Gairebé es podria dir que llegir llibres de temàtica musical s’ha convertit en una tradició de les meves vacances nadalenques. D’uns anys ençà, per exemple, aquesta mena de lectures han fet més suportables les llargues i feixugues digestions de tants dinarots i soparots amb què acomiadam desembre i encetam gener. Així, una sèrie d’obres, protagonitzades per, entre d’altres, Neil Young, Kortatu, Lemmy (de Motorhead) o Enrique Morente, han permès de fer més passadores aquestes dates en el passat. Enguany, però, no hi comptava, absort com estava en la lectura de tota l’obra narrativa de Miquel Àngel Riera. Ara bé, ha arribat a les meves mans, en forma de regal, el llibre Una historia de los Beatles, de César San Juan Guillén, i l’he acabat devorant en un parell de dies (la qual cosa m’ha obligat a fer una petita pausa en la incursió rieriana). I açò que l’obra no és, en conjunt i respecte de l’anàlisi que s’hi fa dels fab four, res de l’altre món. Per començar, el títol és enganyós, perquè la història principal que s’hi explica no deixa de ser, sobretot, la de l’autor i els seus gustos personals respecte del conjunt de Liverpool, el grup més famós de la història del pop. Ara bé, açò no vol dir que no hi hagi trobat elements interessants, en l’obra, la qual cosa justifica que hagi pagat la pena abordar-la.
La veritat és que el narcisisme de l’autor, que apareix gairebé a cada pàgina del llibre, embafa i desvirtua les informacions que s’hi fan (interessants en el què, però no en el com) respecte d’alguns àmbits relacionats amb The Beatles. En canvi, en els moments en què sura, de manera secundària, la deformació professional de San Juan, que és doctor en psicologia social, és quan el llibre esdevé sucós (paradoxalment, idò, quan no parla estrictament del seu grup musical de capçalera, l’objectiu principal de l’obra). Gairebé sempre ho fa a partir de detallets, d’idees apuntades moltes vegades al vol, que es converteixen, a la pràctica, en punts de partida per a reflexions potencialment més profundes i que no només són aplicables al grup de Lennon, McCartney i companyia, sinó a molts altres noms del panorama musical contemporani i, també, a altres disciplines artístiques, inclosa la literatura. Sigui com sigui, no deixa de ser curiós que una sèrie d’elements accessoris acabin justificant la lectura de l’obra. A pesar dels Beatles, per tant.
El primer d’aquests elements secundaris que caldria destacar és la referència al concepte d’experiència estètica, a partir de la definició que en va fer el psicòleg rus Lev Semiónovitx Vigotski. L’autor l’empra com a argument (al costat del domini de les melodies i de l’evolució i dispersió dels estils) per intentar demostrar als lectors que The Beatles van ser un grup únic, el millor dels que hi ha hagut fins ara. Vigostski, a l’obra Psicologia de l’art, intenta explicar què és allò que ens emociona quan ens acaram a una obra artística, tot parlant d’una contradicció convergent entre la forma i el contingut, és a dir, d’un conflicte entre el com i el què, en el qual allò que importa no és només el contingut del missatge sinó com aquest es relaciona amb el seu continent (que, a la pràctica, el violenta). És d’aquest xoc que sorgeix l’efecte estètic, allò que defineix l’obra d’art i, alhora, allò que ens emociona quan ens hi acaram.
Dit així, teòricament, pot semblar massa fred tot plegat. Fins i tot, complex. No som gaire lluny, però, de la catarsi de què parlava Aristòtil, ni de la teoria de les emocions, que és plenament actual en el camp dels estudis literaris. No hi ha temps per desenvolupar aquestes idees que, al llibre, tot just ocupen unes ratlles d’un breu paràgraf, però els exemples ens ajuden a entendre-les. San Juan cita algunes cançons de The Beatles en què el conflicte entre forma i contingut és xocant, la qual cosa potencia l’emotivitat de qui les escolta: a la conegudíssima «Help», afirma, un missatge d’auxili desesperat es vehicula a través d’una música trepidant i eufòrica, alegre, la qual cosa, aparentment contradictòria, fa molt més intensa i estètica la connexió amb qui l’escolta. Cal dir que Vigotski pensava sobretot en la literatura quan va formular aquesta teoria, amb la qual cosa tornam a tenir connectats aquests dos mons tan apassionants, lletres i sons. M’agradaria aprofundir-hi, però no crec que aquest sigui ni el lloc ni el moment de fer-ho. Queda, però, apuntat l’interès en aquesta idea.
Un segon element, que també apareix de manera passavolant a Una historia de los Beatles, és la referència a la memòria predictiva del cervell, un concepte de la psicologia que l’autor aplica també al món de la música. En aquest cas, el llibre ha permès de posar nom a un fenomen habitual en aquells que vivim la darrera etapa de la joventut (la quarta o la cinquena), tot just a les portes de la maduresa. Per una qüestió estrictament cronològica, estam avesats a escoltar els treballs discogràfics en tant que conjunts de cançons, allò que anomenaven llargues durades (dividits en dues cares en els elapés de vinil o, en els cedés, servits d’una tirada). Açò explica que, en el moment en què acaba un tema, siguem capaços de predir, mentalment, la melodia de la peça següent. Més que poder fer-ho, ho fem. Inconscientment. Aplicam, per tant, la memòria predictiva. Som, segurament, incapaços de dir el nom de la cançó que seguirà a la que acabam d’escoltar, però ens en ve al cap, automàticament, la melodia. De tal manera, a més, que si, pels motius que siguin, després d’haver escoltat una cançó determinada, la següent no és la que hauria de ser (si escoltam un disc en reproducció aleatòria, a un bar, a la ràdio…), la situació ens resulta xocant.
Gràcies a llibre de San Juan, a més, el lector descobreix que aquest tipus de memòria es situa, al cervell, a la zona del control motriu, i no a l’àrea que gestiona l’oïda. Evidentment, aquest fenomen, aplicat a la manera en què actualment s’accedeix a les obres musicals, que escoltam en altres formats, bàsicament informàtics, i en les quals la unitat de mesura és la cançó i no el disc, ja no podem parlar de la presència d’aquest tipus de memòria predictiva. D’altra banda, estic convençut que aquest fenomen també es pot aplicar al còmic: durant una època, especialment amb els Tintins, era capaç, a partir de la primera, de reconstruir vinyeta a vinyeta, mentalment, cada tom de les aventures gràfiques del repòrter i companyia, automàticament, sense passar cap pena.
Un tercer element d’interès a què es refereix de manera puntual el llibre té a veure amb el fet que, segons un estudi recent (del CSIC), la musica popular actual és menys complexa respecte de la que es feia fa unes dècades, en el sentit que de cada vegada les cançons s’assemblen més entre elles, ja sigui pel que fa a notes musicals, als timbres vocals i als recursos instrumentals que s’utilitzen, que són poc variats. Possiblement és veritat, tot i que jo no veig que açò hagi de convertir-se en cap problema. Gairebé tot el rock (i el blues) es basen en la repetició d’una única seqüència de dotze compassos, la qual cosa no treu que hi hagi una gran varietat de propostes prou diferents dins d’aquests gèneres.
Hi ha, també, un número molt elevat de temes musicals, alguns prou coneguts per tots nosaltres, que funcionen a partir de la combinació de només tres o quatre acords (els famosos la-re-mi o re-do-sol, entre d’altres), el resultat dels quals són, tot i la suposada manca de varietat, inacabables. Fins i tot, aquesta manca d’originalitat (per dir-ne d’alguna manera, tot i que el terme no m’agrada), la podem trobar en un mateix grup musical (The Ramones en serien el cas més paradigmàtic en el món del rock), la qual cosa no significa que la seva música es faci cansada (que no s’hi fa). Una altra cosa radicalment diferent és que tots els reggaetons sonin igual. Igual de flacs. Igual de cansats. Igual de masclistes. Aquí, però, hauríem de consensuar, en primer lloc, si realment estem parlant o no d’un gènere musical (o d’un conjunt de sorolls mínimament sincopats). Si decidíssim que sí, que ho és, potser ens trobaríem davant de l’excepció que confirma la regla d’aquesta varietat musical (nascuda, paradoxalment, de la combinació de tants pocs recursos).
Cal citar, en quart lloc, que el llibre de César San Juan ha contribuït, gràcies a una meravellosa casualitat, a la descoberta d’un personatge important de la nostra història i cultura. I tot, a partir de la referència al fet que, com s’explica a Una historia de los Beatles, «The inner light», una cançó composta per George Harrison, que forma part de l’anomenat White Album de The Beatles, té com a punt de partida un vers del poema xinès «Tao Te Txing», en la traducció que en va fer a l’anglès, el 1958, el mallorquí Joan Mascaró, professor de sànscrit a la Universitat de Cambridge. Casualment, per alguna coincidència capriciosa dels astres, la lectura d’aquestes dades ha coincidit amb l’aparició 
recent d’un especial de l’Ara Balears dedicat a Mascaró, un homenot de Mallorca que, com explica Antoni Mas al dossier, a més de la docència universitària, entre d’altres activitats es va dedicar a traduir, amb molt d’èxit editorial, textos de les cultures anomenades «orientals», molt apreciats per un públic que, a l’època, volia «conèixer el món i la filosofia de l’Índia». Arran d’una entrevista televisiva de 1967, Mascaró va contactar amb els Beatles, especialment amb George Harrison. No deixa de ser curiosa i interessant alhora aquesta connexió mallorquina amb el grup de pop més important de tots els temps (un tema que el dossier periodístic amplia en un text del musicòleg Francesc Vicens (autor, a la vegada, d’un llibre que hi aprofundeix encara més: George Harrison. The inner light, una vida espiritual).
A més dels que s’han tractat en els paràgrafs precedents, hi ha altres elements que, tot i tenir una relació molt secundària amb el contingut principal del llibre (recordem-ho: The Beatles), presenten un major interès per al lector que no pas la matèria tractada majoritàriament a les seves pàgines. Són aspectes que generen la necessitat de tenir-ne un major aprofundiment, alhora que inciten a la descoberta de nous camins a qui tengui ganes d’endinsar-s’hi. D’una banda, podríem, per tant, haver parlat també de la relació entre la música, en tant que art totalment abstracta, i les emocions que genera escoltar-la o, de l’altra, podríem haver estirar el fil de l’heurística del fals consens, tot just apuntada per César San Juan en abordar el restringit cercle social format al voltant de The Beatles, la qual ens fa pensar que el món és semblant a allò que ens és més proper. Malauradament, només podem deixar-les apuntades, perquè, com no podia ésser d’una altra manera, se’ns ha fet tard i vol ploure.
Views: 1