Sembla que, finalment, ha arribat a les nostres latituds el moviment Fridays for future, amb què els joves reivindiquen el seu dret a gaudir d’un planeta en millors condicions de les que, si tot segueix com fins ara, es veuran abocats a patir. Com no podia ésser d’una altra manera, el fenomen ha arribat tard per aquestes contrades. Però ho ha fet. Es veu que els Pirineus són una frontera natural tan gran que retura gairebé tot allò que succeeix a Europa. I açò que les darreres investigacions científiques demostren que la incidència de l’escalfament global és més intens a la Mediterrània que no pas en altres llocs del món. Malgrat l’endarreriment amb què ha arribat, però, benvinguda sigui aquesta conscienciació, ja que és una passa fonamental per a poder combatre el canvi climàtic o, millor dit, per a aconseguir minimitzar-ne els efectes. Com ja sabem, la crisi planetària és una realitat, malauradament, irreversible. Es tracta d’evitar el pitjor dels escenaris de futur possibles, en una cursa contra rellotge en què, malgrat fer tard, encara podem matisar-ne els impactes.
Gràcies a l’impuls dels joves que hi ha a la base del Fridays for future —a més de, com diu Marina Garcés tot referint-se a Greta Thunberg, mostrar «que Europa està vella»— el moviment ha esdevingut transversal. Aquesta és una molt bona notícia, perquè en garanteix, en tant que punt de partida, la futura viabilitat. A les darreres manifestacions pel clima, massives a un número important de ciutats del món, hi ha participat molta gent que, fins aleshores, no s’havia caracteritzat per la seva sensibilització ambiental i ecològica. Açò vol dir que la conscienciació és una realitat. Finalment. Ha costat déu i ajuda arribar-hi. Tot i que feia molts d’anys que el món de la ciència i de l’ecologisme avisava de l’existència de l’escalfament global i dels perills que aquest fenomen suposava, com no podia ésser d’una altra manera, fins que la realitat no ha estat abassegadora i l’evidència s’ha acabat imposant —a misses dites—, no se n’han fet ressò ni els mitjans de comunicació ni els dirigents polítics, entre els quals, per cert, encara hi ha una bossa important de negacionistes. Alguns d’ells, per desgràcia, ocupen llocs amb molt de poder.
Si ha ha estat lent i complicat arribar a la conscienciació de la gent respecte del canvi climàtic, més difícil s’albira la passa següent: l’actuació. Perquè, bàsicament, encara no ens hi hem posat. Amb petits canvis, inapreciables, seguim amb les mateixes dinàmiques globals de sempre (és a dir, dels darrers decennis), la qual cosa no fa res més que agreujar el problema. Capgirar la tendència serà complicat perquè caldran canvis radicals, a nivell individual i col·lectiu, en la manera de viure, de relacionar-nos amb el món. Haurem d’aprendre a renunciar, com a individus, a moltes de les comoditats actuals, amb l’únic al·licient que ens hi va un futur que, ara mateix, no ens podem imaginar. De la consciència al sacrifici efectiu hi ha un repte molt important i complicat d’assolir alhora.
En aquest punt, s’ha posat damunt de la taula una falsa dicotomia respecte de la lluita contra el canvi climàtic, que es pot explicar amb la següent simplificació: si són unes poques les empreses que causen la major part de les emissions contaminants que escalfen el planeta, perquè han de carregar-ne els pes de la lluita en les accions dels individus que, a la pràctica, són gairebé inapreciables? Aquesta argumentació, que es basa en una realitat indiscutible, no deixa de ser perillosa. Primer, perquè a la pràctica és una estratagema per espolsar-se la responsabilitat que a cadascú li pertoca davant d’una problemàtica que és global; segon, perquè som davant de dues cares de la mateixa moneda, una situació en què el més important és el compromís individual. Només la suma de les accions personals pot incidir en els grans contaminadors. Tot i que la frase està treta de context, sempre és un bon moment per recórrer a Albert Camus, i dir que, també pel que fa al canvi climàtic, que «Il concerne l’individu» implicar-se en la solució del problema.
Com a ciutadans, a títol individual, la crisi climàtica és una oportunitat immillorable i única d’aprendre a fer servir el nostre poder de decisió i de canvi, que és enorme. Només cal que ens el creguem i que l’exercim. Ara bé, no anirem gaire lluny si, com fins ara, el nostre compromís polític consisteix només a dipositar, cada quan faci falta, un vot dins una urna. Cedint la nostra responsabilitat a d’altri, defugint-la alegrement, no arribarem gaire lluny. Cal arromangar-se i exercir la política, és a dir, implicar-se en la gestió de les comunitats humanes de què fem part, un procés que va molt més enllà de les eleccions i de les institucions públiques. És una qüestió del dia a dia, de la constància. És només des d’aquestes actuacions, al marge dels organismes oficials, que realment hi podrem incidir.
Una cosa semblant passa a nivell econòmic. El capitalisme de base neoliberal, depredador insaciable de recursos, ens ha menat al carreró sense sortida en què es troba el nostre planta, al llindar del col·lapse ecològic. És el problema. És on cal actuar si volem que el futur de la humanitat no sigui el pitjor dels possibles. Cal tenir clar que el problema difícilment pot ser part de la solució, d’una banda, i que és des de la implicació i el compromís individual que arribaran els canvis importants. Ara mateix, estratègicament, només es podran canviar les coses des de dins. Com a consumidors, hi tenim molt a dir. El canvi ha de venir de la mà d’un canvi radical dels hàbits de consum, és a dir, transformant la demanda, reduint-la a l’essencial, fent-la sostenible, de tal manera que l’oferta s’hi hagi d’adaptar. Açò només és possible des de la plena conscienciació individual i, sobretot, a partir dels canvis concrets que posem en marxa. La lluita és titànica: David contra Goliat. No hi ha, però, cap altra batalla possible. Cal canviar el sistema des de dins. Ens hi jugam el nostre futur com a espècie.
Views: 0