Aquest darrer dissabte de de sant Joan, el vint-i-tres de juny, ha estat una data assenyalada, però justament per un motiu que res no té a veure amb les festes ciutadellenques. Després de tres mesos sense poder-ho fer, he tornat a l’institut. Hi hem pogut celebrar, de manera presencial i mantenint totes les distàncies profilàctiques necessàries, les juntes d’avaluació dels alumnes de segon de batxillerat. M’hi he sentit, sobretot al principi, un poc estrany, tot i que si hi ha una sensació amb què resumir la retrobada amb el centre és la d’alleujament. Ja era hora! Un cop avaluats i amb el títol de batxillerat en mà –no en tots els casos, malauradament, però sí en la majoria d’alumnes– hem tancat formalment un cercle, l’acadèmic, iniciat el setembre de l’any passat, en un curs que ha passat per moments extraordinaris. Ara bé, tornar al centre m’ha fet prendre consciència que me n’han quedat, com a mínim, un parell d’oberts. Hi resten, almenys, dos comiats sense fer, la qual cosa també confirma que, el d’enguany, no ha estat un curs normal.
Hem d’agrair –entre cometes– aquest final de curs atípic a l’impacte devastador d’una pandèmia coronavírica que ha suposat la suspensió de les classes presencials. La Covid-19 ens ha privat, entre d’altres coses, de la presència física de docents i alumnes a l’aula, amb tot el que açò té de fonamental en l’educació. Per molt que, durant aquestes setmanes en què hem romàs tancats a casa, s’ha parlat i molt de teletreball i se n’ha demostrat l’efectivitat, no hem de perdre de vista que l’ensenyament presencial és insubstituïble, com ho són els seus avantatges. Molts dels continguts –fonamentals, alguns; no curriculars molts d’ells– es transmeten per la via subtil de la socialització, imitativament, en el contacte directe entre les persones, sense pantalles interposades que ho dificultin. Tampoc no es pot deixar de banda que, en ésser tots junts, la interacció acadèmica és més fàcil i efectiva i, els aprenentatges, realment significatius. El llenguatge no verbal, d’altra banda, hi fa la seva feina de manera molt més eficaç. En els darrers mesos, per tant, ens ha mancat una part molt important del procés d’ensenyament i d’aprenentatge. No cal dir que, més d’un, l’hem enyorada i molt.
Ara bé, tot i aquestes pèrdues lamentables, hem salvat el curs de la millor manera possible. És a dir, més que bé. En general, la gran majoria dels alumnes i dels docents han pres consciència de l’excepcionalitat del moment i s’hi han sabut adaptar, amb implicació, fent un esforç extra, suant pels garrons (per molt que una petita part de la societat es pensi que, sobretot els professors, hem tinguts uns mesos afegits de vacances: que n’és, d’agosarada, la ignorància!). Els estudiants han fet una feinada i han demostrat una gran capacitat de reacció davant de situacions adverses. Aquest és un plus, a més, que –n’estic segur– els ha de servir per poder anar per la vida amb més agafadors de cara al dia de demà. Han hagut de desenvolupar eines i estratègies que, en una situació normal, potser no hauria fet falta posar en funcionament o fer-ho tan prest. Tot açò, ben emprat, només els podrà ser profitós. No ha estat fàcil fer-ho, de cap de les maneres, sobretot en les primeres setmanes del mal anomenat confinament, en què va ser complicat adaptar-se a la nova situació. Després, però, un cop convertits en una mena de monjos dedicats, en cos i ànima, a l’estudi, des de la responsabilitat adquirida davant de la realitat més tossuda i cruel, han passat hores i hores empantallats, estudiant, aprenent.
Ara, amb la satisfacció per la feina feta, estan preparant els exàmens de la selectivitat. Han acabat el curs més tard del que és habitual (s’han hagut d’enfrontar gairebé a un mes més de classes del que és habitual) i, de manera esperem que també excepcional, hauran tingut més de tres setmanes per a preparar-se per a uns exàmens amb què, la majoria, es jugaran les opcions acadèmiques futures. Tant de temps de vida gairebé eremítica se’ls està fent interminable. Potser els ajuda a passar el tràngol la idea que aquest és el darrer esforç, la recta final d’una cursa de fons la meta de la qual ja s’albira. La tenen a tocar i van costa avall. A més, no hi ha dubte que són bons i que venen ben preparats, tot i que no n’acaben de ser prou conscients, cosa que és ben lògica: viuen dins una bombolla acadèmica que no els permet fer unes reflexions que només s’obtenen des de la perspectiva i la pausa. Açò vol dir que la selectivitat els anirà bé, segur, perquè, de la feina, sempre en surt el profit.
Com havia dit al principi, la no presència al centre dels alumnes i dels docents (i, evidentment, de la resta de la comunitat educativa) m’ha impedit de tancar dos cercles que es van obrir deu mesos enrere. Per variar, el temps ha tornat a passar volant (per molt que, en moments concrets, tancats a casa, els segons s’hagin fet eterns). Ara, que hem arribat a final de juny, sembla molt llunyà aquell dia de la segona setmana de setembre en què vam començar un nou segon de batxillerat, amb la ressaca de les festes de Gràcia tot just acabada d’espassar. El final de curs, però, ha estat atípic per molts motius. Entre d’altres coses perquè, enguany, no l’hauré pogut acabar tal i com estava acostumat a fer-ho, és a dir, amb un parell subtil de cerimònies de comiat, per molt senzilles que aquestes poguessin ser: d’una banda, com a professor de Llengua Catalana i Literatura d’una setantena llarga d’alumnes; de l’altra, com a tutor d’un grup de segon de batxillerat, concretament de la modalitat humanística i de ciències socials.
En el primer cas, tenia per costum dedicar els darrers minuts de la darrera classe del curs a recordar als alumnes el que els havia comentat el primer dia lectiu en què, a més d’explicar-los les característiques de la matèria, havia incidit en la importància de la llengua a l’hora de comprendre i intentar explicar el món (a partir d’una cita de Wittgenstein). Dominar-la els permetria transitar per la vida amb una major competència. De fet, els havia assegurat que l’objectiu bàsic de l’assignatura era ampliar els límits del seu llenguatge per, d’aquesta manera, ampliar els límits del seu món. També els havia comentat que aquest seria, més o menys, el pitjor any acadèmic de la seva vida. El comentari, que no deixa de tenir la seva crueltat, els sol quedar marcat. Sobretot perquè té una part molt important de raó. Per a compensar-ho, també acostumava a dir-los que l’esforç valdria la pena i que, després, passarien el millor estiu possible.
El darrer dia de classes estava bé recordar aquests mots de presentació amb què acabàvem el procés, amb què es tancava el cercle, sobretot des del moment en què els connectava amb alguns textos que havíem treballat al llarg del curs, gràcies als quals podíem prendre perspectiva de tot el camí recorregut i de tot allò que havien anat incorporant a la senalla de les experiències i que els havia de servir per seguir fent camí, des de l’optimisme vitalista i nietzscheà del poema «Excelsior», de Joan Maragall, fins a la confiança en el futur del «tot està per fer i tot és possible» de Martí i Pol, entre d’altres missatges que, d’una manera o d’una altra, intentava deixar per escrit als comentaris dels butlletins d’avaluació. Enguany, una part de tot aquest cerimonial no ha estat possible, tot i que, al final, els comentaris a les notes hi han cabut, per molt que el número de caràcters disponibles per a redactar-los fos limitat i que, sobretot, són a punt de començar a gaudir d’un estiu més que merescut.
En el segon cas, com a tutor, hi havia un moment força emotiu que, enguany, tampoc no hem pogut repetir: la celebració del final de curs amb els alumnes i les famílies. L’acte tenia una certa semblança a les cerimònies de graduació nord-americanes que veiem per la televisió, però adaptada a la idiosincràsia menorquina. Més d’un alumne hi apareixia vestit de vint-i-un botons; hi havia una sèrie de parlaments a la sala d’actes del centre, plena a vessar (alguns dels quals, per part dels estudiants, recordaven els aspectes més informals de l’equip docent, amb què rèiem una estona) i, sobretot, els tutors fèiem entrega d’un obsequi a cadascun dels estudiants: una foto de grup, impresa. Un detall modest, però força simbòlic. Després, al pati, una bona bereneta era l’escenari per a més fotos, bromes, obsequis, comentaris amb les famílies, etc. Era una manera fantàstica d’acomiadar-se: ells, de l’institut; nosaltres, d’una nova generació de bona gent que es disposava a encetar una nova etapa vital. Res de tot açò, enguany, no succeirà (tot i que alguna cosa intentarem celebrar, de manera més informal, d’acord amb allò que el context ens permeti fer).
Tancar els cercles. Sembla mentida, però segurament és quan no hi són que hom s’adona de la importància que tenen. Calen aquest tipus de cerimònies amb què donar anar fitant els camins de la vida, amb què encetar les noves etapes que s’han de recórrer. Mentre era a la junta d’avaluació, aquest dissabte de Sant Joan atípic, he tingut ben clar que, malgrat les circumstàncies adverses, necessitava celebrar aquests rituals de pas. I que enguany no en seria l’excepció. No sé qui acabarà llegint, d’entre els alumnes que he tingut i els seus familiars, aquestes línies, aquest succedani internàutic amb què he volgut donar el curs per tancat i, sobretot, amb què he m’agradaria reiterar-los que, per a mi, ha estat un privilegi poder formar part d’aquesta etapa, intensa i apassionant, de la seva vida acadèmica. Molt sort en el futur!
Views: 3