Divendres el Guardian – un dels diaris més seriosos d’Europa- dedicava tres pàgines del suplement a lloar la majoria femenina del nou govern d’Espanya. L’article portava per títol “Yes Ministra” i estava il·lustrat amb una gran foto de Zapatero, amb un somriure que anava d’orella a orella, rodejat de les seves ministres. A la pàgina següent hi havia també una foto de Chacón passant revista a les tropes. L’article em fa encendre, d’entrada perquè tot i les aparences, el govern espanyol no és tant paritari com diuen. El segon i tercer escalafó del govern – l’Estat de veritat – està molt lluny de la partitat. El percentatge de dones entre directors general i secretaris d’estat és encara bastant baix. Tanmateix el que en encendre més no és això sino el caràcter acrític de l’article que senzillament reproduïa el discurs institucional de Modernitat, que tant li agrada a Zapatero. Si ni el Guardian és capaç de veure les orelles al llop qui ho farà?
Si la foto de las Azores és la imatge que defineix el govern d’Aznar, la foto de Zapatero somrient rodejat de les seves ministres és la millor metàfora de l’actual govern. Per una banda, la foto del Guardian és una metàfora d’una forma de governar que posa l’impacte mediàtic per davant del programa polític. És cert que tots els governs estan molt preocupats per la imatge, però és que l’ús que fa de la imatge aquest govern no té precedents. És tracta d’un govern de molts gestos i poca política. Això de tenir una ministra d’igualtat sona bé, però on és el plantejament polític que ha d’informar-lo? Algú l’ha vist? Amb la formació de govern, Zapatero cercava per damunt de tot impacte mediàtic i ho ha aconseguit, no sols a Espanya sinó també a Europa. No és cada dia que la premsa britànica publica un article de tres pàgines en clau rosa que lloa la formació d’un govern estranger.
Per altra banda, la foto del Guardian és també una metàfora del projecte polític de Zapatero, el qual no es pot realment entendre en termes d’esquerres i dretes sinó en termes de modernitat. No ens enganyem l’obsessió de Zapatero i del PSOE no és tan la justícia social com l’espanyolització definitiva d’Espanya. En aquest sentit l’objectiu polític del PSOE és essencialment el mateix que el del PP: Tant uns com els altres volen espanyolitzar Espanya, culminar la integració política que va començar el segle C19 i que encara ningú aconseguit. Ni tan sols en termes d’esquerra i dreta hi tantes diferències, tant uns com els altres combinen principis liberals i socialdemòcrates. La gran diferència entre el PSOE i el PP no és tant el projecte polític com la manera d’articular-lo. Els uns volen aconseguir la integració a base de repressió els altres a base de persuasió i modernitat. En aquest el PSOE sempre ha estat molt més hàbil, molt més espanyolista. Mentre que n’Aznar creava independentistes, el PSOE fa espanyols. Mentre que els post-franquistes parlen d’una espanya una grande i libre, el PSOE construieix una Espanya moderna – cool – homologable internacionalment. En aquest sentit la foto del Guardian era brutal, era la foto de l’espanya optimista i jove, un Espanya que ha deixat enrera el nacionslime ranci d’Aznar i la foto de les Azores.
I qui va ser l’impulsor d’un espanyolisme modern? Manuel Fraga Iribarne. I quina va ser la seva eina principal per modernitzar Espanya? el turisme de masses. (Estic acabant una petita història del turisme de Masses en clau política que és molt bona i que en faré una petita ressenya quan tengui temps)
Idò açò que un govern amb majoria femenina és una bona notícia però que ningú és cregui que això és Noruega.
Views: 0