La vida política a l’estat espanyol no només s’ha accelerat sinó que també s’ha deteriorat i molt. D’exemples esperpèntics en trobam cada dia. Sense anar més lluny aquesta setmana Pablo Casado qualificava a Joaquim Torra de desequilibrat mental, de provocar una guerra civil i tot un derramen de sang. Totes aquestes acusacions són objectivament falsees. La post-veritat no només és un invent de Pablo Casado. El Washington Post ha calculat que Donald Trump ha fet 2140 declaracions falses durant el seu primer any com a president, que representa una mitjana de 5.9 declaracions falses al dia. A Menorca aquest ambient també es respira. No fa encara una setmana Maite Salord havia de sortir el pas d’un “sorprende y no sorprendre” que la desqualificava de mala manera per un viatge de feina a Madrid.
No hi ha res de casual. La moció de censura ha retornat al defenestrat Aznar, molt ben connectat amb la Alt right americana, al capdavant d’una orquestra tripartida amb objectius molts obscurs . És la seva oportunitat d’or per fer realitat el seu somni joséantonista. La inesperada victòria de Trump ha reactivat tota una sèrie d’estratègies comunicatives basades en la post-veritat que tenen la seva arrel en els anys 30. L’esquerra i l’independentisme es pensaven que dominaven les xarxes, però tal demostra el cas de Cambridge analytica, l’empresa que creà Steve Bannom per explotar les dades socials i que resultà determinant en el referèndum del brèxit, no és així. En un espai molt curt de temps les xarxes socials s’han transformat en gran centrifugadora d’instints bàsics en benefici de la dreta més dura. I al capdavant de tot una crisi econòmica mal resolta que s’ha transformat en la major de les crisis polítiques.
Aquest deteriorament també es nota a nivell local. La premsa ha adoptat de manera entusiasta una estratègia comunicativa crispada importada d’Amèrica. Gairebé totes les notícies rellevants que apareixen a la premsa local tenen el mateix to polèmic, agressiu, pessimista i sovint despectiu cap a la dignitat de les persones. El diari caada vegada s’assembla més a una tertúlia de telecine o pitjor encara de la cadena 13. Només fa falta veure els comentaris anònims que acompanyen les notícies, els quals situen inevitablement a Més i el GOB com la reencarnació mateixa del diable. L’era de la post-veritat s’ha instal·lat al bell mig de l’oasi menorquí. Lluny de ser una relíquia del passat, tal com ens pensàvem, la premsa local és un experiment de comunicació política de primer ordre que busca transformar una illa amb una forta sensibilitat ambiental amb un alumne avantatjat de la FAES. I és que Menorca és un caramel·lo per a la dreta, ja que amb pocs vots es pot decantar tota una autonomia.
Tot aquest panorama tan agre em planteja molts dubtes existencials. M’agradaria combatre’l amb paraules però ni puc seguir el ritme frenètic de la post-veritat, ni sé com fer-ho. Vull escriure, i de cop em puja l’adrenalina. Pens amb un tema i quan és hora de posar-m’hi el tema ja es antic. Escric quatre retxes, i quan m’ho rellegesc m’adono que no faig altra cosa que convertir-me en un tertulià barato. Quin és el rol d’un comentarista en l’era de la post-veritat? I encara més important, com ho puc dir? Quina mena de llenguatge pot desarticular tant mentida? És una pregunta que em faig moltes vegades. La manca de resposta – i també de temps- em paralitza. M’encantaria poder exercir el meu rol d’articulista lliure, compromès, crític, més o manco com ho fan n’Isma Pelegrí, en Toni Trobat i en menor mesura n’Andreu Barnils – tres comentaristes imprescindibles. D’aquesta llibertat n’Isma en parlava diumenge a xalandria. Però La veritat és que cada vegada em costa més escriure lliurement sobre la realitat menorquina. D’entrada perquè, sóc lent i estic lluny, i la realitat va molt, massa, ràpida. De tant en tant escric sobre temes turístics amb un impacte nul – zero – sobre el sector turístic. Sóc molt conscient que el que pugi dir és successible de ser emprat de manera irresponsable per atacar a gent que estim, projectes imprescindibles. Amb la post-veritat, ens han robat la nostra llibertat d’expressió. I és que si no es pot distingir entre opinió i realitat, no és possible fonamentar una opinió amb arguments sòlids.
Hi ha una corrent d’opinió que aposta per fer de la paraula una eina de combat. Que ens hem d’arromangar, prendre partit, baixar al circ. Un cas proper és el de Vicent Partal, una bellíssima persona, intel·ligent, que sempre és interessant de llegir. Últimament, però me n’he allunyat dels seus posicionaments. Perquè, en el fons redueix el tema a una qüestió de traïdors i herois, covards i valents. Per ell el problema és que no hem arribat fins el final, que som uns cagadubtes. Té raó en moltes coses, però no compartesc el seu plantejament. I sí el problema fossin precisament els collons, la batalla? I si el problema també fos de plantejament? És el mateix problema que tenc amb Amadeu Corbera, persona necessària i també molt estimada. La seva presència digital sense pels a la llengua és certament efectiva, però no tenc gens clar que cridant més fort i contra més gent és guanyin batalles. Tenc la impressió que una bona part dels articulistes i opinadors de la meva corda han acabat adoptant un to similar al que volen combatre.
En l’era de la post-veritat només es pot escriure des de la responsabilitat i el compromís amb els teus principis i la teva gent. Si no ho fas tu qui defensarà els teus dins el circ mediàtic? No es pot abandonar a qui has votat senzillament perquè ha pres una decisió que no t’agrada. Però açò no basta. Cal, també, un compromís amb la veritat i el debat (el de veritat). Entendre millor les coses és la nostra arma per derrotar els apòstols de la post-veritat. Açò vol dir, sobretot, crear espais de debat, comunicació i coneixement independents i propis. Perquè el context – els termes del debat- són tant o més importants que el contingut del debat. Perquè que és important tenir un espai comunicatiu més lliure o un espai més coherent? Jo ho tenc molt clar. Entendre millor les coses vol dir també, i sobretot, trencar les bombolles hermètiques amb què vivim. No es tracta de buscar la raó, convèncer als convençuts, sinó d’obrir nous espais de joc – fer les coses més queer, més impures si em permeteu la metàfora. Arribats en aquest punt no puc sinó pensar amb el Brèxit. A jutjar pel meu entorn (i el meu facebook), el Brèxit hauria perdut amb un 90% a favor de remain, Però va guanyar. Vivim en mons apart que hem de reconnectar. Hi guanyaríem més tots, si no ho reduíssim tot a una qüestió de valents i traïdors i ens arrisquéssim a fer-nos preguntes potser incòmodes sobre el motiu perquè tanta gent no dona suport a una cosa que per nosaltres és tant òbvia.
Hi ha un altra tendència que posa l’accent amb el com més que amb el què. Tal com explicava n’Isma dissabte molts aposten per la ironia a la galmesiana manera. Jo d’ironia, però, no en tenc. Ara bé, també faig un esforç per escriure de manera diferent. La meva aposta és usar un to més positiu, alegre i optimista, és a dir amb un to radicalment oposat al que ens envaeix el nostre espai comunicatiu i polític. No és sempre fàcil. En el món de la post-veritat el que s’imposa és un llenguatge agressiu – masculí – amb un to enfadat. No és un tema només de preferències. L’agenda política s’imposa més amb el to que amb el contingut. L’optimisme és potser l’arma més important que tenim – per açò ens la volen robar. Enfadats no canviarem res mai. Aquest estiu vaig fer una decisió conscient d’escriure amb un to diferent i vaig fer una xalada. Vaig escriure 300 paraules diaries per acompanyar una foto. Molts dels temes eren banals, però d’altres no ho eren gens. L’experiència va ser molt gratificant, I m’ha donat molt que pensar. Perquè escriure des de l’optimisme és canviar els termes del debat.
Platejat d’aquesta manera la discussió esdevé més cultural que política. Cultural no tant en el sentit de distinció sinó de narratives i manera de fer. Ho explicava molt bé Christopher wylie, el jove queer canadenc de gustos extravagants que va destapar el cas de Cambridge analítica. En una entrevista recent al guardian deia que “la industria de la moda va ser l’element crucial que va determinar la victòria de trump”. El que interessava Cambridge analytica no eren tant les opinions polítiques de la gent com els seus gustos estètics. Van determinar, per exemple, com els fans de marques de texans com Wrangler, Hollister i Lee Jeans tenien unes disposicions polítiques més tancades i menys deverses. Creaven missatges polítics destinats a grups amb una estètica determinada. La industria cultural i de la moda són per Wylie els responsables de crear i mobilitzar els fonaments culturals que van fer la victòria de Trump a Amèrica i el Brèxit a Anglaterra. Davant això ens diu que “necessitam noves narratives de la culturals, que promoguin la diversitat i l’obertura”. A alguns dels lectors amb un nul interès estètic potser sorprendrà aquesta associació. Tanmateix, no oblidem que el feixisme la va emprar sempre. El primer que feia el feixisme era crear una estètica, és a dir una narrativa cultural
Sem Pons Puig en parlava amb un to similar en un article recent a núvol. “Diu la dita que la cultura ens farà lliures, però de quina cultura parlem quan fem aquesta afirmació tan vulgar”i continuava ”La crisi econòmica ens ha portat a produir grans quantitats de productes culturals, quasi com xurros, però caldria entrar a valorar quin missatge s’ha amagat darrere aquestes peces d’orfabreria cultural”. I és que la divisió no és tant entre els que tenen i els que no tenen cultura. Sinó que ens hem de fixar més amb quina cultura. Amb la micro política No és cap casualitat que tant Wylie com Sem escriguin sobre la importància política de la cultura i l’estètica que sovint donam per descomptat des de una perspectiva queer, però bé això ja són figues d’un altra paner. De les seves aportacions em qued amb una pregunta. I si el que realment ens falla no fos tant la cultura política com la política feta cultura? Que sí el vertader debat no està en si esteim a favor o en contra d’una cosa, sinó que són els marcs culturals en què vivim instal·lats? I sí el vertader combat no fos estètic? Ep això i també el salari mínim.
PD: hi ha molts més comentaristes que m’agraden i per motius diversos. Me n’he deixat dos que m’agradaria haver citat el gran Miquel Camps dels dilluns i en Jordi Muñoz. Els comentaristes que he citat crec que comparteixen dues o tres característiques, són didàctics, són positius i sovint tenen la capacitat de posar en dubte les nostres certeses – l’article de n’Andreu Barnils de Diumenge passat n’és un gran exemple
Views: 2