Fa uns mesos va sortir publicada en premsa una notícia que, tot i no ocupar-hi grans titulars, era simptomàtica d’una sèrie de coses que, darrerament, ocupen una part de les meves cabòries. Resulta que Spotify i altres empreses dedicades a la difusió de música a la xarxa internàutica, havien arribat a un acord amb la indústria musical mitjançant el qual les segones renunciarien a una part dels drets d’autor que les primeres haurien d’abonar-los a canvi de l’accés a les dades dels clients que havien contractat aquest serveis. En alguna ocasió, havíem comentat que les discogràfiques s’estaven adaptant, a poc a poc i en bones, a les noves maneres d’escoltar música. I, pel que es veu, el negoci no cal anar-lo a cercar, com fins ara, en els drets dels autors, és a dir, en el benefici dels intèrprets, sinó en els usos dels consumidors. Conèixer-ne els hàbits serà la clau per a poder fer caixa. A la música, idò, que la bombin! Acabarà essent un ham, una excusa més, gràcies a la qual ho sabran tot de nosaltres.
Aquesta avidesa per conèixer què fem, què pensam, com som, etc., no és nova. Fa uns anys, quan internet encara no regulava les nostres vides, la informació sobre el comportament de les masses ja anava molt cercada. Qui la tenia, contràriament al que es podia pensar, no eren les grans agències estatals de la informació (la CIA nord-americana o el KGB rus) sinó les bases de dades de les targes de fidelització dels clients dels supermercats. A canvi d’uns punts molt temptadors, cada vegada que anàvem a comprar informàvem alegrement, i sense ésser-ne conscients, de la nostra manera de consumir. Ara, seguim fent-ho, però les dades personals que cedim a les empreses ha augmentat exponencialment i el detall amb què les corporacions ens coneixen és enorme, la qual cosa els permet de fer negoci a costa nostra, gràcies a una informació per la qual no hem obtingut cap benefici econòmic: els l’hem donada gratis, en grans quantitats i, el que és més preocupant, segurament sense saber que ho estàvem fent, per mitjà de les xarxes socials. Els esquers, en aquest cas, en tost de targes de punts, són tota una sèrie d’aplicacions, gratuïtes la gran majoria, on anam abocant alegrement la nostra intimitat. Ho saben tot de nosaltres, gràcies a nosaltres.
La primera reflexió que em planteja aquesta realitat està condicionada per una de les lectures que vaig fer l’estiu passat, El mercado y la globalización, de José Luis Sampedro, un llibre que presenta unes il·lustracions espectaculars de Sequeiros. Tot i que fluixeja en la segona part, quan es parla de la globalització i fa algunes prediccions per a un futur que ja hem superat (el pas del temps no li ha anat gaire bé, a l’obra), aquesta és una bona manera d’entrar en el món de l’economia, des d’un didactisme que, gent com jo, negats en el tema, agraïm profundament. No és difícil de creuar informacions i arribar a la conclusió que aquesta realitat de les dades de què disposen les empreses contribueix a l’alteració del mercat ideal, com també ho fa la dinàmica publicitària. Així, no és el client que el regula de manera natural a partir de l’oposició entre l’oferta i la demanda, per la qual cosa se li veu el llautó al neoliberalisme econòmic quan demana la no-intervenció dels poders públics en el mercat, quan són les empreses les que ho fan constantment, açò d’alterar-ne l’equilibri, i de forma abusiva per al consumidor.
La segona idea sobre la qual volia incidir té a veure amb la redefinició que estem vivint del concepte d’intimitat, que hi va íntimament lligada i que, els lectors més veterans d’aquests xalandrums, saben que és un tema que em preocupa especialment. El que s’intenta fer passar per una comoditat de l’usuari, amb l’excusa que les dades de què disposen les empreses permet de conèixer-lo millor per tal d’oferir-li un tracte més personalitzat (és a dir, productes que haurien de ser del seu interès), també es pot interpretar com un creixement de la vulnerabilitat de les persones. Perquè, qui ha de decidir què ens interessa? Ho han de fer altres en nom nostre? Aquesta situació es torna encara més complexa en el cas dels més joves, que viuen adossats a un mòbil amb tota la naturalitat del món, compartint tot allò que fan (és a dir, donant-ho de franc a les empreses que controlen els designis del món virtual). Com s’ho faran per aprendre a tenir criteri?
Un parell d’exemples ens poden ajudar a reflexionar-hi. El primer fa referència a un bon amic. Comentava que, fa poc, cercant un bar en una ciutat on era de visita, va consultar el telèfon perquè, com que ja hi havia estat una vegada, estava convençut que la informació era emmagatzemada a un toc de mòbil. Va descobrir, astorat, que l’omnipotent Sant Google tenia controlats tots els moviments que havia fet durant anys, des que es va comprar el primer telèfon i es donar d’alta al servei. Quan dic tot, vull dir tot: llocs que havia visitat, temps en què hi havia romàs, dates, hores, minuts, segons… Saber que ho sabien no li va fer cap gràcia. Ara bé, segur que, en el moment en què molts de nosaltres activam la ubicació a les preferències del mòbil, no pensam amb la informació personal que regalarem a uns tercers que, realment, ningú no sap què poden arribar a fer amb aquestes dades.
El segon cas és una anècdota personal. Fa un temps vaig compartir a Facebook una informació en què posava en dubte que la xarxa de les xarxes tingués un coneixement prou afinat de mi, segurament perquè en el moment d’iniciar-m’hi vaig decidir que n’intentaria fer un ús mesurat, circumscrit únicament a allò que vaig decidir que havia de formar part de l’àmbit públic: llengua, literatura i Menorca. Evidentment, no som cap model a seguir: amb els mesos, segur que han anat afinant molt més el que faig, però així i tot, intent que només arribin a la xarxa les informacions que realment vull que siguin públiques. A més, innocent de mi, ho faig intentant ésser conscient de quines són les normes no escrites del joc (a partir d’informacions contrastades que, paradoxalment, també circulen per les xarxes). No tenc tan clar que tothom tresqui pel món internàutic amb el mateix grau de consciència. En el meu cas, vull creure que em serveix de guia un antic aforisme que ve a dir que cadascú és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. A la xarxa, el lloc més públic de tots els que hi ha, tot i que la tendència sigui la contrària, moltes vegades cal saber callar.
Amb tot el que s’ha dit fins ara, però, no hi heu de veure un discurs contrari a les xarxes socials. No crec que ningú sigui partidari de tirar-se pedres a la pròpia teulada. Molts dels lectors d’aquests xalandrums hi arriben gràcies a elles. No vull renunciar a la facilitat que em donen aquestes eines per a connectar-hi. Aquí arribam al de sempre: tot depèn de l’ús que es faci de les coses. Les xarxes, ben emprades, poden ser útils, la qual cosa vol dir que cal crear, mitjançant l’educació, usuaris conscients i crítics, que tenguin molt clar què volen i què no volen que es converteixi en material de domini públic. El mot clau, ja l’he dit: criteri.
Views: 0
Ja que fas una referència literària, m’agradaria fer-ne una altra de doble: Sàpiens i Homo Deus, de Yuval Noah Harari. Dos llibres d’antropologia que recoman aferrissadament. També tracten d’aquest tema i l’autor hi fa aparèixer un concepte molt interessant: el dadisme. És la religió de les dades, que, segons pronostica, serà la continuadora de l’humanisme. Sembla ser que el dadisme ja compta amb els primers màrtirs, com tota religió. És un tema que només apunt i que dona molt de joc per grans converses, però em semblava que encaixava perfectament amb aquesta perversitat en el món d’internet i les xarxes socials