Molts de voltros ja les haureu llegides. Em vaig proposar escriure un paràgraf cada dia per comentar les fotos.  Només en vaig fallar un de dia. La veritat és que vaig fer una xalada escrivint-les. Aquí teniu les cròniques senceres.

Dia 1: Transportar-se

Primer de tot cal transportar el cos a l’altra punta del planeta, amb totes les incomoditats que això representa. Llevar-se un bon dia de sant Esteva a les 5.45 del matí. Passar-se 13 hores dalt un avió en una butaca massa estreta – En anglès en diuen molt gràficament Cattle Class. Intentar dormir sense aconseguir-ho – quan fas un viatge tan llarg, millor fer-ho de nit . Aterram a les 9 del matí hora local, mitjanit a Maó, just quan agafava el son. Quin silenci que hi ha a l’Aeroport. Quin ordre. Assegurar-se que no et deixes res. Primer comprar un endoll; segon recollir de l’oficina de correus el SIM per al telèfon que vaig comprar per Internet; Tercer recollir l’abonament del tren. Tot està pautat i regulat fins extrems insospitats. Travessar el país amb el Tren Bala. Cal fer, però, dos canvis. La puntualitat és total, les indicacions perfectes, els seients molt més còmodes que els d’Ibèria. Llarga conversa amb un professor madrileny que viatjava al mateix avió. Ell s’atura a kyoto. Arribada a Hiroshima just quan es pon el sol – 36 hores després de sortir de Llucmaçanes. Els cotxes són petits i gairebé no fan renou (diria que tampoc fan fum). Els edificis, molt moderns, Tot és ple de llums de neó anunciant coses que no entenc. He reservat una habitació a un petit hostal recomanat a la guia prop de l’estació. L’habitació és tradicional amb un tatami que s’estén a terra. Tenc gana i molta son. Em recomanen un menjador tradicional a prop de l’hostal on fan Okonomiyati, una mena de crep amb col, bacon, nuddles i marisc. El menges a la barra mateixa on el couen. Vull dormir ja! A les 8  aconseguesc dormir-me, però a la 1.30 de la matinada ja estic despert. El Jet Lag és de les coses més desesperants que hi ha. A 6.30 aconsegueixo fer una becada d’una hora. Missió acomplerta. El meu cos ha arribat a japó.

 

Dia 2: El rellotge aturat.

Al museu de la pau d’Hiroshima hi ha un rellotge rovellat que es va aturar a l’hora exacte d’esclatar la bomba, les 8,15 del matí del 6 d’agost de 1945. La d’Hiroshima va ser la primera bomba atòmica. Des d’un punt de vista militar va ser tot un èxit. 9 dies després, dia 15 d’Agost, l’emperador anunciava la capitulació del Japó. No va caldre la intervenció de la Unió Soviètica tal com s’havia pactat a Ialta mesos abans. La bomba va acabar amb la segona guerra mundial tot iniciant-ne una de nova que duraria encara més, la guerra freda. Des d’un punt de vista humà, tanmateix, la bomba va ser un gran fracàs. Va matar 140.000 persones d’una volada i va destruir el 92% dels edificis d’Hiroshima, la majoria dels quals eren de llenya. Les conseqüències per a la salut de la població encara es deixen notar a dia d’avui. És legítim convertir un lloc de destrucció massiva en una destinació turística? Com s’ha recordar una efemèride tan macabra? Val a dir que Hiroshima se n’ha sortit prou bé. A l’epicentre de la bomba hi ha un parc per a la memòria de la pau amb una sèrie de monuments a les víctimes. HI ha també la cúpula de la bomba atòmica, un edifici situat just al davall d’on va esclatar la bomba i que s’ha conservat tal com va quedar com a símbol de la destrucció. I després hi ha un museu on s’explica de manera molt didàctica tots els elements relacionats amb la bomba. Es parla del projecte Manhatan, de les característiques tècniques de la bomba, de la destrucció que crea en forma de cremades i radiació, del context polític que la va fer possible, dels responsables tan de crear-la com de llançar-la, de la reacció de la població civil i de la proliferació de les arrmes nuclears. Hi ha també molts testimonis de la població civil que expliquen com ho van viure i objectes que van sobreviure la bomba com ara una bicicleta o uniformes de roba. Ens mostra la barbàrie sense perdre el respecte per les víctimes ni caure amb un nacionalisme fàcil. El museu, potser, no és tan impactant com el museu Jueu de Berlín. Tanmateix, és crec més útil en la mesura que situa la responsabilitat de la catàstrofe en un context històric. Val a dir, però, que es parla més dels americans que dels japonesos. Davant un lloc de la importància d’Hiroshima, el turisme té una responsabilitat especial de fer-ne memòria. És tot fent turisme que aprenem, recordam i conmemoram els grans desastres que han marcat la història de la humanitat.

Dia 3, Miyajima

Segona nit a Hiroshima. La primera en què he dormit com toca, de 11.30 a 8 del matí. Ara puc començar a gaudir del país. Avui matí visitaré l’illa de Miyajima, patrimoni de la humanitat i un dels llocs més turístics de Japó. Simplificant-ho molt, l’illa és una mena de Montserrat, un lloc sagrat del Japó que si no ho tenc mal entès està molt relacionat amb el budisme. La seva atracció més coneguda és la de la Torii de Itsukushima-jinja, o porta del temple, que en marea alta sembla que flota damunt la mar. Malaurament avui hi havia marea baixa. L’illa està plena de temples, alguns molt antics. N’He visitat els dos més recomanats per la guia. He començat pel d’Itsukushima-jinja dedicat a la deesses de la mar, de les fortunes i l’assoliment. El temple, just al davant de la porta, és una meravella de llenya amb tres sales i molts passadissos que quan la marea és alta floten damunt la mar. També he visitat el temple de Daishio-in, que és la seu central d’una branca esotèrica del budisme. El complex té 7 o 8 temples tots plens d’imatges de buda i altres objectes, la simbologia de la qual se m’escapa. Diria que és la primera vegada que entr a un temple budista. Els he trobat fascinant però no he entès gairebé res del que passava. Per què posaven tots una moneda a la capsa de davant el temple? I les pregàries, en què consistien? Perquè a un dels temples tots el petits budes portaven bufandes? Que és el comprava la gent a la botiga del temple i que després l’usaven per a les seves pregàries? M’he passat el matí traient i posant sabates ja que a l’interior dels temples no en pots portar. I el dinar arròs amb anguila ha estat magnífic. Avui ha estat el primer contacte amb la cultura i l’arquitectura tradicional japonesa. El llibre Japón Perdido d’Alex Kerr m’ajudarà segur a apreciar-la millor. “La capacitat de fer un ús sofisticat de materials humils” – diu Kerr – “és una de les característiques que millor defineixen la tradició japonesa”. En tindrem ocasió de parlar-ne més a Kyoto.

 

 

 

Dia 4: Kyoto

El gran tresor de Kyoto– ens diu Alexander Kerr – no està en el els seus temples i santuaris, que són molts i tots una meravella, “sinó en las intrincadas y complejas costumbres, y en la elegante vida de sus habitantes”.  La que va ser capital del Japó durant més de 1000 anys és la ciutat que ha donat forma a la cultural japonesa ancestral. És la ciutat de les geishes, la cerimònia del te i de tantes altres productes i tradicions que se m’escapen. Des del moment que hi arrib tenc una sensació d’anar perdut com un peix fora de l’aigua, de no entendre res. Com em puc endinsar en els ritmes de la ciutat? És una ciutat interessantíssima. Culturalment complexa, difícil de penetrar i plena de turistes. Em resigno a fer el turista i seguesc les recomanacions de la lonely planet. Començo per higashiyama on hi ha tres dels temples més coneguts: Ell meravellós i superturístic Kiyomizu-dera, el de Ghion-in – que respira aires de grandesa – i el de Shoren-in amb uns jardins preciosos.  Entre temple i temple passejo per barri de Gion, el més típic i cuco de la ciutat ple de turistes – japonesos i xinos – que hi passegen amb un quimono llogat. A Kyoto hi podem trobar alguna  de les formes arquitectòniques més sofisticades que hi ha al món. L’extraordinària bellesa i sofisticació dels seus temples contrasta amb la manca de cura la ciutat. Diu Kerr  “Kyoto conserva en buen estado sus templos y santurarios, però están situados en un conglomerada urbano de cables, metal y plàstico”. Una gran quantitat dels barris de llenya han anat a terra per fer-hi pisos, els carrers estan tots plens de cables i els cotxes ho envaeixen tot. Es fa difícil d’entendre que un país que es capaç de tanta finesa tingui un urbanisme tan poc refinat.

 

 

Dia 5: Viatjar sol  

La meitat d’aquest viatge el faig sol. És la primera vegada. I me n’estic sortint molt bé encara que em falten coneixements. A Hiroshima em va costar conèixer gent. Només hi feia dos nits, portava un jet lag terrible i no és una ciutat que concentri molts viatgers. Val a dir però que em vaig organitzar molt bé. A Kyoto, en canvi, no m’he organitzat tan bé. Però és més fàcil conèixer gent. La ciutat és plena de gent de totes les edats que viatja per lliure. Hi ha molts xinos, americans i coreans. Hi ha dies que no surten com voldries. N’hi ha d’altres que surten molt millor del que t’esperes. La nit del 30 va ser la més divertida fins ara. Vaig anar a fer una cervesa amb un xilè i vam acabar a un parell de “rock bars” no més grans que el menjador de ca meva – un dels quals estava al cinquè pis d’un edifici! El barman havia viscut un parell a Londres tocant pel carrer i ens va fer sentir com a casa. Viatjar sol té avantatges. Ets més flexible, t’insereixes més al lloc, escoltes més el teu voltant, coneixes gent més fàcilment, ets més eficient alhora de visitar llocs, no has de posar-te d’acord amb ningú. Però també inconvenients. A vegades et pots quedar sol quan voldries estar amb algú, especialment fa pal menjar sol. No tens cap excusa per parar-te – Aquest bloc sovint l’escric als migdies tot fent el cafè. Ho has d’organitzar tot tu i a vegades et falten idees. M’agrada especialment visitar lloc sol. Les fotos que acompanyen aquest pot són de la ruta que he fet avui en bicicleta pels temples del Nord oest de la ciutat. És la tercera vegada que llogo una bicicleta a una gran ciutat, Sant Francisco i Berlin i ara a Kyoto. No les tenia totes però ha resultat ser una gran idea. No només he fet una mica d’esport, sinó que m’ha permès veure barris preciosos que no hauria visitat de cap manera. La trama de la ciutat – organitzada en una mena de superilles – hi ajuda especialment.  I ara cap al temple que comença l’any nou. Molt bon anys a tot.

 

Dia 6: Any nou

El 2017 s’acaba. Em dutx, escric la darrera crònica i baix a la zona comunal del guest house on ens conviden a un plat típic de cap d’any, un d’aquest petits detalls que fan que el país sigui tan acollidor. A les 9 vaig cap a Gion on he quedat amb l gent que vaig conèixer el dia abans. Les festes de cap d’any duren tres dies i són les més important de Japó. Des d’una perspectiva occidental el que sorprèn més és que no marquen el moment exacte de la transició. Ni mengen rem, ni canten l’hora dels adéus, ni brinden amb cava, sinó que van al temple per pregar que l’any nou vagi bé. A Kyoto el focus d’atenció és al temple de Chion-in on entre les 10.40 i les 11 toquen la campana 108 vegades que simbolitzen els 108 pecats del budisme. Ens hi atractam però hi ha una cua de milers i milers de persones, impecablement ordenada. Ens quedem al temple shintu de Yasaka jinja on també hi ha molta expectació i fins i tot càmeres de televisió. Escric a na Tsusiko, que m’en fa quatre cèntims. Primer toca beure un petit got de sake, després encendre una corda amb la qual s’ha d’encendre el foc de casa.  Hi ha un petit mercat on es poden comprar  tota mena d’amulets de la sort. Debatem si és millor comprar un amulet per a “pregnancy” o per a “Best Macht”. Es forma una cua llarguíssima. A mitjanit en punt la gent comença a corre cap al temple on tiren una moneda i fan una pregària. Bevem un glop de Cava que unes catalanes ens oferixen i després anem a veure sake a un bar de la vora. Dia 1 em llevo tard i vaig cap a Nara, la primera capital del japó, on hi ha un de les joies arquitectòniques més impactant del país- El Gran Buda de Daibutsu. A Nara, però, el focus d’atenció és al temple Kasuga Taisha, on desenes de milers de japonesos fan cua per donar la benvinguda a l’any amb el ritual Hatsumode. Hi ha un ambient de festa amb centenars de parades de menjar i amulets de la sort. I així començ l’any 2018 desitjant pau, amor, amistat i (bona) feina I sempre amb un record per als Jordis, l’oriol i el Joaquim injustament presos.

 

Dia 7. Aterrar a un altra planeta

 Arribar a Tòquio és com aterrar a un altra planeta, a una distòpia. Res et prepara per la magnitud, el ritme i l’estranyesa de la ciutat més gran de món. A la seva àrea metropolitana hi viuen 37 milions d’habitants gairebé tants com a l’estat espanyol. El xoc ja es fa evident just arribar a l’estació. Baixar de l’andana, davallar cap al vestíbul, passadissos i més passadissos fins a un altre vestíbul. Desenes de botigues a banda i banda. I sobretot molta, moltíssima gent, sempre caminant de pressa. Camino molt  atent amb por de no trobar la línia de metro però les indicacions són impecables. Camín més d’un quilòmetre sota terra on et creues en desenes de milers de persones. Tòquio és com una gran ciutat medieval però postmoderna. Un vertaders laberint de carrers, una jungla d’asfalt, torres i passadissos que es juxtaposen sense cap lògica. És una ciutat sense centre ni perifèria que trenca tots els esquemes. És impossible arribar enlloc sense el google maps.  HI ha 13 línies de metro, 62 línies de trens, 900 estacions. Sovint els carrers no tenen nom i la numeració és del tot aleatòria als ulls occidentals. I tanmateix tot funciona al mil·lilitre, els trens sempre arriben alhora i hi ha molt poca criminalitat. Si Kioto és la ciutat dels temples, del Japó ancestral, Tòquio és la ciutat de la supermodernitat, dels còmics de manga i el consumisme desmesurat. És com una pel·lícula de ciència ficció feta realitat. És una ciutat de llums de neó, grans magatzems i centenars de gratacels, que conviuen paret per paret amb carrerons estats de cases baixes. Sorprèn especialment que a Tòquio no hi ha res antic. Gairebé tot es va perdre amb el gran terratrèmol del 1912 i els bombardejos de 1945. Aquest sis dies m’estaré al districte de Bunkyo molt a prop d’on viu en Menelaos, a tocar de la universitat de Tòquio, per sort un lloc més tranquil. Començ la segona part del viatge amb la impressió que no sé on sóc. Que no entenc res.

Dia 8. Entre el Wabi i el manga

Una de les coses que més agraden del Japó és l’interiorisme i l’arquitectura moderna. Destaca per la seva elegància, senzillesa, qualitat dels materials i manca d’ostentació. Durant els meus dies al Japó he trepitjat infinitat d’espais interiors i exteriors preciosos i alhora molt senzills. La guest House on em vaig allotjar a Kioto era un gran exemple, amb el llit a terra i un joc de llums perfecte, parets blanques i poca cosa més. Tot molt compacte però molt elegant. Aquesta senzillesa la trobem sovint en l’arquitectura. És el cas de nou museu Sumida Hukosai Museum. Ara bé els millors espais són les petites joies modernes que et trobes passejant per un carrer qualsevol. Són els mestres de fer més amb manco. Espectacular però modest .Tot això respon a la filosofia Wabi que vol dir literalment desgastat i humils. És un estil que posa l’èmfasi en la senzillesa i els materials humils i naturals. En un primer moment el Wabi estava relacionat amb la cerimònia del té, amb el temps, però, ha passat a definir un estil. El bon gust al Japó s’expressa sense ostentació. Ara bé al Japó no tot és wabi. També hi ha molt de manga, Pachinko i Haro Kiti. EL Panchinko són unes sales de joc on gent de totes les edats (generalment de classe obrera) es passa hores jugant a màquines de Pinball. És un dels llocs més depriments que he vist mai. Una mena de Las Vegas terriblement cutre que no es permès de fotografiar. Potser el que impressiona més de Tòquio és Akihabara, on es concentren infinitat grans i petites botigues per a tota mena de hobbies. És el paradís dels adolescents a qui agraden videojocs, cromos i tota mena de parafernàlia relacionada amb el manga. Just entrar el primer que em vaig trobar és a Son Goku! I per no parlar de la ubiqua Haro Kiti. L’estil Manga-Panchinko és cridaner, carregat, trepidant, fantasiós. És a dir, totalment oposat al wabi. I és que Tòquio és planet Manga, el paradís del còmic, la cultura pop portada a l’extrem.

Dia 9. Tot Menjant Japó

 

La varietat i l’exquisidesa del menjar japonès són ben conegudes. Menjar és un element central de la cultura japonesa, molt més que de la nostra. Una visita al Japó, per tant, no seria complerta sense gaudir del seu menjar. En general el menjar és bo i relativament barat. Vagis on vagis hi ha infinitat d’opcions culinàries assequibles, gairebé sempre excel·lents, però mai en surts amb la sensació que rebentaràs. Tanmateix, buscar alguna cosa per menjar pot ser un dels elements més frustrants del Japó. D’entrada has de triar entre els centenars de restaurants que hi ha a qualsevol punt de la ciutat. I quan en tries un, després cal triar els plats, sovint sense tenir ni idea de què són. Quan ja portes dies per aquí hi ha el perill de saturació. Hi ha límits de la quantitat d’arròs i peix cru que un occidental com jo és capaç de tolerar. M’agradaria provar plats típics però sense un coneixement local és molt difícil saber quins són. Preparar-se una ruta gastronòmica esdevé una tasca tant o més difícil que organitzar la visita mateixa. En aquestes vacances he menjat plats realment bons. El millor fins ara és el que vaig menjar a Miyajima, un plat local a base d’anguila i arròs. En general he xalat més per dinar que per sopar. Destaquen els nudles que vaig menjar ahir a la zona més xic de Tòquio. He gaudit molt també amb el Te Matxa. Hi ha d’altres menjars, però, que no m’han convençut tant, com ara l’Okonomiyaki d’Hiroshima, una mescla de nuddles, pankake, col, coses de la mar i bacon, una bomba. Escric aquestes retxes després de visitar la llotja del peix de Tòquio, tsukiji Market, sense dubte un de les visites més destacades de Tòquio. És una nau immensa on hi ha centenars de majoristes que compren i venen tot tipus de coses de la mà. Impressiona, especialment, veure Tonyines vermelles gegants. Després de la visita del mercat m’he permès un berenar japonès, bàsicament a base de peix cru. Menjar al japó és una experiència única però un ja té ganes de tornar a provar el menjar de casa.

 

Dia 10. Alteritat

Se m’acaben les vacances, també els temes a tractar. Dos vespres més i cap a casa. Fins ara he evitat parlar de la societat japonesa. Em fa por caure en els estereotips fàcils que pressuposen la superioritat d’occident. Avui, en faré una excepció. Primera impressió. La netedat, el respecte i l’ordre de la societat japonesa. Al metro ningú parla, és de mal educació; ningú travessa els passos de vianants si està en vermell, encara que no passin cotxes; Quan estan refredats es posen una màscara per evitar contagis; als restaurants et donen una tovallola banyada per rentar-se les mans abans de de dinar; no hi ha papereres, tampoc ni un paper a terra perquè la teva brutícia te l’emportes a casa. És una societat híper-regulada i molt ordenada. Diu Alexander Kerr “con sus patrones sociales pensados para envolverlo todo y a a todos entre algodones ante la cruda realidad, es un país mucho más còmodo para vivir. Los ritmos bien marcados y la educación té protegen de la majoria de les coses desagradables. Japón es una especie de loto donde uno flota sobre la plàcida superfície de las coses”. Segona impressió. Tot i la seva modernitat, Japó és una de les societats menys occidentalitzades que hi ha. Açò es nota, molt especialment, amb el baixíssim nivell d’anglès de la població. Han aconseguit arribar a dalt sense saber anglès ni trencar amb les seves institucions ancestrals. Aquí no hi va haver cap revolució cultural com a la xina, cap guerra de l’opi, cap imperi britànic. No crec exagerat afirmar – i corregiu-me si estic equivocat – que als ulls japonesos els que tenen costums rares, els que estan subdesenvolupats, és a dir els altres, són els occidentals. L’Hospitalitat japonesa és excel·lent però aquesta hospitalitat situa el Japó al centre i el convidat a la perifèria. Ets molt benvingut al Japó sempre que la condició d’alteritat es respecti. El Japó és magnífic però això no serà mai ca teva. Al Japó, en certa manera, es reverteixen els rols colonials que organitzen el món.

 

Dia 11. Passejant pels suburbis de Toquio.

Passades mitjanit em desperta un terratrèmol de 4.9 escala de Ritzer. Se sent un soroll, la casa tremola i el cor se m’accelera. Dura poc mes de 8 segons. No sé que és un terratrèmol fins que no m’ho diuen. Els terratrèmols són molt normals a Toquio que està perfectament preparada per resistir-los. El matí anterior havia sonat l’alarma de terratrèmols a tots els mòbils per error. El dissabte el dedicam a fer un ruta pels suburbis occidentals de Tòquio, lluny de la mirada dels turistes. Primer anem a veure un bloc de pisos experimental de l’arquitecte Shusaku Arakawa i Madeline Gins. L’interior és tan interessant com l’exterior futurista amb terres rugosos i una distribució poc convencional. L’arquitectura experimental d’Arakawa està pensada, llegim al seu obituari, per desafiar la mort. “The ideal form of a house was one that kept residents in a perpetually tentative relationship with their surroundings”. La seva arquitectura és espectacular però ell va morir més aviat jove als 74 anys. Després visitam un parc prop de l’estació de Mikata, on els veïns gaudeixen tranquil·lament del dissabte capvespre. Hi ha artistes, animadors infantils, moltes parelles joves i un cafè boníssim. També passejam pels carrerons d’Assagaya, un barri d’artistes que no es poden permetre els lloguers de Toquio on hi ha un cinema experimental amb el terrible nom de laputa. Finalitzam la visita a un centre comercial dels 80 reconvertit en una mena d’encants a Nakango on compro un parell de regals. M’ha encantant la visita per el Toquio més quotidià, amb els seus petits horts d’agricultura urbana que s’entremesclen amb cases de disseny futurista i experimental. Tot i la seva gran extensió, els suburbis són relaxants i confortables amb cases baixes, petits temples i botiguetes de tota la vida. I és que no tot a Toquio és trepidant.

Dia 12.  Com Michael De Certeau

Voldria acabar aquesta crònica amb una foto de Tòkio des de dalt un gratacel amb el mont Fuji al fons. Avui però no la comentaré jo sinó el filòsof francès Michael de certeau. La cita es de la Pràctica de la vida quotidiana, que comença tot parlant de la seva ascensió al World trade Centre.

 

“To be lifted to the summit of the World Trade Center is to be lifted out of the city’s grasp. One’s body is no longer clasped by the streets that turn and return it according to an anonymous law; nor is it possessed, whether as player or played, by the rumble of so many differences and by the nervousness of New York traffic. When one goes up there, he leaves behind the mass that carries off and mixes up in itself any identity of authors or spectators. An Icarus flying above these waters, he can ignore the devices of Daedalus in mobile and endless labyrinths far below. His elevation transfigures him into a voyeur. It puts him at a distance. It transforms the bewitching world by which one was “possessed” into a text that lies before one’s eyes. It allows one to read it, to be a solar Eye, looking down like a god. The exaltation of a scopic and Gnostic drive: the fiction of knowledge is related to this lust to be a viewpoint and nothing more.”

A vista d’ocell tenim la sensació que podem llegir Tòquio. Però és una il·lusió irreal. La ciutat només es pot (no)conèixer des de dins. Esper que us hagin agradat aquestes cròniques. Jo he gaudit molt d’escriure-les. M’ha ajudat a conèixer millor un país fascinant. Me’n vaig amb la impressió que em falta molt per conèixer.

 

Post-data

No record si era a setè o vuitè d’EGB, a la classe d’història n’Andreu Murillo ens va fer dues setmanes d’història del Japó. La història del Japó no formava part del currículum d’història de primària, Tamateix en un excercisi de llibertat intel·lectual,  els de fontirroig vam sortir els més ben preparats d’espanya pel que fa al Japó. Durant aquest viatge m’han revingut aquelles lliçons que vaig viure amb tan d’entusiasme Record per exemple que vam parlar dels samurais,  de l’aïllacionisme de l’era l’edo, de la restauració Meji i és clar de l’imperialisme que va portar a la segona guerra mundial. Que Gran era en Murillo. Que molt que l’anyoram.

Views: 1