Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre la crisi de l’esquerra, tanmateix no trobava mai el moment. No m’atrevia. La manifestació sobiranista de dissabte a Barcelona m’ha donat una excusa. Dissabte a Barcelona es va posar de manifest un fet que precisament volia comentar: l’esquerra d’inspiració marxista ha perdut capacitat de mobilitzar el carrer. Tot i afectar de ple el cinturó roig de Barcelona, la comarca no ja de Catalunya sinó d’Espanya on l’esquerra treu un percentatge més alt de vots, aquesta esquerra ha estat incapaç de liderar la protesta ciutadana. Ha esta el catalanisme i no l’esquerra qui ha encapçalat la protesta social. És cert que hi havia una presència important d’IC però el gruix de la manifestació era sobiranista i proposava la independència com a solució. A això cal afegir que la principal força política al cinturó de Barcelona, teòricament socialista, no hi era. Alhora de la veritat es va alienar amb madrid abans que els seus votants.
En els darrers anys hem pogut comprovar que mentre que l’ecologisme i el catalanisme (el nacionalisme si ho preferiu) amb excepcions han consolidat el seu espai, l’esquerra marxista s’empetiteix cada dia més (a les darreres eleccions municipals esquerra unida a nivell estatal va baixar un 0.5% de vots aproximadament i es va quedar per sota del 5%). Alguns opinen que és un fet circumstancial, que a les properes eleccions esquerra Unida tornarà a pujar perquè li toca. És possible que tregui un parell de diputats més, ara bé pens que el declivi de l’espai marxista clàssic és inevitable. Els partit (post)comunista ha desaparegut de gairebé tots els parlaments europeus.
L’objectiu d’aquesta entrada no és parlar de cap partit polític en concret sinó d’un espai polític que a poc a poc va desapareixent. Tot i que no em consider marxista i el partit comunista i els seus hereus no em fa cap falta, aquesta desaparició m’inquieta. Les injustícies socials no han desaparegut, més aviat han augmentat. Tanmateix el marxisme ha perdut la capacitat de donar resposta a moltes d’aquestes injustícies. On són les respostes?
Views: 0
Benvolgut Santi, me sap greu si rall de coses que NO s’han dit, emperò tots els resums xalandriers són interessats i, per sort, interessants. Ens trobam de nou quan vulguis amb les tesis de n’Stiglitz, cap pega.
Amb tots els respectes, Joel, em sembla que vas molt embalat amb la teva ironització. Fas un resum interessat del que s’ha dit, incloent-hi coses que NO s’han dit. Tal vegada millor que creem una entrada nova per xerrar-ne amb calma. M’acab de comprar el llibre del Joseph Stiglitz. Si ningú ho ha fet abans, em compromet a reobrir el tema quan l’acabi.
Arrib tard a aquest debat emperò em costava no dir-hi res. Pens que l’entrada d’en Pau és magistral i que connecta amb les més actuals discussions polítiques a Occident. Passa, emperò, que a l’hora de rallar-ne pens que erram de totes totes. Deixant de banda la proposta neohippie i planetària, la resta del que jo he llegit és força o molt previsible: les empreses són malvades, els liberals uns hipòcrites malparits, els estats han de ser forts (a jo me ve cagarela quan ho sent), els europeus no ens entenen i no ens fan cas, i les referències a Hugo Chávez ja me semblen com d’una altra banda…
Sense liberalisme no hi ha democràcia, per aquesta raó a Espanya la qualitat democràtica fa riure, perquè no hi ha cap liberal fora dels cementiris i qualque acadèmia. Altra cosa és que no ens agradi la democràcia i volguem una altra cosa, però la referència als països nòrdics (on la gent és desvetllada i feliç) sembla negar l’autogestió, l’acratisme i altres mandangues. Per altra banda, pens que si les coses són tan clares com deis (jo crec justament que no hi ha res clar i que és per aquesta raó que l’esquerra està en crisi i transformació a Itàlia i a França, per exemple) com es que ningú les canvia un poquet. A la contra, només a la contra, en política a vegades es guanya qualque batalleta o uns quants morts, emperò no es crea res de nou perquè sembla que no hi ha alternativa fora del minipímer del sistema. Per petites que semblin, Mondragón o Mestral, connectant amb en Pau, semblen esser propostes que en el primer cas són d’èxit evident i de referència més enllà de ca seva. Però com que Eroski i Fagor són empreses tal vegada és que hem de tornar a sembrar i caçar per menjar i anar as safareig per rentar la roba.
Hòstia, amb es títol pensava que t’havies perdut es capítol 2 de Barrio Sésamo. xD
Trob que l'”esquerra” l’hem de cercar, més enllà dels partits polítics, en els sindicats, per exemple. Ja fa anys que CCOO i UGT, els sindicats més potents a nivell espanyol, no fan pràcticament res, els seus dirigents s’han aburgesat i el Govern no els hi fa ni puta cas (pam més pam manco el mateix cas que li fa la gent del carrer…).
Les darreres reformes de la llei laboral (mínim des de fa 10 anys) no fan més que rebaixar els tan reclamats drets del treballador: legalització de les ETTs, reducció el salari mínim en relació a l’IPC, afavoriment de l’empresari [reducció dels costs de despediment, etc.].
Amb aquest panorama, jo també crec que la solució no es troba a Espanya. Tampoc crec que sigui Catalunya ni els Països Catalans… En definitiva, el que veig més a mà és colonitzar un nou planeta i montar una comuna hippie des del minut 0.
Així idò, deixam de ser espanyols?
Tornem als mateixos punts de sempre. Una estat fort a Dinamarca vol dir una societat envejable. En canvi, un estat massa fort a Espanya vol dir amiguisme, corrupcions, suborns i, en el millor dels casos, malbaratament de bona part dels doblers públics. Quina és la diferència ? La cultura, les persones, el clima ?
No ho sé, però allà els metros no tenen barrera per entrar i tothom paga, i aquí la barrera fa metro vuitanta, hi ha un segurata darrera, i encara la boten. Allà els parcs infantils tenen lavabo i una caseta amb juguetes (bicicletes, pilotes, de tot), i ningú s’endú res a ca seva, i aquí desapareixen els comptes de la consulta del pediatra. Em sembla que el problema no és només de l’Estat o del model econòmic, va molt més enllà.
Estic molt d’acord amb el que deis, i afegiria que jo sí que crec que l’estat ha de ser fort, ha der ser fort com ho són els estats del nord d’Europa, on es paguen molts impostos, és ver, però els estudiants ho tenen tot pagat fins que vulguin deixar d’estudiar (llicenciatura inclosa), les mares treballadores tenen noséquants mesos de baixa de maternitat (3 anys?), els transports públics funcionen i són de franc o quasibé, etc…
I me sembla que açò no és marxisme, me sembla que estic parlant d’uns dels països més moderns del món.
Per altra banda no sé si vau veure el 30 minuts de la nit del referèndum de Venezuela. Es veia uns quants partidaris de Chàvez fent campanya pels barris més pobres de Caracas i passejant-se amb cotxes de gamma ALTA!!!!???? cinisme? corrupció? caciquisme? S’ha de reconèixer, però, que ha donat esperança, educació i salut a milions de persones que no en tenien. I és que tal vegada els governants que hi havia abans eren molt pitjors!!!
Santi,
1) Entenc la necesitat d’un estat fort. Tanmateix ho veig cada vegada menys clar. L’estat ha de tenir poder per a fer qué? Més que protegir-nos de les grans empreses, els estats, molt especialment l’espanyol les afavoreixen, sobretot si tenen la seva seu al Paseo de la Castellana. Els estats actuen cada vegada més com lobies. Qui ens protegueix de l’estat? El liberalisme depèn de com s’entengui no és tampoc tan dolent. En cualsevol cas Espanya de liberal no ho és gens.
2) Hi veig moltes aventatges a l’existència de la Unió Europea (encara que jo òbviament la faria més democràtica). Tanmateix no tenc clar que l’Euro hagi estat gens bo per un estat com l’espanyol. COm tu molt bé expliques s’ha inflat artificialment una economia que ja de per si es molt especulativa. El problema vindrà quan la cosa funcioni a l’inravés. El Banc central europeu fixi uns tipus d’interés artificialment alts per a l’economia espanyola i la submergeixi en una depressió sense que ningú hi pugui fer res. Una cosa és segura, ni els alemanys ni els francesos tindran cap compassió després de tants d’anys d’arrogància.
3) Isma, crec que amb el tema de sudamèrica dones en el clau. Vist des d’una òptica angalesa, el discurs oficial espanyol fa realment molta pudor colonial. Mentre que els països europeus s’intenten adaptar a un escenari cultural i polític post-colonial (hi ha tot un moviement acadèmic que porta aquest adjectiu), l’estat espanyol aprofundeix en el seu colonialisme. I els diaris que abans es ventaven d’independents ara es mostren com la veu d’aquest nou colonialisme. trob al·lucinant que EL PAíS es digui ara “el períodico global en Español. Viva el Imperio.!
Estic molt d’acord amb que en Chávez no és cap angelet. És més, per deixar-ho clar, me pens que va bastant errat amb les darreres propostes de reforma constitucional. Però el que venc a dir és que des dels mitjans no es critiquen les seves propostes de forma raonada, se’l desacredita constantment i amb qualsevol excusa perquè s’ha sortit del què és políticament correcte, ha dit que els seus recursos son seus i els gestionaran com vulguin. Aquest és el problema de fons. O és que els presidents de Guinea, Libia o el Marroc, que son rebuts a Europa amb els braços oberts, son millors que en Chávez ? A aquests se’ls tracta bé perquè ens deixen “fer negocis” a ca seva, no se’l exigeix transparència democràtica ni respecte pels seus opositors. Si firmen contractes, ni tant sols se’ls demana un mínim respecte pels drets humans més bàsics.
Santi,
gràcies perquè no em cal dir res: anam pel mateix camí.
En l’única cosa que no se si coincidim del tot és en el cas Chávez: ell tampoc no és un angelet de la guarda. Ara bé, també és cert que la visió que tenim de sud-Amèrica és totalment esbiaixada, i arriba després de passar el filtre dels interessos espanyols (què va passar realment amb el famós “por qué no te callas”? Per què no s’ha dit per aquí per quin motiu en carlangas va amollar la frase famosa o què va dir Eduardo Noriega que va fer que el borbó abandonàs la reunió amb una emprenyada de dalt de tot?)
El neoliberalisme és així: hipòcrita. No podria ser d’una altra manera, sinó no existiria. És la imposició de la part més animal de l’ésser humà, del depredador. Potser som molt innocent, però jo me pensava que la cultura s’havia carregat la selecció natural.
Joan, jo crec que és important que l’estat tengui poder, perquè en certa manera és la única defensa que tenim contra les grans empreses. I de fet és preocupant que la tendència és anar-li treient aquest poder. Posem per cas el poder del control econòmic, que vam perdre cedint-lo a Europa. Ara qui controla els tipus d’interés és el Banc Central Europeu, i aquesta és una de les causes principals que el boom immobiliari hagi estat molt més greu a Espanya que altres llocs. Perquè ?
Posem que el tipus d’interés és del 2%, a tota Europa. Si la inflació a Alemanya és del 1%, endeutar-se costa el doble del que puja el preu de la vida en un any, cosa lògica, pagues uns interessos pel teu deute. En canvi, a Espanya la inflació és del 3%, però el tipus d’interés els marca Europa, un 2% per tothom .. coi !! m’endeuto i guany doblers ??? Com pot ser ? A correr cap al banc a demanar hipoteques, que a més desgraven !! Açò és una situació que no s’hauria de donar mai, és un absurd econòmic. Però qui marca el tipus d’interés a Europa no és Espanya, clar, sinó França i Alemanya
A més, ja sabem que els espanyols estan a la cua de tot el bò, i al capdavant de tot al dolent, dins d’Europa. Jo sempre dic que Espanya és el país més ric del món, perquè hi ha 30 milions de lladres i encara queden doblers per robar. Forma part del caràcter nacional, allò de “el que no corre vuela, y tonto el último”.
Es podíen haver pres mesures per frenar aquest disbarat, però o bé no interessaven perquè eren impopulars (que les hipoteques desgravessin menys, que es gravessin més els habitatges desocupats, …), o bé no interessaven perquè, en el fons, els indicadors econòmics globals eren magnífics. Però en realitat era tant senzill com obligar a la banca a que deixés de donar crèdits a tort i a dret. Per això hi ha els impostos, les desgravacions i les lleis, per corregir aquestes coses. Però la banca és molta banca, i convé estar-hi a bé.
El tema del Chávez té a veure amb el que escrivia a una altre entrada … a la democràcia occidental tu tens llibertat per dir i fer entre X i Z. En Chávez s’ha sortit del rang, i ara van a per ell per tots els mitjans. Si no l’aturen desacreditant-lo els mitjans de comunicació, s’empendran mesures de bloqueig o el que faci falta (ja ho van provar amb un cop d’estat del que estava al corrent mitja Europa). En el fons Sudamèrica està revisculant perquè els USA estan entretinguts a una altre lloc, és trist però és així.
I el tema de la hipocresia econòmica, Joan, has donat en el clau. L’ordre mundial es basa en el doble raser. Fora arancels, lliberalització, no intervenció … però no a ca meva, sinó per tot allà on pugui anar jo a robar (perdó, a generar creixement, li diuen). És la missió principal de. FMI, el Banc Mundial i tota la resta d’organitzacions semblants. Coincideixen crèdits i ajudes molt importants si, i només si, entres al joc de deixar saquejar el teu país. Açò també dóna per una altra entrada, perquè és la raó principal dels moviments per a una altra globalització.
A vegades, emperò, el poder de l’estat no és una qüestió d’utopia marxista, sinó de visió política i econòmica. A l’estat espanyol, curiosament, es concentren el major número de multinacionals de la construcció, i en un rànquing internacional de les més riques n’apareixen unes quantes d’espanyoles. L’especulació existeix per tot, per en el moment en què l’únic promotor d’edificis a Espanya, pràcticament, és el privat, les coses van com van. És més marxista Alemanya pel fet que l’estat és el promotor d’una part important dels habitatges?
D’altra banda, també volia posar damunt la taula, bàsicament perquè ho expliqueu bé, voltros que en sabeu (jo no ho entenc). L’atac internacional, del qual Espanya n’és també partícep, a la figura de Chávez, al meu entendre, parteix d’una hipocresia brutal. No vull parlar del personatge (perquè és açò, una màscara, en el sentit etimològic de la paraula), que mereixeria un post a part, però em fan gràcia els qui el critiquen de la banda del liberalisme, i amollen el discurs que aquest model polític és dolent per a les empreses espanyoles. On anam? Qui és que hi ha de guanyar, el mercat lliure o els espanyols? Cal obrir fronteres, crear multinacionals, fer més competitiu el producte i que els estats no hi posin traves, però si vénen els xinesos a vendre sabates més barates que les de Mascaró o bijuteria més assequible, clamam al cel i tots els empresaris que demanen que l’administració s’hi impliqui. Insistesc que no hi entenc prou, però el discurs del liberalisme al meu entendre té un component hipòcrita molt accentuat.
Santi,
Estic totalment d’acord amb tu. Per una banda la gran distància que existeix entre la retòrica i la capacitat real de canvi. Per altra banda, amb la inoperativitat de l’esquema econòmic marxista basat en la idea d’un estat fort i centralista. Els dos problemes encara són presents dins l’esquerra tant la marxista com la que es diu socialista.
El problema està sovint que els actuals partits marxistes els costa molt fer autocrítica. Continuen idealitzant solucions econòmiques caduques. Per exemple el lligam entre justícia social i creixement de la funció pública ( a vegades necessari). Aquest va ser un tema de debat important durant les darrera campanya electoral a Menorca.
Tot plegat crea frustració. La gent els vota perquè portin a terme un canvi social que no poden ni volen fer possible.
On són les respostes? segurament no hi ha cap resposta global sinó petites respostes. De les que m’han cridat més l’atenció figura el moviment cooperativista (e.g. mondragón), de l’economia social (e.g. Mestral) i del comerç just. M’agraden per molts motius perquè posar per davant la transformació social per davant la lluita del poder (per altra banda totalment necessària), la pràctica per davant de la teoria
Jo crec que deu tenir bastant a veure que tots aquells que ho han portat a la pràctica en sabien bastant poc d’economia. Podem posar per exemple la “gran idea” del Ché Guevara d’estampar més moneda per repartir-la entre els pobres, quan va ser nombrat ministre d’economia cubà, cosa que lògicament només va aconseguir fer pujar els preus.
Més recents són els intents de n’Hugo Chávez que, tot i que ha fet grans avanços socials, torna a tropissar amb la mateixa pedra. Fixa el preu de la llet i els ous per tal que els pobres ho puguin pagar, fins al punt que no és rentable pels productors, que deixen de produir-los. Resultat, ara no hi ha llet ni ous.
Intervenir a l’economia per corregir les injusticies és possible, però no és gens fàcil, i per descomptat el model econòmic marxista no és el camí. Només fa falta mirar d’aprop com funciona l’administració per veure clarament que el darrer que convé és que planifiqui la producció d’aliments 🙂
grafitti: quan ja teniem les respostes ens van canviar les preguntes.
Reflexionem-hi, senyors, reflexionem-hi.