Un Narcís interposat

Quin interès pot tenir per als lectors d’aquest blog explicar-los que, avui, si tot va bé, travessaré l’illa per primera vegada des d’aquell llunyà deu de març en què tot es va aturar per anar a cercar, a VaDllibres, la comanda de Sant Jordi? Evidentment, cap. Com tampoc no en té dir que, entre d’altres adquisicions, podré començar el llibre Te potaria encima, d’Andrew Matheson (Contra, 2017), una obra en què s’explica la història dels Hollywood Brats, un grup de rock que ho tenia tot per a triomfar, però que avui ningú no recorda. En vaig conèixer l’existència perquè en una edició del programa Ciutat Maragda en va parlar Jordi Puntí —que també en va llegir un breu paràgraf—, el qual me’n va acabar fent llegiguera (que diria en Biel Mesquida). Realment, tot açò, per si mateix, no té cap mena d’interès. És pur exhibicionisme. Ara bé, el Narcís que tots duim dins nostre malda per imposar-se i, normalment, ho sol aconseguir: sobretot en els escriptors i els músics. En els artistes, en general, hi té la mà trencada.

Tampoc no deixa de ser una dada banal que el lector hagi de saber que m’agrada escoltar programes de ràdio que parlen de llibres o que m’agrada llegir textos que parlen de música perquè crec que les lletres i els sons es complementen a la perfecció quan les coses es fan ben fetes. Realment, aquesta no deixa de ser una informació intranscendent, per molt que intenti justificar haver-la escrita tot dient que l’anècdota vol ser un punt de partida per a una reflexió posterior de caràcter general. Per a aconseguir-ho, he de forçar la màquina, perquè vull fer un bot —un triple mortal sense xarxa— que em permeti passar d’Andrew Matheson a Jon Savage, sense que es noti que el truc s’ha d’agafar amb pinces. Ambdós són autors de llibres centrats en la música, tot i que ara mateix l’obra que potser m’interessi més d’abordar del segon sigui Teenage. La invención de la juventud, 1875-1945 (Despertaferro, 2018), un treball que, fins a un cert punt, és més d’anàlisi sociològica (diacrònica) que no pas d’història del rock, en la qual sí es centra England’s Dreaming. Los Sex Pistols y el punk rock (Reservoir Books, 2009). Ara bé, si faig aparèixer Savage en el text és per un altre motiu que res no té a veure amb cap de les dues obres citades anteriorment. M’interessen unes declaracions que ha deixat anar recentment en una entrevista periodística amb motiu de la publicació de la versió castellana del llibre Una luz abrasadora, el sol y todo lo demás (Reservoir Books, 2020), la biografia del grup musical britànic Joy Division.

Gairebé en la primera resposta, Savage fa una declaració prou potent com per a convertir-se en el titular de l’entrevista: «Es una carencia de imaginación escribir sobre uno mismo». El llibre que presenta és una història oral. Del format, ja n’he parlat en alguna ocasió: el fil conductor de l’obra es teixeix a partir de les declaracions, literals, dels protagonistes de l’obra, de manera que el narrador desapareix, aparentment, del text. A mi em sembla una tècnica narrativa potent, que en aquesta mena de llibres dona molt bons fruits, entre d’altres coses perquè fa creure al lector que és ell l’encarregat de reconstruir el relat, a partir dels fragments que va llegint (quan és evident, però, que hi accedeix a partir d’un ordre dels materials —d’aquells que ha decidit que hi apareguin, un detall significatiu— que ha triat l’autor, la qual cosa en condiciona la interpretació). Sigui com sigui, el format no només funciona i és ideal en aquesta mena de llibres de no ficció (és el que fa servir, també, a les seves obres, Svetlana Aleksièvitx), sinó que estic convençut que és una  tècnica narrativa que té potencial en el món de la ficció (alguns relats de David Foster Wallace confirmen açò que dic).

Deixant de banda el titular, el que explica Savage quan l’entrevistador li comenta que el punt de vista de l’autor no forma part del llibre (cosa que no és certa, tot i que ara no ens hi posarem) és que «no quería hablar de mi, quería hablar de Joy Division. Estoy harto de que toda escritura sobre música sea autobiográfica. Alguna gente no debería jamás escribir sobre si misma. Es una carencia de imaginación, por no decir una trágica sobrevaloración del papel que uno juega». Els mots són contundents. Deixant de banda que —no podria dir ben bé per què— m’atreviria a afirmar que Savage no és qualcú que destaqui per la seva modèstia i manca d’ego (tot i que aquesta deu ser, segurament, una intuïció errònia), el que diu no deixa de ser interessant, sobretot quan deixa clar que hi ha gent que no hauria d’escriure mai sobre si mateixa, bàsicament perquè el narcisisme pot matar el contingut del llibre. Llegir aquestes paraules mentre estic acabant Albert Pla: todo es mentira (Corre la voz, 2016), de Pep Blay, ha estat com una mena d’epifania que m’ha permès reafirmar algunes de les sensacions que m’està produint la lectura d’aquest llibre.

En començar la biografia de l’inclassificable cantant i actor sabadellenc, la sensació que alguna cosa, a nivell d’estil o de tècnica narrativa, no quallava, prest es va fer evident. Després de llegir les declaracions de Savage, una idea va començar a prendre força i, ara que estic acabant el text de Blay, es confirma: aquest és un llibre fallit des del moment en què el cantant es converteix en un personatge secundari de l’obra, en l’excusa perquè l’autor ens parli d’ell mateix. L’obra acaba essent un exercici narcisista que ofega tot allò d’interessant que podria tenir el material que tracta: Albert Pla, en principi, ho té tot perquè el relat sobre ell sigui una bomba. No és el cas en aquesta ocasió. Ni tan sols ha aconseguit que el lector tengui ganes de tornar a endinsar-se en la discografia planiana, cosa insòlita en aquesta mena de llibres —no record que m’hagi passat mai— i que en demostra clarament el fracàs.

A la pràctica, el text explica les peripècies d’un periodista que ha d’escriure la biografia d’un artista destacat (la idea ja és, de bon començament, poc original), però l’aparent poc interès del cantant per ajudar-lo i les dificultats que va trobant a l’hora d’entrevistar els diferents testimonis que han de permetre-li construir el relat (i, tot s’ha de dir, després de mostrar la seva ineptitud: perd una maleta de feina al tren amb informació important que tenia recollida), acaba amb l’amenaça d’un judici per part de l’editorial i uns terminis contractuals que ha de complir per tal que l’obra sigui una realitat. Ho aconseguirà? No és aixafar cap guitarra saber que el llibre ha sortit publicat: és el que estic acabant de llegir. Ha ha, per tant, final feliç. La sensació, però, a mesura que el lector va passant pàgines, és la de trobar-s’hi interposat —entre ell i Albert Pla— una mena de convidat sobrer, amb afany de protagonisme, àvid de donar-li tota mena d’informacions que interfereixen en allò que hauria de ser el centre d’interès del llibre: el músic i actor català. Per què ha de dir-nos que durant l’entrevista a Robe Iniesta, va haver de transcriure directament a l’ordinador allò que deia el cantant d’Extremoduro? Aquesta mena de preguntes, a mesura que van passant les pàgines, són constants. És, tot plegat, per dir-ho a la manera de Jon Savage, una tràgica sobrevaloració del paper que el narrador juga en aquesta mena d’obres.

Un altre exemple relativament recent de mala pràxis narrativa va ser la lectura d’Una historia de los Beatles, de César San Juan. Al llibre, hi vaig arribar per casualitat, sense cap informació prèvia: me’l vaig trobar a una lleixa d’una llibreria i em va entrar pels ulls. La intuïció, però, no va funcionar. Passa més d’una vegada. L’ego interposat de l’autor va fer que no hi connectés en cap moment. La història a què feia referència el títol no tenia gairebé res a veure amb el grup de música sinó amb la relació vital de qualcú amb l’obra de McCartney, Lennon i companyia. No és el mateix. El resultat: exhibicionisme pur i dur. Només les poques ocasions en què el discurs deixava de banda aquesta relació personal amb els quatre de Liverpool la cosa es tornava un poc més passadora. En canvi, haver de llegir coses com que San Juan havia après a sonar amb la guitarra tal cançó o altra dels fab four, què voleu que us digui?, no oferia cap interès.

Tenir una certa autoestima és fonamental en el món de la literatura. També en el de la música i en molts d’altres, evidentment. I talent. Sobretot, talent. Ara bé, en segons quins contextos, hi ha actituds que sobren. O, si es tenen, s’han de fer servir bé i açò pocs tenen la capacitat de fer-ho. A vegades, per incompetència, les pixarades fora de test poden ser clamoroses. No cal anar gaire enfora per a exemplificar-ho. Un d’aquests artistes als quals l’ego se’ls ha acabat menjant i no saben en quina realitat paral·lela viuen és Loquillo. No s’entén d’una altra manera la piulada de Twitter que va publicar en relació a la mort de Pau Donés (un text que —per les faltes i els pleonasmes— segurament va escriure ell i no el seu gestor de comunitats, que segurament hauria emprat unes altres paraules més diplomàtiques): «Recuerdo la primera vez que conocí a Pau Donés. Guardaba un autógrafo mío que le había firmado yo cuando aún no se dedicaba a la música. Descansa en paz, Pau.». Jo, jo i jo mateix. Patètic.

Bé, res: ja sé que no us interessa, però crec que és hora d’anar acabant aquest text, bàsicament perquè vull enllestir al més prest possible el llibre de Pep Blay (ni que sigui per saber com acaba el despropòsit literari). Així podré començar, just el tengui (us he dit ja que avui, si tot va bé, he d’anar a Ciutadella, a VaDllibres, a cercar-lo?) el llibre d’Andrew Matheson, Te potaria encima. Des del moment en què el narrador de la història és el cantant del grup que protagonitza el text, en què no hi ha, per tant, ningú que s’interposi entre el testimoni i els fets, segur que el resultat serà satisfactori. Saber, a més, que l’obra ha rebut elogis, entre d’altres, de tot un Jon Savage, no fa altra cosa que corroborar les expectatives.

Views: 2