Fa poques setmanes el setmanari The Economist publicava una editorial que portava per títol “La Fiesta is Over” en la qual s’analitzava la situació econòmica de l’estat espanyol. No sóc economista, i per tant em fallen conceptes i anàlisis, però crec que l’expressió és encertada. Sintetitza molt bé la situació econòmica actual de l’estat espanyol en general i dels Països Catalans en particular. El llarg període de creixement econòmic s’ha acabat de manera sobtada. Avui per exemple sortia a la premsa que les compravendes de pisos van caure a les Illes un 45,7%; a Catalunya, un 42,7%, i al País Valencià, un 28,5%. Les dades segons diuen no havien estat tan dolentes des del 1973.
Aquesta crisi ja feia anys que es veia a venir. El model econòmic dominant a l’estat espanyol s’ha basat de manera exageradíssima en la construcció. Les marques de l’activitat especulativa són evidents a tot arreu. És realment impressionant fer-se una volta amb google Earth per la costa valenciana o murciana i sobretot per Madrid. Una transformació urbanística tan bèstia necessàriament va acompanyada d’una transformació social important, que en el nostre cas té a veure amb la immigració. Els qui han fet possible el miracle ibèric han estat per damunt de tot els equatorians que han fet les cases.
No fa falta saber-ne molt per veure que la cosa era i és insostenible. Els preus dels pisos registraven creixements anuals superiors al 10% des de feia gairebé un dècada. I això que es feien més cases que mai. L’any passat, per exemple es van construir tantes vivendes a Espanya com a la resta d’Europa. Per que tot esclatés només faltava un detonant, i aquest ha estat la crisi creditícia, lligada a l’especulació immobiliària als Estats Units. El miracle que tanta enveja creava arreu d’Europa era poca cosa més que un miratge especulatiu.
De fet fa mesos que surten referències continues a la premsa internacional sobre la debilitat econòmica de l’estat espanyol, molt especialment de les zones turístiques Mediterrànies, és a dir nosaltres. N’hi va haver uns pocs que s’ho van ensumar a hora, els que feien estudis seriosos, i es van retirar del camp de joc. La Caixa i Caixa Catalunya, entre d’altres es van vendre les seves immobiliàries fa cosa d’un any i mig o dos. Ara la majoria no van fer res, hi havia una creença que a mig termini només es podia guanyar…..
El que trob més greu és malgrat l’evidència els governs no van fer res. Senzillament no hi ha hagut voluntat política per parar aquesta bombolla. Enlloc de frenar l’obra pública per no inflar més la bombolla, el govern espanyol no ha fet més que inflar-la i inflar-la, per exemple, amb un creixement exponencial de la despesa en infraestructures.
Val a dir que no tothom es va quedar de mans plegades. Una de les excepcions importants és Menorca. El 2003 just quan s’accelerava el boom immobiliari, a Menorca s’aprovava un PTI molt proteccionista que entre d’altre coses, eliminava 60.000 possibles vivendes la majoria turístiques i imposava uns límits anuals en el ritme de creixement. Alguns pensaran que el PTI és va quedar curt. Certament no és perfecte. Ara bé vist en perspectiva històrica jo crec és gairebé un miracle per estar-ne orgullosos. Sense el PTI i amb el PP al govern no tenc cap dubte que Menorca avui seria molt diferent i la crisi econòmica seria molt pitjor. La llàstima és que gra esforç que es va fer per contenir l’especulació urbanística no hagi vingut acompanyat d’un canvi més profund del model econòmic. Potser era demanar massa a un simple pla urbanístic.
Views: 0
Respecte al darrer comentari den Pau i especialment per incidir en el tema de la gravetat de la crisi als EUA, us recoman un article den Xavier Sala-i-Martín (a les antípodes teòriques de n’Stigltiz) extremadament entenedor.
Pels que no en tingueu la referència i lligant-ho amb el comentari den Pau al post den Santi sobre “Malestar en la Globalització”, en Sala-i-Martin és el què jo m’atreviria a qualificar del més aporop que he vist mai d’un autèntic liberal. Digueu-li si voleu ultraliberal, neoliberal o el què sigui.
A part de les seves excentricitats escèniques, és un economista que té la virtut de fer-se entendre
us deix el link
http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2008/Tormenta_Perfecta/Tormenta_Perfecta.htm
Certament fa temps que es senten veus que parlen de bombolla immobiliària. I també es cert que tots els bancs amb dos dits de seny han fet alguna cosa (val a dir que hi ha alguna caixa de segon nivell que diuen que està bastant emmerdada). Ara bé les veus que es senten des de les Castelles són relativament optimistes. Venen a dir que això és una simple correcció passatgera que passarà en pocs mesos. N’hi haurà prou amb un poc de Keynesianisme que compensi la desacceleració (encara més inversió pública, subsidis als aturats i mesures fiscals per a compensar la puja d’hipoteques).
No en sé prou d’economia, però tenc els meus dubtes que la crisis sigui un fet tan puntual. La crisis als Estats Units és molt seriosa i està posant en qüestió els fonaments del sistema financer. (trobareu gràfics molt interessant a la següent pàgina de la bbc http://news.bbc.co.uk/1/hi/business/7073131.stm). S’està parlant també d’un moviment del centre de gravetat de l’economia d’occident cap a orient…. del renaixement de la Índia, La Xina, Rússia i Brasil, de crisi energètica i moltes altres coses..
I jo em deman i si aquesta crisi fos un símptoma de l’esgotament del model econòmic que ha fet possible el miracle Ibèric? Dit d’una altra manera que li agradarà a ne’n Joel, I si el problema fos l’esquema econòmic bàsic que ha fet possible la transició? A Madrid creuen que no… tanmateix ells amb l’economia para-estatal que tenen mai hi perdran.
El que vaig a dir igual és un poc lateral al molt bon discurs d’en Pau emperò connecta amb el que inquieta l’amo de can Maleno. Pens que és força evident que per sebre què és i què passa a Espanya convé anar a cercar què en diuen des de l’exterior. Igual que durant la dictadura i la transició. Des de dins recoman els articles entenedors del mestre Francesc Cabana a l’Avui.
Home, jo crec que veus en contra d’aquesta bombolla se n’han aixecat bastantes, i a diversos mitjans. El que passa és que forçar una intervenció així quan l’economia creix cada any bastant per sobre de la mitja europea és difícil.
En quant a veus reconegudes, al llibre del Stiglitz es fa referència a una bombolla semblant a Tailàndia, als anys 80, que el govern va parar sense problemes. Però encara no regnava el dogma de no intervenció actual.
Bona part del problema és que els bancs eren part i jutge alhora. Ells eren promotors, i ells anaven allargant les hipoteques i donant-les a tort i a dret. En Pau diu que els que feien estudis seriosos es van retirar a temps. Jo més bé crec que es van retirar a temps tots els grossos (BBVA i Santander també van vendre fa any i mig), precisament perquè ells eren els únics amb poder de punxar la bombolla, i van fer-ho en el punt que les hipoteques que es donaven ja no podien pujar més (40% dels ingressos hipotecats durant 40 anys)
La Fiesta is over, ben cert, i ara vindran temps xungos, econòmicament i socialment, bastants més xungos que si s’hagués punxat la bombolla a temps.
De fet en Santi ja ho havia dit que per què el govern no havia desinflat la bombolla immobiliària quan encara hi era a temps. Jo me deman per què ningú més no opina com voltros. No es veuen articles d’opinió als diaris amb aquestes reflexions, cap veu de cap economista reconegut no li recrimina al govern açò mateix. No sé què pensar.