No sé si us ha passat alguna vegada, però m’he trobat algun cop formant part de converses entre lletraferits en què algun dels participants ha fet referència a qualque obra que dona per descomptat que tothom ha llegit. Perquè tothom l’ha d’haver llegit. Parlar de poesia sense conèixer de primera mà els Poèmes saturniens de Verlaine? Puc dir sense cap mena de vergonya que no he abordat La muntanya màgica, de Thomas Mann, ni tampoc l’Ulisses, de Joyce. Desconec l’obra de Curson McCullers i la poesia d’Anne Sexton. Tampoc no he vist els films Casablanca, ni Au revoir les enfants, ni cap capítol de Game of Thrones o The Sopranos. Ni he escoltat com toca les Variacions Goldberg, de Bach, ni cap disc de Frank Zappa o de Sílvia Pérez Cruz. Encara no. Potser, però, no arribaré a fer-ho mai, i no serà per manca d’interès sinó per mor del temps. Allò que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible.
No sé si és necessari arribar a una determinada edat per a comprendre-ho, que no vol dir acceptar-ho, tot i que segurament hi ajuda: la vida és curta i no podrem assaborir totes les obres que ens agradaria conèixer, fins i tot les que, segons hem sentit per activa i per passiva, hauríem d’abordar «abans de morir» (i quan, sinó?). Potser, amb els anys, aprenem que cal rendibilitzar el temps i no perdre’l en coses fútils. D’aquí que sigui important triar bé els llibres, els discos, les pel·lícules, les sèries, les exposicions, etc., amb què alimentam l’animal cultural que cadascú és, per evitar la sensació de pensar que s’ha perdut el temps. Hi ha gent que, en aquest sentit, és força radical: per exemple, no els sap cap greu abandonar un llibre si, en haver-ne llegit les primeres quinze pàgines, no els en convenç el contingut. Jo encara no ho he fet mai, açò, però de cada vegada tenc més ganes d’afegir-me a aquesta pràctica. Senyal que m’estic fent vell.
Aquesta situació s’agreuja des del moment en què la quantitat d’obres, en els diferents vessants de la cultura, creix de manera exponencial. Tenim accés a una xifra ingent de títols, excessiva, impossible d’ésser assimilada. Aquest fenomen, referit a l’excés d’informació, rep el nom d’infoxicació, una idea que, crec, es pot aplicar també a l’àmbit cultural. La realitat, però, és encara més complexa i cal recórrer a altres conceptes per a poder-la explicar. Gaudir-ne, avui dia, és una tasca prou complicada, entre d’altres coses perquè, en tost de la calma, la pausa i la concentració que requereix fer-ho, el «consum» cultural es basa en la velocitat i en la brevíssima durada dels productes, d’una banda, i en la quantitat de material que cal processar prèviament, de l’altra.
Assaborir una obra literària, cinematogràfica, musical, etc., vol temps. Demana de retornar-hi i de fer-ho amb calma. Un bon llibre, una bona pel·lícula, moltes vegades, no s’acaben d’assimilar fins a la tercera o quarta visita. Un bon disc, i aquí l’exemple encara és més clar, no és aquell que només escoltam una vegada i prou. De fet, sol ser tot el contrari: el reproduïm una vegada i una altra perquè sempre ens aporta alguna cosa nova. En l’època dels vinils, ho fèiem fins a fondre l’agulla o fins a fer gairebé desaparèixer el solc de les cançons; amb els cassets, el desgast de la cinta es feia evident, quan no s’acabava embullant de mala manera amb la platina del reproductor. Ara, amb els formats digitals, sembla que ens salvam d’aquests riscs, a canvi d’altres inconvenients com la pèrdua de la qualitat del so i l’obsolescència dels formats, que desconeixem.
Si, d’una banda, la infoxicació remarca la impossibilitat d’abastar i assimilar l’excés d’informació de què disposam, l’economia de l’atenció (un concepte proposat per Michael Goldhaber) incideix en la passa prèvia, en la selecció: hi ha tant de material disponible per triar que açò pot acabar comportant la incapacitat de poder atendre’l tot. Com destriarem el gra de la palla si sempre ens quedaran tones de material sense processar, als quals no podrem arribar, perquè humanament és impossible fer-ho? Apliquem-ho, per exemple, al món de la literatura. Es publiquen molts de llibres: milers, només en llengua catalana. N’hi ha de bons, uns pocs; i molta brossa. Com saber quins són els títols als quals paga la pena de dedicar una part del nostre temps, que ja és, de per si, limitat? El mateix passa amb la resta de disciplines culturals.
En aquesta situació, abassegadora, davant de la impossibilitat de triar correctament, hi ha el perill de cedir el criteri a d’altri, deixar-se endur acríticament per les opinions alienes. Açò no es contradiu amb el fet que, davant d’un panorama inabastable, la feina dels crítics no hagi de servir per a guiar-nos dins la selva, tot ajudant-nos a construir el propi criteri (no a abandonar-lo). Però cal ésser conscients que, els crítics, també es troben en la mateixa situació que nosaltres: no poden abordar-ho tot. Potser, més d’un, no es podrà treure mai de sobre el neguit de demanar-se, qualque vegada, si alguna obra mestra de la literatura li pot haver passat totalment desapercebuda, ofegada entre tones de pàgines banals i la incapacitat humana dels especialistes per descobrir-la. Quants llibres d’aquest tipus, invisibles, han existit, existeixen i existiran? La situació, a més, pot acabar esdevenint paradoxal, amb els crítics convertits en víctimes de l’economia de l’atenció, contra la qual treballen, tot cedint al criteri de terceres persones, com un peix que es mossega la coa, vençuts per les pròpies limitacions. Sigui com sigui, disposam de poc temps per dedicar a les obres culturals com per haver-lo de perdre en la tria prèvia, a decidir en què val la pena submergir-nos. Però la realitat ens hi obliga.
Davant d’un panorama com aquest, en pot sorgir la saturació. I, en conseqüència, fins i tot en poden derivar patologies: ésser conscient de les limitacions de l’atenció pot acabar generant angoixa, desorientació, depressió. També hi podríem incloure, aquí, l’anomenada interpassivitat. Aquest concepte, proposat per Robert Pfaller i, en l’àmbit cultural, per Slavoj Žižek, explica que, arran del col·lapse que ens produeix tot plegat, passam a la inacció. Hi ha tantes obres a què podem accedir que, al final, podem acabar per no escollir-ne cap, superats per la responsabilitat de la tria. Ens tornam passius. I amagam aquesta no-activitat a base de delegar-la, deixant que sigui una màquina qui faci les coses per nosaltres: llibres, fotocòpies, discos, pel·lícules… La màquina (l’ordinador, la fotocopiadora…) ens apropa a les obres, però res més. Movem informació, però no es genera altra cosa que trànsit. Qui no ha comprat més llibres dels que sap que podrà llegir? O, més encara, qui no s’ha descarregat discografies senceres de grups que no arribarà a escoltar mai o desenes de pel·lícules i sèries, la suma de la durada de les quals ja ens demostra que caldria no dormir durant mesos, potser anys o dècades, per a poder-les veure totes? Qui no ha imprès pedeefes o ha fet fotocòpies a mansalva de textos que eren fàcilment l’abast, en quantitats enormes, que romandran sense que els puguem dedicar els minuts que cadascun necessita? Passar hores descarregant arxius, emplenant discos durs, acumulant llibres (comprar-los per Internet, només amb un clic, és tota una temptació) esdevé una finalitat en ella mateixa que ens allunya d’allò que realment és important: llegir, escriure, escoltar, sentir. Esdevenim interpassius.
És difícil lluitar contra aquestes dinàmiques en què estem immersos. Ara bé, conèixer els elements que ens distorsionen, prèviament, l’accés a les obres culturals, pot ajudar a anul·lar-los o, almenys, a minimitzar-los, a fer que no ens allunyin més del que és estrictament necessari d’allò que és essencial: el llibre, el disc, la pel·lícula… De fet, és gràcies a la lectura d’un llibre que he pogut posar nom a aquests fenòmens per, tot seguit, articular l’argumentació que estructura el text que esteu llegint. El lector interessat a aprofundir-hi, trobarà algunes idees interessants al respecte en les pàgines del darrer assaig de Marina Garcés, Nova il·lustració radical. El llibre, tot i que es centra en una altra temàtica, s’hi refereix de manera indirecta en unes poques pàgines, que són suficients per a començar a estirar nous fils reflexius.
Aquesta breu monografia, fruit de la refosa d’algunes conferències de l’autora, pot semblar, en una primera lectura, un pèl superficial. És fàcil compartir gran part de les idees que hi desenvolupa, però el to pamfletari que se’n desprèn (per a entendre’ns: de consignes de pancarta), segurament motivat per la síntesi a què l’obra obliga, pot fer arrufar el nas del lector exigent. Amb les següents relectures, però, la impressió inicial queda matisada. L’autora proposa una nova actitud, una represa de l’esperit il·lustrat (pensar amb criteri), com a única via que li resta a la humanitat per tal d’afrontar la condició pòstuma, l’època que, després de la postmodernitat, estem vivint i que aboca el planeta al col·lapse, almenys, de la nostra espècie. Per a vehicular aquesta idea, fa referència a altres conceptes, per exemple els ja citats economia de l’atenció i la interpassivitat. Garcés els aplica, de manera genèrica, a la informació, però és fàcil circumscriure’ls a l’àmbit concret de la cultura.
Al final, tot es redueix a una qüestió de temps. D’optimitzar-lo. De cada dia, és més difícil fer-ho. Mirau si és valuós que, en alguna ocasió he arribat a estar temptat de tancar la paradeta, de deixar d’escriure aquests xalandrums perquè, i açò és evident, redactar-los implica una menor dedicació a llegir, a escoltar música o a qualsevol altra activitat cultural que m’interessa. El plantejament és erroni. En aquest cas, el temps no es perd; ben al contrari: l’escriptura és un procés cultural posterior (o simultani a altres activitats) que m’ajuda a acabar de pair tot allò que he abordat i a compartir-ho amb altres persones. Més que returar-me, m’esperona a seguir per aquest camí que, per sort, no és fàcil i obliga a esforçar-s’hi. I, de l’esforç, en surt el profit.
Views: 6