Segueixen essent-hi. Encara

«Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí». Aquest és, sencer, un dels contes més coneguts d’Augusto Monterroso. Malgrat la seva extrema brevetat, la narració dona molt de si a nivell hermenèutic: l’ambigüitat sintàctica, totalment volguda, fa que el lector no sàpiga qui o què desperta. O que especuli sobre el valor de l’adverbi allí. O que dubti si dinosaure és un mot que s’ha de llegir en sentit literal o simbòlic, entre d’altres possibilitats. De fet, la lectura que fonamenta la reflexió que estàs llegint es basa en una interpretació al·legòrica del relat perquè el conte em ve a la memòria de manera recurrent quan pens en allò que està passant a Catalunya. Tot plegat, per cert, també lliga a la perfecció amb la il·lustració de Jordi Calvís que encapçala aquest xalandrot. No sembla gaire agosarat pensar que el dinosaure és un ens format per cadascun dels més de dos milions de persones que, tossudament, des de fa uns quants anys, hi són. Encara. Malgrat que vagin passant coses cada vegada més inversemblants, segueixen essent-hi. Allí.

I hi seran. Mentre no s’abordi el conflicte des de la política (perquè aquesta n’és la naturalesa), la realitat, que és molt tossuda, s’encarregarà de fer que una part molt significativa de la població catalana, com el dinosaure del conte de Monterroso, continuï essent-hi. Esperant una solució satisfactòria. Sobta, però, vist des de fora, que justament la via que ha de dur a resoldre la situació sigui l’única que, des de l’estat, estigui vetada. De fet, no sobta gens. I açò que, des de fa força anys, les manifestacions massives de l’onze de setembre —ara no entrarem a dilucidar si l’origen es troba o no en la famosa sentència de l’Estatut de 2010, tot i que és evident que hi incideix de manera directa— havien deixat ben clar que no es podia parlar de cap suflé a Catalunya, sinó d’una voluntat majoritària i continuada en el temps de voler decidir-ne el futur, d’esdevenir, democràticament, un subjecte polític sobirà. I, en aquest context, la millor manera d’aclarir-ho era organitzant un referèndum pactat amb l’estat, el resultat del qual fos vinculant. Deixar la resolució del conflicte en mans de la política, del diàleg i de les solucions negociades. En tost de posar-s’hi, i escudats darrere d’un constitucionalisme posa la llei per damunt de la voluntat de la gent (quan hauria de ser a l’inrevés, perquè és del poble d’on han d’emanar els marcs legals, que cal canviar tantes vegades com calgui), els dirigents polítics espanyols, avesats a emprar l’anticatalanisme com a màquina de fer vots, tancaren qualsevol porta a la via referendària i a la negociació. Mentrestant, però, més de dos milions de catalans continuaven allí, essent-hi.

Davant de la posició de l’estat, les institucions autonòmiques catalanes, empeses per la voluntat de la gent —reflectida en forma de majories parlamentàries, fruit dels resultats electorals— van donar sortida a la demanda popular d’un referèndum justament celebrant d’un parell de votacions: la primera, marcadament simbòlica, va ser la consulta del nou de novembre de 2014; la segona, amb una major implicació institucional, es va fer el primer d’octubre de 2017. El govern de l’estat, defugint qualsevol mena d’actuació política, va derivar la gestió del conflicte a les forces i cossos de seguretat. Així, es va produir una imatge que, a nivell internacional, era molt mala d’entendre: gent que, pacíficament, volia votar, rebia la violència de les escomeses de la policia i de la guàrdia civil. El resultat: es va votar, no van trobar les urnes, la imatge exterior de l’estat espanyol va quedar tocada i, dia segon d’octubre, tot i haver rebut de valent, més de dos milions de catalans continuaven essent-hi. Persistien.

A més de la repressió policial, la renúncia del govern de l’estat a iniciar qualsevol actuació de tipus polític per tal d’intentar solucionar el conflicte, estalonada molt significativament per la monarquia borbònica, també es va concretar en la repressió institucional, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, i en la cessió de la gestió del cas a la justícia, la independència de la qual genera dubtes importants des del moment que es sap clarament quin és el sistema per triar les cúpules judicials espanyoles, en què els grans partits estatals hi fiquen cullerada. Aquesta via desembocà en la detenció de dos líders de la societat civil, els jordis, i d’una sèrie de càrrecs del govern autonòmic, inclosa la presidenta del parlament (la resta de membres s’instal·laren a Brussel·les per intentar fer visible al món el conflicte), els quals van romandre en presó preventiva gairebé dos anys, malgrat les denúncies d’organismes internacionals, gens sospitosos d’imparcialitat, que en demanaven l’alliberament immediat. A més, van ser jutjats en un judici en què més d’un especialista en dret constitucional hi ha detectat irregularitats i incoherències. Ara bé, mentre els presos polítics i els exiliats passaven a una segona línia de l’independentisme, les mobilitzacions populars i les eleccions autonòmiques seguien mostrant que més de dos milions de catalans encara eren allà, esperant una solució al conflicte.

La judicialització ha desembocat, no fa ni una setmana, en la sentència de l’anomenat judici del procés. Abans, per a preparar-ne el terreny, la maquinària de l’estat havia començat a elaborar el relat de la violència (amb set noves detencions), tot i que està més que demostrat que les reivindicacions catalanes sempre s’han mogut dins dels marges estrictes del pacifisme. Les penes imposades, dures i lògiques des de l’òptica del bàndol constitucionalista (des del moment en què es sabia que els jutges del tribunal eren alhora àrbitres i part interessada en el conflicte no es podia esperar res més que una sentència d’aquesta mena), han posat de manifest una deriva autoritària de l’estat que va molt més enllà de la repressió de l’independentisme, ja que toca de ple alguns dels drets fonamentals dels ciutadans —tots— de l’estat: a partir d’aquest precedent, manifestar-se, a Espanya, no tornarà a ser el mateix. És molt fàcil convertir-se en un sediciós: només cal pujar damunt d’un cotxe per demanar a la gent, a un grup de manifestants, que marxi en pau cap a ca seva, per a estar cometent un delicte. Ara bé, malgrat la sentència, més de dos milions de catalans encara hi són. Com el dinosaure monterrosià. Tossudament. Esperant que es solucioni el conflicte, que ningú, de la banda de l’estat, encara no s’ha atrevit a abordar des de la política. No hi ajuda, per cert, la fragilitat institucional del govern d’Espanya, abocat, com un hàmster que dona voltes i voltes dins d’una rodeta, però que no es mou del lloc on és, a repetir convocatòries electorals, víctima d’una manca de tradició democràtica que fa impossible que, a nivell estatal, sorgeixin governs estables de coalició. D’altra banda, no veig prou maduresa política al bàndol sobiranista, en què els partits estan més capficats en les batalletes endogàmiques que no pas per donar sortida a les demandes de la societat a la qual representen. No sembla que la properes eleccions ajudin a solucionar aquests mals endèmics.

Mentrestant, davant de la resposta ciutadana a la sentència, l’aparell de l’estat segueix insistint en la via repressiva, fent-hi encaixar, a la perfecció, el relat de la violència que, durant els mesos previs al catorze d’octubre, ha anat teixint el bàndol constitucionalista, els polítics i els altaveus mediàtics que els són afins. Sembla, malauradament, que aquesta visió apocalíptica de Catalunya ha arrelat a Espanya, on, a diferència dels relats que, sobre el conflicte, es poden llegir a la premsa internacional, roda una versió molt esbiaixada de la realitat. Només una minoria de la població espanyola entén que el procés català és una qüestió, sobretot, de drets fonamentals i que la suposada violència —que es produeix, curiosament, només quan hi ha presència de les forces policials, els antiavalots fonamentalment— és un joc de fillets si es compara, per exemple, amb les destrosses generades pel conflicte de Gamonal o els incidents provocats per les protestes mineres que, de tant en tant, tenen lloc a Astúries. Per no parlar de les accions dels armilles grogues, a França, o la dels opositors veneçolans al règim de Maduro, o de les darreres mobilitzacions dels ciutadans de Hong Kong en contra del govern xinès, per citar alguns exemples del panorama internacional on les coses sí que van lluentes. Si les reivindicacions dels taxistes barcelonins han estat més problemàtiques que qualsevol de les protagonitzades per l’independentisme! L’assistència massiva a les marxes per la llibertat o la vaga general del divendres 18 d’octubre mostren quina és la dimensió real, a nivell de població, d’allò que s’està vivint a Catalunya. És una llàstima que els mitjans de comunicació estatal els dediquin l’atenció que es mereixen. És el mateix que passa quan una colla de nazis eixelebrats surten de cacera per Barcelona, sense que els mossos els ho impedeixin: com a molt, algun mitjà parla de «partidaris de la unitat d’Espanya», tot blanquejant-los i sense mencionar les agressions brutals comeses. Mentrestant, més de dos milions de catalans segueixen essent-hi. Pacíficament.

I hi seran, perquè l’arrel d’aquest conflicte, cal insistir-hi, és estrictament política i és per aquesta via que s’hi haurà de trobar una solució. No n’hi ha d’altra. En aquest sentit, perquè ho resumeixen clarament, m’han semblat modèliques les paraules que David Fernández va deixar anar en una entrevista televisiva recent, i que traduïdes del castellà diuen el següent: «jo vull perdre democràticament; jo vull que em derrotin a les urnes. Vull que em derrotin, després d’un debat, i que perdi. Però no vull perdre per la via repressiva, com el primer d’octubre, o per la via d’una cosa que, per a mi, és tremendament violenta, que és la violència institucional, que és aquesta sentència. Si no hi ha aquesta via democràtica, a mi la resistència se’m fa, no només inevitable, sinó imprescindible, el temps que faci falta. I crec que va per un cicle llarg de protesta general contra la repressió». Hauran passat les eleccions i, dia 11 de novembre, tossudament, més de dos milions de catalans seguiran essent-hi. Allí. Esperant una solució. Amb cara i ulls.

Views: 0