Unitat. Unitat?

El vídeo va circular fa un parell de setmanes per les xarxes. El va penjar l’economista nord-americà Xavier Sala-i-Martin, conegut no només per dur americanes de colors llampants sinó també per ser un defensor del neoliberalisme econòmic (i, per tant, d’una opció amb la qual no coincidesc ideològicament de cap manera). En aquesta ocasió, però, la cosa anava d’activisme polític, un àmbit en el qual també és força actiu i, tot s’ha de dir, en què algunes vegades diu coses amb cara i ulls. En el vídeo a què ens referim apareixen dos cérvols (mascles alfa ambdós) que es barallen de manera aferrissada. La lluita és tan ferotge que els animals estan literalment enganxats pel banyam. I, mentre continuen la brega, no s’adonen que una lleona s’atraca a gran velocitat i, aprofitant l’encegament dels dos contrincants, en caça sense passar cap pena. El missatge amb què Sala-i-Martin presenta aquesta gravació és contundent: «quan les baralles internes no et deixen veure el problema real…»

Si no ho he entès malament la doble lectura que proposa, l’economista està reivindicant la unitat d’acció de l’independentisme català a l’hora de presentar candidatures unitàries a les properes eleccions. És un missatge que he vist constantment per les xarxes, sobretot abans que s’anessin concretant les diferents candidatures per a les conteses electorals que tenim a tocar. També record —perquè hi era— que a la multitudinària manifestació del passat 16 de febrer a Barcelona, que va omplir la Gran Via, a l’hora dels parlament, una de les consignes més repetides pels assistents va ser la d’«Unitat». I, segurament, més d’un concretava aquesta demanda en la formació de candidatures aglutinadores de cara a les eleccions.

No deixa de ser, aquest, un debat interessant: com es pot sumar més, a nivell electoral? Amb candidatures unitàries? Anant cadascú pel seu compte i, després dels comicis, establint els pactes necessaris amb qui sigui? Inicialment, sempre he cregut que, davant de l’endèmica divisió de les esquerres, tot allò que signifiqui sumar és bo a l’hora d’enfrontar-se electoralment a la dreta, que fins fa poc s’aglutinava al voltant d’unes úniques sigles, de la qual cosa en derivava una de les seves fortaleses. Veurem què passa ara, perquè —aparentment— les coses estan canviant al bàndol conservador en forma de disgregació cap a diferents opcions polítiques, amb espai fins i tot per a les més preocupants: les d’ultradreta. Ara bé, no hi és de més recordar-ho, aquesta gent, els fatxes, ja hi eren, tot i que dissolts dins el conjunt d’un tot en què podien passar més desapercebuts. Ara només s’han singularitzat, segurament atiats pel procés català i la corrupció sistèmica dels populars.

Abans de continuar, he de comentar que estic convençut, ara mateix, que l’eix dreta-esquerra no és l’únic amb què definir els espais d’ideologia política (de fet, me sembla una visió reduccionista i, per tant, errònia de tot plegat) i que, d’altra banda, seguesc pensant que les candidatures unitàries, en general, són la forma idònia per concórrer a les eleccions. Sobretot, a nivell local (a Menorca, açò vol dir als ajuntaments i al Consell Insular). En les distàncies curtes, en què les persones es coneixen les unes a les altres, les maquinàries dels grans partits poden ser contrarestades, sobretot, per les agrupacions d’electors i altres formules unitàries en què, a priori, els objectius comuns passen per sobre dels interessos i les sigles dels partits.

La fórmula funciona. Per molt que els mitjans de comunicació, millor dit, en singular, per molt que el principal mitjà de comunicació de l’illa —que, com ja hem comentat més d’una vegada, és el més important dels partits de l’oposició a Menorca— construeixi el seu relat parcial i interessat de la realitat que ens envolta, els èxits assolits als ajuntaments i al Consell Insular, institucions gestionades durant la darrera legislatura per aquestes candidatures unitàries (en un major o menor grau, perquè en tots els casos ens referim a organismes amb governs de coalició amb altres forces polítiques) són evidents. Amb mancances, com no pot ésser d’una altra manera; amb objectius no assolits, lògicament. Però, també, amb unes dinàmiques de funcionament que han millorat de manera notable respecte de la situació en què ens trobàvem fa quatre anys. Hi ha molta feina ben feta, durant aquests quatre anys. Se n’ha demostrat la idoneïtat a Maó, a Sant Lluís (sí: fins i tot en aquesta població, malgrat les crisis intestines de govern), as Mercadal, a Ferreries, a Ciutadella i al Consell Insular. Crec que seria una molt bona notícia que aquestes dinàmiques tinguessin continuïtat en la següent legislatura i que s’hi poguessin afegir els ajuntaments des Castell, d’Alaior i des Migjorn Gran.

A nivell autonòmic les coses són més difícils i complexes, però la unitat també hi és necessària. En aquest cas, però, no només per garantir les polítiques progressistes sinó, també i sobretot, per assegurar la defensa dels interessos de l’illa, el pes de la qual, a nivell de comunitat autònoma, és relatiu i, malauradament, queda subordinat, massa vegades, als interessos de partit, cosa que encara es multiplica exponencialment a nivell estatal. El repartiment dels escons dels diputats, és a dir, l’estructura de les circumscripcions electorals no facilita que pugui reeixir una candidatura menorquinista i progressista al congrés. Més possibilitat d’èxit té una candidatura unitària al senat —que, malauradament, una vegada més, no serà possible—, tot i que a la pràctica, quan s’ha aconseguit el senador, el rendiment que n’ha obtingut l’illa ha estat gairebé nul (entre d’altes coses perquè és molt difícil fugir de les dinàmiques dels partits polítics del senat). Pel que fa a les eleccions europees, en què l’estat és una única circumscripció electoral, les dinàmiques són unes altres, ben diferents. N’hauríem de parlar en una altra banda.

Sigui com sigui, en els contextos citats, sobretot en l’àmbit local (és a dir, quan més properes són les institucions als ciutadans), la unió de les forces progressistes en forma de candidatures aglutinadores (les ideals, al meu entendre, són les agrupacions d’electors, perquè poden agombolar un major número de sensibilitats) són la millor estratègia per aconseguir arribar als governs. I més quan, darrerament, són els partits conservadors els que s’estan dividint (amb casos ben curiosos de viatges de les militàncies que, en alguns casos, han acabat essent d’anada i tornada). Veurem quin efecte pot tenir aquesta dinàmica disgregadora en llocs petits on tothom es coneix, on la gent sol votar les persones —a vegades, independentment de les sigles— perquè és una incògnita veure fins a quin punt influiran o no les dinàmiques estatals dels partits en les conteses electorals (i no entrarem aquí a valorar com hi incidirà el fet que, en un mes, els ciutadans hauran de passar un parell de vegades per les urnes; sabent, per exemple, els resultats dels comicis de l’abril en anar a votar el maig).

Ara bé, malgrat tot el que acab de dir, no tenc clar que les candidatures unitàries siguin sempre la manera de sumar més. En els casos anteriors, sobretot en l’àmbit insular, no en tenc cap mena de dubte. És tot més complex a nivell autonòmic, estatal i europeu, malgrat que, fins i tot en aquests nivells, la unitat suma sempre en positiu, perquè el que es prioritza és l’eix progressista. Però: què passa si hi afegim un altre factor ideològic que, al meu parer, es troba al mateix nivell que la dualitat dreta-esquerra (o trinomi, si hi afegim l’espai del centre), com és el sobiranisme? Fixeu-vos que dic que l’hi afegim, no que en substituïm l’un per l’altre. El panorama és més complex. Què fer quan hi ha interessos compartits amb forces amb qui no es coincideix en l’eix progressisme-conservadurisme, però sí en d’altres? Fins a un cert punt, aquesta és una pregunta que, a nivell illenc, no té resposta, perquè no hi ha cap força política del cantó conservador que es pugui considerar menorquinista. Totes són, essencialment, abanderades del nacionalisme espanyol.

Ara bé, i tornant al vídeo penjat a la xarxa per Xavier Sala-i-Martin, en què fa referència a la suposada necessitat d’una candidatura unitària a les eleccions —locals, estatals i europees, en aquesta autonomia—, des del moment en què a Catalunya sí que entren en joc, clarament, diferents eixos ideològics a l’hora de configurar les opcions polítiques (hi ha sobiranistes a dreta i esquerra, per a dir-ho potser de manera simplificada; hi ha partits d’esquerra als bàndols unionista i independentista), en una situació excepcional com la que s’està vivint, amb una majoria aclaparadora de gent (per tant, situada al llarg de tot l’espectre ideològic) que troba que un referèndum és la millor opció per decidir el futur col·lectiu de la comunitat autònoma (a la qual cosa hi ha ajudat, i molt, la violència estatal davant de les manifestacions pacífiques, que hi hagi presos polítics, exiliats o que siguem testimonis d’un judici vergonyós), no veig gens clar que una candidatura unitària sigui la manera més efectiva de guanyar. Si de cas, per a ser-ho, les sumes s’haurien de fer després, no abans de les eleccions.

He de reconèixer que, aquesta setmana, he estat un temerari a l’hora de triar el tema del xalandrot. M’he referit a una realitat força complexa i, ni d’enfora, tenc una base suficient per a parlar-ne amb prou coneixement de causa. No he pogut anar gaire més lluny de la simple opinió, d’expressar unes reflexions que, tranquil·lament, escauen més a una tertúlia de cafè que no pas a un àmbit més seriós. He donat la veu més al cor que no pas al cervell. Potser, sense ésser-ne prou conscient, he escrit aquest text pensant que podria ser un bon esquer perquè altres veus, molt més autoritzades que no pas la meva, s’animessin a participar del debat a què convida el títol d’aquest petit assaig (amb vocació constructiva, cosa que don per suposada), ja sigui per reforçar, amb arguments sòlids —que ara no hi són—, la meva posició o, si els discursos són prou convincents, per a fer-me-la canviar. Llenç, idò, el guant.

Views: 0