Reincidència

L’any passat, com potser sabeu, tenia previst sortir per les festes de Gràcia dalt del cavall, tot formant part de la colcada. Durant els mesos precedents m’havia entrenat a fons per a poder participar-hi amb garanties. Va ser una experiència molt dura i molt polida a la vegada. Malauradament, però, una sèrie d’imprevistos de darrera hora van fer que tot se n’anàs en orris. Quina llàstima que es frustràs el meu pla! He de confessar-vos que el disgust em va durar gairebé fins Nadal. Em va saber greu, sobretot, per la gent que esperava amb tanta il·lusió el moment de veure’m dalt el cavall, però les coses van anar d’aquesta manera i, el passat, ja no el podem canviar. Enguany, me’l prendré amb calma i em dedicaré a observar la festa a peu de carrer. Així i tot, serà inevitable, en veure la filera de caixers i cavallers, pensar què hauria passat si tot hagués sortit tal i com ho tenia previst. No crec, però, que li dediqui gaire temps, a la nostàlgia, perquè prou feina tenc a concretar una idea que me roda pel cervell i que, si tot va bé, farà que les festes de Maó del proper any siguin antològiques.

Sempre m’ha fet gràcia l’actitud dels que s’autodenominen «puristes» de la festa, d’aquells que critiquen i condemnen la presència d’elements espuris en les nostres celebracions, sobretot perquè hi inclouen, a la llista del que es suposa que és genuí i tradicional, realitats de procedències diverses, gens autòctones. La festa maonesa sempre ha estat oberta a incorporar novetats que, amb poc temps, han passat a considerar-se pròpies. És el cas dels gegants i dels capgrossos, que van arribar a la nostra ciutat durant el primer terç del segle XX. Molt més recent és la posada en marxa de la colla de grallers. Tant els uns com els altres, curiosament, tenen els seus orígens en terres catalanes. Em sorprèn que els tres o quatre gonelles de capçalera de les nostres contrades no hagin iniciat cap campanya per eliminar uns elements que són, amb tota seguretat, una «nova imposició catalanista».

Si hi gratam un poc, veiem que algunes de les coses que consideram part de la festa de tota la vida no fa tant que són entre nosaltres. És el que passa, per exemple, amb el pregó, que s’encomana a una persona famosa i es fa al balcó de l’ajuntament. Abans dels anys vuitanta aquest acte no existia, almenys en el format actual. Ara que hi pens, si el meu pla de futur surt bé (que hi sortirà, allà va!), potser d’aquí a uns anys em convidaran a fer-lo. Quina il·lusió! Però atenció: a jo la cançoneta infame aquesta de l’«es Mahón» no me la faran cantar, no, que açò de la «hermosa electricidad» encara no ho he acabat d’entendre. A més, on són els puristes, ara sí, per dir que aquesta tonada, que no té ni cent anys d’història, és aliena a la tradició festiva? Posats a triar, m’estim molt més allò del senyor damunt d’un ruc, per molt que la lletra tampoc no tengui volada literària. És molt més nostrada i gens provinciana, com sí ho és l’altra.

Als defensors de les tradicions, aquells que critiquen la visita d’una colla castellera perquè troben que no té res a veure amb les nostres festes, se’ls gira molta feina en aquest sentit. Podrien repassar, si els ve de gust, la puresa genètica de l’aplec per anar a fer una ofrena floral a la Mare de Déu de Gràcia (romeria, en diuen, emprant aquest mot tan nostre!) que, perdonau-me, però algú ho havia de dir, amb la gent vestida a la manera dels antics coros y danzas, sembla més un acte tardofranquista (tradicionalista i de les JONS) que no pas qualsevol altra cosa. Poden continuar, els guardians de les nostres essències pàtries, si allò que els interessa són aspectes relacionats amb el vestuari festiu, reivindicant que la gent torni a anar mudada als jaleos. Per cert: quina antiguitat deu tenir aquest mot tan nostrat, que hauríem de tornar a pronunciar, d’acord amb els usos antics dels nostres avantpassats, amb una ca ben velar: es caleo? Els nostres avis aprofitaven les festes per vestir-se de vint-i-un botons, en tost del que es veu actualment, en què sembla que la gent es posa la roba més vella que troben dins dels armaris de ca seva. Hi ha moments en què la plaça sembla una concentració d’indignats del 15-M, o una trobada de pidolaires, alcoholitzats per a més inri, tots ells demanant «volem vi», una altra tradició l’origen de la qual deu ser al·lòcton.

No acabaríem mai amb la llista. Me fa por cansar-vos, però en l’aspecte musical també n’hi ha per donar i per vendre. Començant per la música del jaleo, tan tradicional i pròpia que la van treure d’una sarsuela de finals del segle XIX. Es veu que era una peça musical que, en aquell temps, estava de moda. És com si algun reggaeton actual s’acabàs incorporant a la música que acompanya els bots dels cavalls i, d’aquí a cinquanta anys, estigués tan integrada a la cerimònia que ningú no en recordàs l’origen. Déu me’n guard, de veure una cosa així: us imaginau la gent, el 2070, a la plaça, taral·lejant la melodia del des-pa-si-to mentre passa la colcada? Però, ara que hi pens, és més o manco el que passa amb la samba, potser l’acte més multitudinari de les festes, totalment incorporada a les propostes lúdiques d’uns anys ençà, que molta gent espera amb més devoció que no pas les activitats eqüestres. Alguna cosa té la música que, a la gent, la magnetitza. No s’explica d’altra manera que moltes de les barres de bar instal·lades als carrers maonesos comptin amb disjòqueis (a vegades, tot just amb punxadiscos) que carreguen l’ambient amb un batibull de sons electrònics emesos a tota pastilla (i aquí, el mot, no deixa de ser adient respecte de la cultura de les raves). Com serien, idò, unes festes musicalment «pures», segons els defensors a ultrança de la tradició? Només hi sonaria el tambor i el flabiol? No quedarien un poc desangelades?

En aquesta reflexió, que estic compartint amb qui me vulgui escoltar, amb la qual intent fonamentar la meva proposta de futur, voldria parlar també dels focs d’artifici. Pensant en quin era l’origen de la majoria d’actes que formen les festes de Gràcia, l’espectacle pirotècnic va ser l’espurna, mai més ben dit, que va fer-me posar fil a l’agulla de cara a l’any vinent, a elaborar el pla genial amb què sorprendré a tothom. Tot açò dels coets també és relativament nou. Abans, a les festes, es feien fogueres. Les fogueres de Sant Joan. I què té a veure la festa del solstici d’estiu amb la que celebram el setembre? Bona pregunta. I la resposta és ben senzilla: molt més del que ens pensam, perquè la colcada, antigament, sortia per Sant Joan (està documentada la seva presència, a Maó, des del 1533!). No va ser fins a 1890 que va passar a fer-se en honor de la Mare de Déu de Gràcia (com podeu comprovar, enguany m’he llegit a fons el programa de les festes que ha editat l’ajuntament). Davant d’aquestes dades, hauríem de demanar als puristes de la festa que comencin una campanya per tornar a celebrar-les el juny, com s’havia fet durant tants segles, en honor, a més, del Baptista. Potser així, ajudaríem els nostres veïns ciutadellencs a minvar la massificació que pateixen per Sant Joan. No ho sé, és una idea que se m’acaba d’ocórrer. En tenc tendència. Potser l’hauria de deixar tovar per veure si té o no recorregut.

El que sí sembla evident, ves per on, és que les dues poblacions illenques estan més unides del que sembla per les seves festes. Les semblances hi són i, si no fos perquè sabem que no és així, qualsevol podria pensar que els maonesos es dediquen a copiar els veïns de l’altra punta de l’illa sempre que poden: que a Ciutadella es fa un primer i un darrer toc de flabiol? Idò a Maó també, i així successivament. Record, en aquest sentit, un anunci de premsa que, ja fa uns anys, va sortir a la revista de les festes de Gràcia, editada pel diari, en què l’ajuntament de la ciutat de ponent hi incidia. Ara bé, si de ver volem seguir reforçant aquests llaços, tenc la proposta perfecta per a fer-ho. Totalment fonamentada i sense contradir-se amb el que s’ha vingut fent fins ara, ans el contrari. Només me queda acabar de redactar-la i presentar-la, en forma de sol·licitud, al consistori maonès. Segur que l’acolliran amb entusiasme i, al cap de tres anys d’haver-la posada en marxa, podrem parlar d’una nova tradició immemorial l’origen de la qual es perd en la nit del temps. Queda polit, dit així. Açò sí, seria qüestió d’adaptar-la a la realitat maonesa, en què, a diferència de Ciutadella, les dones sí que poden ser protagonistes de la festa.

Crec que ja intuïu per on van els tirs. Com que l’any passat no vaig poder sortir dalt del cavall i, d’altra banda, ser caixera batlessa ara per ara és impossible, amb aquesta meva proposta podré satisfer les ganes que tenc de participar i ésser protagonista de la celebració. Es tracta, senzillament, d’incorporar, el cap de setmana abans del dia de Gràcia, una comitiva que convidi els caixers, cavallers i autoritats, a participar a la festa. En aquest sentit, estic plenament disposada a ser la primera Dona des Be de la ciutat maonesa. Ho dic seriosament. En cas contrari, no hauria posat, com ja he fet a la revista Útil, un anunci per tal de comprar una parella de bens, amb la intenció d’alimentar-los i fer-los criar. Ja us n’aniré donant detalls a mesura que calgui. Mentre no arribi el moment, però, tal i com ja vaig fer fa un any, crec que val més acomiadar-me tot desitjant-vos unes molt bones festes de Gràcia i demanant-vos, també, que seguiu gaudint de la literatura. A la plaça ens veurem!

Views: 1