Sempre fos setembre, i si torn a escriure a Xalandria és perquè els minuts que resten per a que sigui primer de setembre me menen a fer-ho, ras i curt. I no adjunt cap imatge perquè trob que està massa de moda, i setembre no ho suporta.
Aquesta passada nit ha tronat i llampegat amb ganes a l’Hospitalet, els trons ens han despertat dues vegades, i la renou de la pluja que queia a xamals de música de fons. Gran pregó natural al gloriós setembre que, no ho oblidam, escata l’estiu tot refrescant-lo per donar pas a la tardor enyorada en aquests imperials mesos de juliol i agost.
Després d’un curs 2017-2018 difícil, el 2018-2019 es presenta amb qüestions pendents de resoldre’s. Com que no podem perdre mai, totes ses deixades són perdudes i bé ‘nam si no tombam, segur que les raimonianes incerteses del futur cauran de la banda de la bona sort i l’encert en decisions que són difícils de prendre, però que ens toca prendre perquè el nostre futur està, fonamentalment, en les nostres mans.
Mes per escoltar més rock dels cinquanta, més música negra (Aretha Flankin i Nina Simone, sobretot); per llegir més llibres que m’atrapin, com en el curs passat ho han fet Pau Faner i Ismael Pelegrí, poder anar al concert de Dr Calypso dissabte 22, tornar a veure una bona pel·lícula al cinema (tot i que serà complicat superar l’impacte en positiu de The Party el curs passat).
I mentre els grans de la casa seguirem treballant en els mateixos instituts, acompanyarem millor que mai els canvis dels dos petits de la casa, perquè allò que comença al setembre rarament no acaba bé o molt bé.
Views: 0