Les diferents cultures que s’han desenvolupat al voltant de la mar Mediterrània han tingut sempre present el vi a l’hora d’expressar-se artísticament. La literatura n’és un exemple clar. No ens costaria gaire trobar un fil conductor que unís els primers relats mítics occidentals, començant pel poema de Gilgameš, passant per la literatura judeocristiana, els clàssics grecollatins, els goliards medievals o els simbolistes francesos, entre d’altres, fins arribar a l’actualitat, en què la presència d’aquesta beguda, obtinguda a partir de la fermentació del most del raïm, tenyeix d’un color rosaci una quantitat ingent de pàgines escrites. No és exagerat afirmar que es podria redactar una història de la literatura universal emprant com a temàtica aglutinadora la presència del vi.
Un tast d’una cosa semblat a aquesta visió panoràmica és el que ens va oferir, ja fa una colla d’anys, Gabriel S.T. Sampol a un curs de la UIMIR intitulat precisament «Literatura i vi. In vino litterae», coordinat per Sebastià Perelló i Bàrbara Mesquida. El nom de l’activitat establia un joc de paraules amb un tòpic ben conegut, el de in vino veritas, locució llatina que fa referència al fet que, sota els efectes (mesurats) d’aquesta beguda alcohòlica, apareix una desinhibició que facilita que la gent digui realment allò que pensa, que s’expressi amb sinceritat. Per açò, en el vi hi ha la veritat. Aquesta facultat, però, com tothom sap, desapareix a partir d’un determinat número de copes, quan els efectes etílics passen a ser uns altres: les ganes irreprimibles de plorar, de besar i d’aferrar-se a la gent —mostrant un comportament amorosenc exagerat—, fins arribar als marejos, les basques, la suor freda, els vòmits i la inconsciència (el coma etílic) en els casos més extrems. I sempre, al final de tot, hi trobam la son, precedint el mal de cap que provoca la ressaca.
Deixem la simptomatologia maldestra i retornem al curs de la UIMIR. Durant uns dies intensos, els alumnes que ens hi vam matricular, entre d’altres activitats, vam poder fer una primera aproximació a la presència d’aquesta beguda en el món de les lletres (amb exemples per donar i vendre), també en la història de l’art i, de la mà de Bàrbara Mesquida i de Xavier Solano, férem una primera immersió en l’inabastable món de l’enologia. Comprovàrem la complexitat d’aquest beguda, traduïda en un llenguatge tan complicat com ho és la composició química dels diferents processos pels quals passa el raïm fins a esdevenir una beguda única, a més de constatar com de difícil és educar el paladar perquè pugui apreciar fins a quin punt, en un tast, es dona l’equilibri desitjat entre l’acidesa, els sucres i els tanins, els components de l’estructura del vi. Quan estan ben repartits, l’arrodoneixen i converteixen el glop en una experiència única, plaent.
Potser, des d’un punt de vista literari, el primer episodi destacat que ens ve a la memòria en què el vi esdevé protagonista apareix a l’Odissea. Ulisses, gràcies a l’astúcia, aconsegueix engatar Polifem, el ciclop que l’ha empresonat, ell i els seus homes (després que l’heroi grec li hagi fet creure que és de nom «ningú»). Quan el cruel gegant dorm la mona, li claven una branca d’olivera roent a l’únic ull que té (aquí el relat és un festival d’onomatopeies amb què es descriuen els sorolls de la carn cremada i els xiscles del beverri). Cec, esdevé vulnerable i, després d’un nou engany, aprofitant que les ovelles del ciclop han de sortir a pasturar, l’heroi i els seus poden fugir de la cova terrible i fugir de l’illa, no sense dificultats, mentre el gegant demana infructuosament ajuda als de la seva estirp, assegurant-los que «Ningú» és el culpable de les seves desgràcies.
Les conseqüències que l’abús del vi provoca en els humans és el motor d’altres episodis literaris coneguts. A la Bíblia —on tothom recorda els fets del darrer sopar, en què s’estableix una metàfora hemàtica que ha fet fortuna, tot identificant sang i vi, a partir de les paraules de Jesús: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom»—, més concretament al Gènesi, el primer llibre de l’Antic Testament, hi ha una història que encara ara em té meravellat (en el sentit lul·lià, que també hi inclou la sorpresa dolorosa), i que té a Noè com a protagonista. Després del diluvi universal, i de l’armistici en forma d’arc de Sant Martí —el senyal de l’aliança— amb què el Senyor garanteix als humans que no tornarà a prendre una mesura tan dràstica com aquella, la vida continua i, d’acord amb el relat bíblic, «Noè va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya.»
És curiós el tractament que la literatura popular ha fet d’aquest episodi. De fet, en vaig conèixer una versió provinent del folklore illenc molt abans de llegir-ne el relat bíblic. Tot, gràcies a un llibre de text. No un qualsevol, sinó el primer amb què, a l’escola, vaig aprendre a escriure en la meva llengua, quan era a punt de fer dotze anys. En una de les lliçons del manual La lengua de las Baleares 2 (la coberta del llibre era en castellà, tot i que els continguts estaven redactats totalment en català), de Francesc de Borja Moll, que fèiem servir a una assignatura anomenada Lengua Balear (sic.), a l’antiga EGB, quan el català tot just començava a entrar a les aules de les escoles, hi havia quatre breus rondalletes menorquines, recollides per Francesc Camps i Mercadal, la primera de les quals, «Com aprengueren a podar sa vinya», que encara record perfectament, vull transcriure sencera:
Noè plantà sa primera vinya; i la menava tan cuidada, que no permetia que li tocassin es brotet més insignificant.
Un dia d’hivern, en temps de poca pastura i molta fam, s’Ase entrà dins sa vinya, i trobà tan saborosos es sarments, que, si no se n’adonen, se’ls haguera menjats tots. Noè donà per mortes ses parres escapçades per ses barres de s’Ase.
Vingué sa primavera, i fou gros s’esglai de Noè quan va veure que ses parres malmeses eren ses que brotaven amb més força i portaven més fruita.
Es savis, quantes lliçons deuen haver rebudes d’ets ases!
Retornant al relat bíblic, resulta que Noè «un dia, va beure vi, s’embriagà i es va despullar dins la tenda.» És a dir, va agafar una bona terrola i es va posar a dormir la mona, en pèl. Coses que passen. Tot seguit, «Cam, pare de Canaan, veié el seu pare nu i sortí a fer-ho saber als seus dos germans, que eren fora. Sem i Jàfet van prendre un mantell, se’l posaren a les espatlles, entraren reculant a la tenda i van tapar el seu pare: com que avançaven mirant enfora, no el van veure nu.» El comportament dels fills és curiós i, les conseqüències que en deriven, arriben fins als nostres dies. Es veu que, culturalment, per al poble protagonista d’aquest relat, que un fill veiés son pare despullat —no borratxo!— era abominable. Per açò, Sem i
Jàfet van fer tot un muntatge per entrar a la tenda i tapar son pare sense veure’l. Amb aquesta manera de procedir van evitar el càstig que Noè infligí a Cam: «Maleït sigui Canaan! Que sigui esclau dels esclaus dels seus germans!». Déu n’hi do. Noè, sota una aparença bonhomiosa, tenia alguns cops amagats de molt mal geni. Hi ha vegades en què les conseqüències d’una mala ressaca poden ser terribles.
No cal recordar que, segons la cultura hebrea, els càstigs passen de generació en generació, per sempre. El bateig, per exemple, en la confessió cristiana, serveix per fer net el pecat original, comès per Adam i Eva al paradís, però transmès a totes les generacions humanes posteriors, les quals neixen amb aquest defecte de fàbrica que cal depurar al més prest possible a la pica baptismal. En el cas dels fills de Noè va passar una cosa semblant. Ara bé, si tenim en compte que, des d’un punt de vista mític, els descendents de Sem acabarien conformant el poble semític (els jueus), que els cananeus vindrien a ser els avantpassats dels actuals palestins i que, com hem vist, els segons, d’acord amb el càstig, haurien d’estar sotmesos a la voluntat dels primers eternament, no ens ha d’estranyar que hi hagi gent que, interpretant de manera literal les sagrades escriptures, justifiqui com a voluntat divina l’actual situació d’Israel i que, per tant, la defensi. No és cap broma, açò que dic. I aquest sí que és un cas evident en què, en el vi, no hi ha la veritat: la desastrosa ressaca de la borratxera de Noè encara dura.
Views: 3