A vegades hi ha casualitats que esdevenen autèntiques epifanies. Fa poc, estava explicant als meus alumnes els fenòmens de contacte entre llengües —especialment el bilingüisme, el conflicte lingüístic i els processos de substitució—, als quals hi havíem arribat de la mà de la lectura d’un assaig de Jesús Tuson (Una imatge no val més que mil paraules). Cercava, però, algunes dades significatives amb què mostrar la magnitud dels fenòmens exposats i no tenia referències bibliogràfiques satisfactòries a l’abast. Ara bé, el cap de setmana abans de les darreres sessions, a Catalunya Ràdio, van dedicar un programa a la situació de la llengua a la Catalunya del Nord. Semblava que ho havien fet a posta, sobretot perquè, entre d’altres veus expertes en el tema, hi va participar, amb una intervenció breu, clara i rigorosa, na Carme Junyent, que justament va donar unes xifres que lligaven a la perfecció amb el que volia i havia d’explicar a classe dos dies després.
Junyent, filòloga especialitzada, entre d’altres, en l’estudi de les llengües amenaçades i l’antropologia lingüística, actualment exerceix la docència a la Universitat de Barcelona. De fet, els meus alumnes, de batxillerat, la coneixien mínimament perquè Tuson la cita al seu llibre. En el cas concret que ens ocupa, al programa radiofònic Solidaris, Carme Junyent va començar explicant que hi ha casos en què una comunitat deixa de parlar una llengua per a parlar-ne una altra. És a dir, que les persones que en fan part deixen de transmetre als fills la llengua que els pares els havien transmès a ells. Quan açò passa, al darrere hi ha una sèries de causes que, en cap moment, no són lingüístiques sinó fruit de pressions externes, explícites o, moltes vegades, força subtils. Quan passa el que explicava Junyent, ens situam en el que la sociolingüística anomena processos de substitució lingüística (o glotofàgia), un procés complex que passa per diferents etapes i que, malgrat mostrar especificitats en cada cas, mostra una sèrie de constants.
Així, en una primera etapa, en un territori monolingüe, apareix una nova llengua, sobrevinguda, que entra en competència amb l’autòctona (una situació anomenada, tècnicament, de conflicte lingüístic, perquè obliga els parlants a haver de triar-ne una), a la qual comença a prendre àmbits d’ús i parlants (es minoritza, per dir-ho amb el concepte que defineix aquest procés). Quan aquesta situació conflictiva s’aguditza, històricament, sempre s’ha resolt amb la desaparició de la llengua afeblida, minoritzada (tot i que aquesta situació es pot revertir: és l’anomenada normalització lingüística). El conflicte, obligat des del moment en què hi ha dues llengües i el parlant n’ha de triar una o altra (no pot rallar-les, les dues, de manera simultània), pot durar, en aquesta etapa, segles, tot i que també pot resoldre’s ràpidament, en només tres generacions: avis monolingües en una llengua que tenen nets monolingües en una altra, amb uns fills, enmig, bilingües. De fet, aquesta etapa intermèdia és l’anomenada de bilingüisme social. Segons explicava Carme Junyent, més d’un quaranta per cent de les llengües del món (l’Ethnologue calcula que n’hi ha unes set mil) es troben en aquesta situació d’amenaça. No cal dir que la major part del domini lingüístic del català es troba en aquesta fase: els índexs de competència (a les Illes, un vint per cent de la població no sap parlar en la llengua pròpia del territori, mentre que tothom domina el castellà) i les dades d’ús ho demostren objectivament.
De fet, l’etapa de bilingüisme social, si no es reverteix, acaba conduint a una fase que s’anomena de decadència. De les dues llengües en conflicte, la minoritzada acaba essent percebuda negativament pels parlants, que la veuen menys útil, inferior, fins al punt que arriba un moment en que decideixen deixar de transmetre-la als seus fills, als quals lleguen l’altra, l’al·lòctona, que consideren millor. Quan açò passa, la desaparició de la llengua és un fet gairebé consumat: es produirà a curt termini. Junyent exposava que un altre quaranta per cent de les llengües del món es troba en aquest punt de gairebé no-retorn. En aquesta cruïlla crítica hi podríem situar la llengua catalana de la Catalunya del Nord. Les dades, no cal dir-ho, són esfereïdores, i ens menen a la darrera fase del procés, la de l’anomenada mort de la llengua (tot i que, com hem vist, les llengües no moren: deixen de ser parlades, que no és ben bé el mateix). En aquesta etapa terminal, en què només resten els darrers parlants —menys d’un centenar, fins i tot un o dos en els pitjors dels casos, xifres que en fan inviable el futur—, s’hi troben més del deu per cent de les llengües del món (més de set-centes!).
Si fem la suma, el resultat és força preocupant: un noranta per cent de les llengües del món es troben en una situació de manca de normalitat i, la meitat, en una situació en què en perilla la pervivència. Com en molts d’acudits dolents, Junyent explicava que hi ha una previsió positiva i una de negativa pel que fa a tot plegat. Quina voleu que us expliqui primer, la bona o la dolenta? La més optimista, la de la UNESCO, preveu que, durant el segle XXI, desapareixeran la meitat de les llengües del món; en canvi, les més pessimistes eleven el percentatge fins al noranta per cent. Tant en un cas com en un altre, els nombres són molt impactants.
Ara bé, hi ha qui afirma que ens trobam davant d’un procés natural, que de llengües que s’han deixat de parlar sempre n’hi ha hagut i que no cal fer escarafalls davant d’aquesta situació. Hi ha una part de raó en l’afirmació, perquè si bé és ver que aquest és un procés normal, no ho és el volum o la velocitat en què s’està donant actualment. La incidència damunt de la diversitat lingüística del planeta és enorme, una situació mai no vista en cap moment anterior de la història de la humanitat. També, hi ha qui defensa aquesta mena de competició entre les llengües, trobant lògic que les grosses es mengin les petites. El pensament neoliberal també es manifesta en aquest àmbit, sempre al servei dels poderosos i, per tant, de les llengües amb què aquests s’expressen. Aquest fet explica, entre d’altres coses, perquè tanta gent creu que avui dia l’anglès és una llengua fonamental a nivell global —la globalització també és lingüística!—, una realitat que no s’explica si no es té en compte, per exemple, qui va guanyar la segona Guerra Mundial i va esdevenir una potència econòmica planetària a partir de la segona meitat del segle XX.
Finalment, hi ha qui minimitza els efectes d’aquesta catàstrofe, la desaparició massiva de les llengües del món, tot dient que, al final, com que només serveixen per a comunicar-se, amb una de sola, fins i tot, ja n’hi hauria prou: tothom s’hi entendria. Hi ha una certa perversió darrere d’una idea com aquesta, perquè si bé és cert que les llengües serveixen per a intercanviar-se informació, fan unes altres coses —més importants, fins i tot— que les converteixen en entitats úniques. Tal i com explica Jesús Tuson a Una imatge no val més que mil paraules, a nivell individual són el suport del pensament (pensam en una llengua, com demostren els moviment subvocals que emetem en fer-ho) i del diàleg interior (la persona amb qui cadascú parla durant més temps al llarg de la vida és amb si mateix, tot creant un marc anomenat consciència —on, entre d’altres coses, no hi ha cap censura—, que ens assegura la identitat personal en el temps). Però n’hi ha més, perquè les llengües, a nivell col·lectiu, cohesionen les comunitats (amb la llengua ens relacionam amb els altres, amb qui compartim identitat de grup), diverses, com les set mil llengües que hi ha al món i que ens fan humans, i ens permeten, finalment, d’ordenar la realitat (simbòlicament, mitjançant les paraules). Amb cada llengua que mor desapareix l’expressió d’una cultura, és a dir, una manera concreta de veure el món, una mostra de la diversitat humana. Perdre aquesta diversitat, des d’un punt de vista biològic, pot anar en contra fins i tot de l’estratègia amb què els humans hem pogut assegurar-nos l’evolució i la supervivència de l’espècie.
El panorama que acabam de plantejar no és gaire encoratjador. Ara bé, cal dir que la presa de consciència de les comunitats lingüístiques pot ajudar a revertir la situació. Hi ha casos, recents, que ho exemplifiquen. Amb les dades a la mà, però, es constata que anam a contra rellotge i que, potser més prest que tard, la desaparició de la meitat de les llengües del món haurà posat en evidència la suposada superioritat moral i cultural de l’espècie humana. Es podria donar el cas, però, que no ho arribem a veure, tot açò, perquè aquesta superioritat de l’Homo sapiens, en aquest cas la tecnològica, tal vegada s’haurà encarregat, abans, gràcies al canvi climàtic, de fer desaparèixer la nostra espècie de damunt la superfície de la Terra. De fet, potser no és cap barrabassada pensar que ambdós fenòmens estan relacionats. Tot plegat és, malauradament, massa «humà». Quina desfeta arribarà abans?
Views: 14