Zweig, Stefan

Hi ha autors que associam automàticament amb l’editorial que els publica. És el que passa amb l’escriptor d’origen vienès Stefan Zweig (1881-1942), el nom i les obres del qual difícilment es poden concebre al marge de la iconografia inconfusible dels Quaderns Crema (o El Acantilado, en les versions castellanes). Tot i que també hi ha alguns textos publicats a ca d’altri, l’accés a l’obra d’aquest autor és una gentilesa literària de l’editor Jaume Vallcorba, que hi apostà fermament. De fet, és un autor que encaixa a la perfecció amb la línia de l’editorial. Així i tot, no sabria dir per quin motiu, Zweig, que desenvolupà la seva obra —narrativa: novel·les, relats, biografies; però també teatre, poesia…— sobretot en el període d’entreguerres del segle XX, és, avui dia, un autor d’èxit, amb una base important de lectors. En conec, fins i tot, que en són militants. Sigui com sigui, és evident que ha esdevingut una mena de clàssic.

Biogràficament, Zweig no deixa de ser un personatge potent, especialment a partir del moment en què va emprendre l’exili americà. A configurar-ne la imatge que en tenim, també hi ajuda, i molt, la manera mitjançant la qual l’escriptor va decidir posar fi a la seva vida. Tot plegat, però, no deixa de ser fruit de la ficció. En primer lloc, de la que basteix l’autobiografia pòstuma El món d’ahir (1944) potser l’obra més coneguda i celebrada de l’autor. També hi ha contribuït la novel·la Les Derniers Jours de Stefan Zweig (2010) de Laurent Setsik, que es centra en els darrers mesos de vida de l’escriptor, a Brasil. Del francès és, també, el text de la versió en forma de novel·la gràfica de l’obra, apareguda un parell d’anys més tard, amb dibuixos de Guillaume Sorel (que, per cert, no m’acaben de fer el pes). Aquest còmic es pot llegir en versió castellana gràcies a Norma Editorial. Per acabar d’arrodonir el cercle, la imatge que més d’un s’ha fet de l’autor és deutora de la pel·lícula Stefan Zweig. Farewell to Europe (2016) de Maria Schrader, un bon film que, d’altra banda, manté força punts de contacte amb el llibre de Setsik.

De Zweig, n’he llegit algunes obres. És un autor que, pel nom —no sé per quin motiu sempre m’ha fet recordar el del protagonista de la gran novel·la inacabada de Jaroslav Jašek, Les aventures del bon soldat Šveik: capricis del subconscient—, i per l’editorial que el publicava, Quaderns Crema, m’havia cridat l’atenció des de feia molt de temps, però al qual, per un motiu o per un altre, encara no havia llegit. I açò que alguns amics n’eren lectors de pedra picada i, en més d’una ocasió, m’havien recomanat, sobretot, que m’endinsés en les pàgines d’El món d’ahir. Ara bé, no va ser fins fa un parell d’anys que vaig llegir-lo per primera vegada. Vaig començar amb Moments estel·lars de la humanitat (publicada originalment el 1927), el títol de la qual era tot un convit a capbussar-s’hi. Desconeixia els motius que van portar l’autor a escriure una obra com aquella. Ignorava, també, quin criteri havia fet servir a l’hora de triar els catorze fets històrics que relata el llibre. Escatir què els feia estel·lars (per molt que, en començar l’obra Zweig ho expliqués) era una pregunta que apareixia de forma recurrent a mesura que anaven passant les pàgines impreses. Ara bé, el que era evident és que l’estil de l’autor, per ell mateix, convertia en interessant tot allò que explicava, ja fos emprant la prosa, el vers o l’escriptura dramàtica. Dominava l’ofici. Enganxava el lector. Segurament, la traducció catalana de Maria Pous en tenia part de culpa.

Més endavant, va ser el torn de la Novel·la d’escacs (1941), una obra breu, molt ben narrada i travada a la manera clàssica (de fet, en algun moment, em recordava, per l’estil, tot i que tampoc no en sabria trobar una explicació raonable, les narracions de Poe). Malgrat el canvi de traductor —en aquesta ocasió, Manuel Lobo havia estat l’encarregat de traslladar-la al català—, el text seguia mantenint la mateixa força literària que posseïa l’anterior. Així, el relat, protagonitzat bàsicament per dos personatges, un dels quals, significativament, era un vienès que fugia de la barbàrie nazi, tal i com podíem saber gràcies a una de les dues analepsis amb què se’n reconstruïa el passat, narrava com ambdós homes esdevenien contrincants i s’enfrontaven en una partida d’escacs a bord del vaixell en què navegaven. La trama de la novel·la tornava a captar fàcilment l’atenció del lector. Va ser una bona continuació en la immersió zweigtiana.

Ara bé, la següent lectura, Por (1925), va ser decebedora. Hi ha llibres que suporten molt malament el pas del temps. Aquest en seria un exemple evident. El relat, ara traduït per Joan Fontcuberta, menava inexorablement el lector cap a un final que era «sorprenent», tal i com s’anunciava en els textos promocionals. Però ho era, no pas en un sentit literari, sinó altrament, ja que la suposada lliçó moral i els valors que hi havia al darrere resultaven ésser totalment retrògrads i patriarcals. Malauradament, la manera en què acabava aquesta novel·la breu pesava massa en la valoració global que se’n podia fer: un marit que escalivava la muller després que ella li hagués estat infidel. Potser seria interessant pensar què hauria succeït si, en tost de la dona, l’adúlter hagués estat ell i els papers s’haguessin intercanviat: quina lliçó en trauríem, de tot plegat? S’hauria atrevit a escriure-ho?

El disgust provocat per la lectura d’aquesta obra em va refredar. Va fer que es returés, fins a un cert punt, la descoberta de l’univers zweigtià (cosa que no m’ha passat amb autors com Dovlàtov, Rodoreda, Foster Wallace o Aleksiévitx: mai no han baixat el nivell!). Aquest no deixa de ser un detall simptomàtic. Així, tenc, des de fa un temps, pendent d’ésser llegida, l’autobiografia El món d’ahir i, fins no fa gaire, el convenciment que abordar-la seria la manera de treure’m el mal gust de boca que em va deixar la lectura anterior. Però haver acabat de llegir, fa tot just uns dies, Poética del Café (2007), d’Antoni Martí Monterde, no ha fet altra cosa que escampar més incertesa encara al voltant de la figura de l’escriptor vienès, esdevinguda ara directament controvertida. Per cert, el de l’autor valencià és un d’aquells llibres —un llibràs!— l’abordatge del qual tenia pendent des de fa molts anys. Aprofitant l’estiu em vaig veure amb l’obligació moral d’encetar-lo. La culpa cal cercar-la, sobretot, en el fet que un capítol del programa radiofònic Ciutat Maragda, de Catalunya Ràdio, dedicat a l’assaig, en va convidar l’autor (a qui no veia des que, fa molts anys, als Premis Octubre de València, vam compartir taula i converses «desesperades» durant el sopar de gala). M’hi vaig enganxar totalment.

Tot un capítol de l’assaig de Martí Monterde, l’antològic «La periferia de la historia», es construeix a partir de la dissecció d’un relat de Stefan Zweig: «Buchmendel» (traduït al castellà com «Mendel, el de los libros»), a mig camí entre la crònica i l’autoreferencialitat, el qual esdevé, entre d’altres elements, «una oportunidad para revisar toda la trayectoria literaria e intelectual de Zweig, e incluso constituye una suerte de alternativa a sus memorias, gracias a una compleja metalepsis». No explicarem ara el sentit narratològic d’aquest darrer mot. Només direm que una lectura metalèptica trenca la frontera existent entre els gèneres i, per tant, també entre el narrador i allò que narra, cosa que permet a Martí Monterde de llegir «Buchmendel» tot relacionant-lo amb la vida i obra de l’autor. El resultat, brillant, ens mostra alguns caires de l’escriptor que fugen de la visió, potser massa idealitzada, que en teníem (i que, a la pràctica, és la que Zweig va crear-se gràcies a la literatura). Així, el lector descobreix, per exemple, què el va empènyer a publicar Moments estel·lars de la humanitat. D’altra banda, però, li permet d’accedir a la cara fosca de la relació que va mantenir amb Romain Rolland, o de conèixer la valoració que, de la figura del vienès, n’han fet Hannah Arendt, Claudio Magris o —el més destraler, però sembla que amb la seva part de raó— Karl Kraus, a més d’aprendre a diferenciar entre nostàlgia i sentimentalisme literari, entre d’altres aspectes. En una època de clarobscurs, de més foscor que no pas llum, Zweig es mostra fill del moment històric que li va tocar viure.

I ara, quan gairebé ja havia desaparegut qualsevol rastre del mal gust de boca que m’havia deixat la lectura de Por, l’anàlisi rigorosament detallada de Martí Monterde ha fet que no tengui gens clar quin camí prendre. D’una banda, tenint en compte els precedents, sembla que no caldria dedicar cap esforç a llegir El món d’ahir: el temps limitat de què dispòs i el cervell m’ho recomanen. El més assenyat seria fer cas del que aconsella el valencià: «si se pretende realizar una aproximación a la autobiografia en Zweig, no es en El mundo de ayer donde ha de dirigirse la mirada, sinó a textos como “Buchmendel”, y otros relatos breves como “La colección invisible” […], para después releer el resto de su obra.»  D’alta banda, però, sempre he pensat que allò que la gent pugui dir dels altres està molt bé, però que, fins que no hagi llegit el llibre, no sabré mai fins a quin punt el que explica Poética del Café és encertat o no. Aquí, és el cor, l’instint, qui em demana de posar-m’hi. Què hauria de fer, idò, amb aquest llibre tan celebrat de Stefan Zweig?

Views: 6