més senzills i significatius. Hauríem de fomentar el cinema i les sèries televisives en versió original subtitulada. El doblatge, per cert una herència més del franquisme, de la qual ens hauríem de desempallegar, no facilita les coses en aquest sentit (a més d’impedir-nos d’escoltar les veus que es corresponen realment amb els personatges que les emeten).
Hi ha, altres elements incideixen en la competència lingüística en llengua anglesa. Les autores de la part espanyola de l’Estudi Europeu de Competència Lingüística citen, com a causes principals de la situació actual, el baix nivell d’anglès dels pares i el fet que en estats amb una llengua pròpia forta la tendència al monolingüisme és major (ja hem vist les dades de França i del Regne Unit al respecte). Pel que fa a la primera, sembla que ens trobam davant d’un peix que es mossega la coa. Jo som un cas paradigmàtic de pare amb un nivell infame d’anglès (i amb molta més necessitat, d’altra banda, d’aprendre francès que no pas la llengua de Hemingway, però aquest és un altre assumpte que ara hem de deixar de banda). En aquesta situació d’incompetència es troben moltes víctimes de l’EGB. No serà gràcies a mi, per tant, que el nivell competencial dels meus fills millori. I si no depèn de mi, hauran de ser altres qui ho facin, per tal que, en el futur, tenguin un bon nivell per transmetre als seus fills.
Aquest factor, el nivell competencial dels pares, apunta a la importància que la llar té en l’aprenentatge lingüístic. Ja ho hem dit. Si no ho poden fer els progenitors, cal que siguin complementats (o directament substituïts) per la televisió, la música, els contes, etc., en anglès, o en qualsevol llengua, per tal que la puguin aprendre de manera innata. Substituint la incompetència dels pares quan aquesta hi sigui, és a dir, en la majoria dels casos. En les llars monolingües catalanòfones, l’aprenentatge del castellà ha vingut de la mà de la televisió i del cinema, de les converses i dels jocs al pati dels col·legis; és a dir, de l’ambient en què han estat immersos. A l’escola se n’ensenya sobretot la part acadèmica. I, en acabar els estudis obligatoris, la competència lingüística en castellà d’aquests alumnes és la mateixa que en llengua catalana. Per cert, en les llars castellanoparlants, la presència ambiental (televisiva…) del català, ajudaria a aprendre’l de manera natural. S’entén, perfectament, perquè la presència d’aquesta llengua és tan minsa en l’àmbit de la comunicació de masses. Només faltaria que funcionàs! Aquest fet, del qual podríem parlar, però la paciència del lector és sagrada i no en vull seguir abusant, lliga amb l’altre factor que s’apunta com a causa del baix nivell competencial en llengua anglesa dels habitants del regne d’Espanya.
La tendència al monolingüisme dels estats amb una llengua forta no deixa de ser una evidència: qui voldria fomentar una altra llengua, quan és la seva la que realment vol promocionar i imposar? En aquest cas, cal anar molt en compte perquè aquí la cosa ens toca de ple i els efectes col·laterals d’aquesta voluntat de domini lingüístic poden ser devastadors en el cas de territoris amb una llengua que no és tan forta. Aquesta debilitat, sempre, prové del fet que la llengua que sí té l’estat al darrere la minoritza. Amb l’excusa de l’anglès, però sense una voluntat real d’enfortir-lo, hi ha qui ha aprofitat (i aprofita) per imposar la llengua hegemònica sobre la resta. Nosaltres, víctimes del TIL, sabem de què estem parlant. Quan el sistema educatiu és, en molts casos, l’únic ambient en què els alumnes poden viure en català (la qual cosa afavoreix l’aprenentatge d’una llengua que, en un percentatge molt alt, no és la que empren a casa), qualsevol acció que vagi encaminada a rebaixar-ne la presència en el sistema educatiu és un atac directe a la llengua en sí. S’ha de remarcar que la competència lingüística en llengua catalana de molts alumnes que no la tenen com a llengua primera depèn directament del sistema educatiu, fet que no deixa de ser una anormalitat des del moment en què aquesta és la llengua pròpia del territori, una llengua moltes vegades absent en àmbits d’ús que impliquen la comunicació pública (cinema, televisió, ràdio, premsa, jutjats, exèrcit…).
Després d’aquestes reflexions apuntades de forma maldestra en els paràgrafs precedents, queda clar que, si realment volem que les coses canviïn respecte de la competència lingüística en llengua anglesa, però també en la catalana per part d’aquells que no la tenen com a llengua primera, cal replantejar-se moltes coses, fer canvis radicals de paradigmes i tenir molt clar que, de cap de les maneres, en aquest procés no hi pot perdre la llengua més útil per als parlants d’un territori, és a dir, la llengua pròpia del país.
Views: 5