Arguments de marès (o una crítica de la crítica)

Finalment, després d’haver romàs al munt de les lectures pendents —i, tot s’ha de dir, malgrat un parell d’intents d’encetar-la, en moments inadequats, la qual cosa la va fer tornar a la llista d’espera— he acabat de llegir Lítica, la nouvelle que Lucia Pietrelli va publicar el 2019 a Males Herbes. És la primera vegada que he abordat la prosa d’una autora de qui sí he llegit els poemaris Mort d’un aviador tartamut (AdiA, 2013), Ortigues (AdiA, 2015) i V (Cafè Central / Eumo, 2016). El resultat ha tornat a ser més que satisfactori: malgrat el canvi en el format, la literatura de l’escriptora mallorquina segueix essent sòlida i interessant alhora.

Un cop enllestida la lectura pietrelliana he recordat que, fa uns mesos, en vaig llegir una crítica —de Ponç Puigdevall— que no la deixava gaire bé. La lectura de la ressenya, apareguda l’octubre de 2019 al Quadern —el suplement cultural de l’edició catalana del diari El País—, va ser, en el seu moment, superficial; per açò, en tenia un record vague. De fet, sabia que no li havia convençut, al crític, el model de llengua emprat per l’escriptora mallorquina perquè el tema havia fet acte de presència, fa un temps, en una conversa de bar entre escriptors. No perquè hagués fet una anàlisi aprofundida del text de Puigdevall. Bàsicament, perquè encara no havia llegit Lítica i, en aquest cas, tenia clar que ho faria: m’interessa la trajectòria literària de Pietrelli i em semblava una bona manera de tastar-ne la prosa, un pas previ abans d’abordar, ja veurem quan, la novel·la Cadenes (Edicions 62, 2015) i la resta de la producció de l’autora. En aquesta mena de situacions, per tant, en què sé que acabaré llegint un llibre, preferesc evitar-ne, abans, la literatura crítica, per allunyar-me de qualsevol mena de prejudici que s’interposi entre l’obra i el lector. Manies meves.

Ara, però, que ja he donat compte del llibre i davant de les bones sensacions que m’ha produït una obra que no és gens convencional, no he pogut evitar el retorn a la ressenya puigdevalliana (no n’he llegida cap altra), que comença avisant el lector que el llibre de Pietrelli no és una novel·la convencional des del moment en què la poeticitat («metàfores, epifanies, imatges i símbols») del text s’imposa als mecanismes de la trama. Per açò, situa Lítica en la tradició del poema en prosa que té, en Baudelaire, el gran exponent, «la millor forma per cenyir-se als moviments lírics de l’ànima, a les ondulacions del somni, als sobresalts de la consciència». Ara bé, Puigdevall troba fallida la proposta de l’escriptora (sobretot, en comparació a la seva novel·la anterior, Cadenes). Empra tres arguments per a fonamentar aquesta postura. D’una banda, troba que no hi ha un domini de la forma (en aquest sentit, diu que el text vaga «desorientat per una terra de ningú»); de l’altra, troba excessiu l’ús líric del llenguatge (que, reafirma, va en contra de la trama argumental); finalment, troba que la veu narrativa està poc aconseguida. La crítica que, com es pot veure, no és gaire favorable, es clou amb una reflexió que es pot agafar com una ditada de mel o com la destralada final: l’autora «ha tingut la gosadia d’apostar molt alt i molt fort per tot o res i només perd qui s’arrisca».

Ponç Puigdevall és un autor que ens té acostumats a les astracanades i al to destraler en les seves anàlisis literàries. Aquesta manera de fer, més d’una vegada, l’acaba perjudicant perquè el perden les formes en detriment d’unes ressenyes en què, normalment, fa servir arguments a l’hora de defensar allò que pensa. En aquest sentit, record l’impacte —i la polèmica— que va tenir un text que va escriure arran del Dillatari de Ponç Pons (el 2 de juny de 2005): tot allò que podria haver dit, amb encert, en tant que crítica estrictament literària d’una obra, va quedar eclipsat pel to de les paraules emprades, amb què fins i tot queia en l’atac personal sense cap mena de fonament. Va arribar a dir que «una ment trasbalsada per la literatura» havia escrit «un reguitzell de bestieses sobrehumanes». Tot el que pogués haver dit amb raó del llibre quedava anul·lat per frases com aquesta.

Quan un autor creu situar-se d’aquesta manera per damunt del bé i del mal i juga a fer-se l’enfant terrible, o quan sembla que li importa més ell que no pas l’obra que analitza (per la qual cosa el que escriu acaba essent un exercici narcisista infumable), el resultat sol ésser un fracàs estrepitós. Puigdevall, més d’una vegada, hi cau. I és una llàstima. Sobretot perquè açò pot eclipsar les vegades en què les seves anàlisis literàries són assenyades i, per tant, útils. Però també, de manera general, perquè els crítics —ressenyistes, sobretot— són, més que mai, absolutament necessaris i no convé que es vagin tirant pedres a la pròpia teulada. Segons quines maneres de fer no només no aporten res de profit al sistema literari de què haurien de ser estaló sinó que poden ajudar-ne a la desfeta.

La literatura catalana té una dimensió mitjana, tal i com escau a una llengua amb més de deu milions de parlants potencials. Així i tot, les dades d’edició indiquen que potser es publica massa en la nostra llengua (o, almenys, més del que el mercat pot assimilar). Sé que açò que dic és una temeritat, perquè jo som un d’aquests autors que fa mans i mànigues per publicar la seva obra, que contribueix així a la saturació del panorama (és el que té ésser a les dues bandes de la barrera: crítica i creació. Doctor Jeckyl i Mr Hyde). En un context com aquest, la presència d’un corpus solvent de crítica literària és imprescindible. A tots els nivells, des de la que s’hauria de practicar a les altes esferes del món acadèmic fins a l’adreçada, des dels mitjans de comunicació de masses, als lectors convencionals. En aquest darrer àmbit és on crec que la ressenya és imprescindible. Quan es fa ben feta, ajuda a destriar, a separ el gra de la palla, d’una banda, i a descobrir nous noms i obres, de l’altra. Si funciona, evita, no ens hem d’enganar, moltes pèrdues innecessàries de temps.

No entrarem ara a cantar les vergonyes (i les virtuts) de la nostra crítica literària. N’hi ha poca perquè de cada vegada hi ha menys plataformes des de les quals exercir-la (sort de la xarxa, en aquest sentit); de la que hi ha, una part important es redueix a l’elaboració de textos neutres que, des del moment en què volen quedar bé i no ferir sensibilitats, acaben essent inútils: hi sol haver interessos de tot tipus pel mig, començant pels comercials: ningú no vol estar malament amb qui li dona de menjar i, no ens enganem, açò és un negoci, amb gent que s’hi juga els quartos. També trobam aquelles ressenyes que no són altra cosa que massatges intercanviats entre amics, literatura endogàmica que no aporta res al coneixement crític, a més de crear la imatge d’un món aviciat. En canvi, van molt més cercades les anàlisis aprofundides i rigoroses alhora (breus i adreçades a qualsevol mena de lector: cal saber-ne molt per a fer-ho i fer-ho bé). D’exemples, n’hi ha, però solen ser mals de trobar. En aquests casos, com en tot, cal tenir sempre en compte que aquesta mena de ressenyes són, sempre, subjectives i, per tant, relatives. Crítica i objectivitat són cartes que no lliguen. Cal tenir-ho en compte a l’hora de llegir-ne.

Tornem a la nouvelle de Lucia Pietrelli. Com he dit, en haver-la llegit vaig abordar la crítica que n’havia fet Ponç Puigdevall, amb la idea de completar la meva lectura. Consider que aquest pot ésser un exercici profitós perquè, quan es fa ben feta, una ressenya pot ajudar a descobrir noves perspectives en l’obra analitzada i, també, a reafirmar el criteri propi a partir de la confrontació d’arguments d’altri. Aquí hi ha una de les claus de volta de tot plegat: no s’ha de confondre una crítica amb una sèrie de dogmes inamovibles. L’autor i el lector d’aquesta mena de textos han de ser plenament conscients que manegen eines per al debat. Quan açò es té en compte i es fa ben fet (és a dir, amb voluntat d’estil, fins i tot literari, en la redacció, i amb una argumentació al més sòlida possible respecte dels continguts), el paper de la crítica és fonamental a l’hora de mantenir oxigenat el context del sistema literari.

Allò que Puigdevall diu de Lítica s’ha d’entendre, per tant, com un convit al debat. Jo, almenys, m’ho he pres així. En el meu cas, de lectura a posteriori, n’he trobat molt útil la ressenya. De manera conscient o no, el crític insta el lector que ja ha llegit l’obra a la confrontació argumental. Per exemple, coincidim en el fet que l’aposta narrativa de Pietrelli és arriscada. En aquest sentit, crec que ens trobam davant d’un llibre que demana lectors avesats a llegir poesia més que no pas narrativa, per als quals no es tracta d’anar passant pàgines ràpidament per saber com acabarà l’obra, sinó (d’acord amb el fragmentarisme i la diversitat de tècniques narratives que cerquen l’essencialitat del text), d’assaborir cada paraula, de rellegir-la i, alhora, de plantejar-se preguntes amb què, gràcies als protagonistes de l’obra, acabar-se coneixent millor.

Ara bé: les discrepàncies amb l’autor de la ressenya també hi són. Per exemple, no veig per enlloc la connexió del llibre de Pietrelli amb la tradició del poema en prosa iniciada per Baudelaire. Per fer-ho curt i pel boc gros: la proposta de la primera és totalment postmoderna (diversitat de tècniques narratives, de veus…), mentre que el francès, el pare de la modernitat literària, va per un altre camí, més unidireccional. No n’hi ha prou amb la poeticitat de la llengua per a establir aquesta associació. És per açò que la connexió és fallida. Perquè no n’hi ha. No sé fins a quin punt l’ús que fa l’escriptora mallorquina d’un model de llengua tan poc convencional descol·loca Puigdevall que, en un exercici típic i necessari per a explicar-se, intenta trobar alguna filiació a Lítica, de caràcter purament orientatiu perquè el lector potencial es pugui fer una primera idea d’allò que es trobarà en abordar-la.

En aquest sentit, no deixa de ser un recurs fàcil el d’associar un estil poetitzant amb Baudelaire i el poema en prosa. Fàcil i, a la vegada, erroni. És voler mesclar ous amb caragols perquè m’atreviria a dir que, en la llengua emprada per Pietrelli, hi ha molt de la tradició narrativa i poètica d’alguns dels grans autors mallorquins. Personalment, salvant les distàncies, a mesura que llegia Lítica em venien ressons de Blai Bonet o de Miquel Àngel Riera i, sobretot, del Sebastià Perelló de Veus al ras. D’altra banda, també hi és evident la petja de la Mercè Rodoreda més lírica. Són una sèrie de referents en què la riquesa de la llengua esdevé un element essencial de l’obra. Es troben a la mateixa alçada que els continguts temàtics del text. Evidentment, en funció del bagatge de cada lector, les referències variaran: no sabria explicar-ne el motiu, però la lectura del llibre m’ha dut, també, a la cançó «La estatua del jardín botánico», de Radio Futura, sense que hi hagi d’haver necessàriament cap punt de contacte entre les dues.

Puigdevall, però, troba excessiu l’ús d’aquesta mena de llenguatge. Es pot entendre: a la pràctica, és una qüestió de gustos estètics. Cap pega. El que no ajuda a fonamentar la defensa d’aquesta postura és argumentar-la amb una sèrie d’exemples amb què demostra conèixer poc el conjunt de la tradició literària mallorquina —que, en tant que catalana, també és la seva— i la llengua en què està escrita —que és, també, la seva. Aquest és un mal endèmic barceloní: tot allò que es situa fora dels límits de la serra de Collserola resulta extraterrestre; no interessa. Se li sol pressuposar una manca de cosmopolitisme que neix del prejudici provincià. Ja sé que ho estic exagerant, però només fins a un cert punt. Dir que a Lítica és fa un «ús invariablement ampul·lós de les imatges poètiques» que s’acaba fent «excessivament feixuc» i posar com a exemple amb què fonamentar-ho l’expressió, totalment comuna, «es feien les dents netes», és equivocar-se d’argument o de demostrar l’autor de la ressenya que no sap com es parla a les Illes (amb totes les mancances, misèries i prejudicis interns de la literatura catalana que posa al descobert un detall com aquest). I, a partir d’aquí, el rei va en pèl. Queda clar que, comptat i debatut, la clau de volta de l’argumentació de Puigdevall es basa en el fet que no l’ha convençut el model de llengua analitzada. Cap pega, per cert. Ja ho he dit: és una qüestió de gustos (per a mi, en canvi, aquest és un dels punts forts de la nouvelle).

Tot i així, s’agraeix que Puigdevall intenti argumentar la seva posició. Entre d’altres coses perquè la confrontació d’idees m’ha permès de reforçar la meva postura com a lector. Ara bé, posats a fer, també li hauríem de demanar, almenys en aquest cas, una fonamentació més eficient i sòlida de la seva posició, sobretot si pensam que els seus mots poden haver servit per returar alguns lectors potencials de Lítica. Sigui com sigui, sense l’existència de la crítica, de la bona crítica, un exercici com aquest que, si heu tingut la paciència i el coratge necessaris, acabau de llegir, seria molt difícil. Com he dit, és absolutament necessari que aquesta part del sistema literari funcioni per mantenir la bona salut de les nostres lletres.

Views: 13