Els diferents rostres del racisme

Estem acostumats, a base de veure telenotícies i de llegir diaris generalistes, a pensar que a ca nostra estem tan aïllats del món que determinades problemàtiques no ens afecten. No estic parlant de la COVID-19, tot i que en seria un bon exemple. No costa gaire pensar que el fet de viure en una illa petita ens fa immunes a tota casta de virus, no només els biològics, sinó també els culturals, la qual cosa es tradueix, moltes vegades, en un convit a la inacció: total, com que no m’afecta, no cal que me’n preocupi ni que hi faci res. Ara bé, només cal gratar un poc en la superfície de la societat menorquina per veure que, com a part que som d’un món global i interconnectat, totes les casuístiques hi acaben tenint, en major o menor mesura, repliques locals. No en podem romandre, per tant, aliens ni, encara menys, passius.

Començarem amb el primer dels exemples recents d’aquestes incidències que alguns volen fer veure que no tenim. Als Estats Units d’Amèrica ha tornat a esclatar la conflictivitat racial: en aquesta ocasió, l’espurna de les protestes ha fet prendre amb força el foc (i mai més ben dit) de les mobilitzacions després de l’assassinat policial, per ofegament mentre era immobilitzat, d’un ciutadà d’origen afroamericà. No és la primera vegada que succeeixen incidents relacionats amb els abusos comesos pel supremacisme blanc damunt de la població negra, cosa que ens mostra, a nivell social, que els fonaments que sustenten la convivència a l’autoanomenada terra de la llibertat estan mal construïts. En aquest context, la presència de Trump no deixa de ser un senyal clar de quins són els desequilibris socials existents en aquelles contrades, perquè aquest senyor és president en tant que representant d’una part important de la població que el va votar.

Com que estem globalitzats, les protestes antiracistes s’han escampat ràpidament per tot el planeta i la frase «Black lives matter» ha passat a formar part del bagatge de totes aquelles persones que combaten –que combatem– el racisme. Ara bé, aquest és un virus que no només afecta l’altra banda de l’Atlàntic. Per desgràcia, aquí també en tenim una versió autòctona, que es manifesta subtilment en la consciència col·lectiva i que, de tant en tant, sura i es va present amb tot els seus ets i uts. A vegades ho fa des d’una certa normalitat amb què es denominen els diferents grups de gent que suposadament no són «d’aquí». Un cas molt recent en seria el comunicat d’una associació de veïns que equipara un d’aquests col·lectius de persones amb les espècies invasores. De ver: ni m’ho invent ni som a l’Alemanya dels anys trenta del segle passat. Potser no és sobrer, ara, recordar que aquesta mena d’entitats veïnals haurien de servir (i ho fan, generalment) per a crear teixit social, a partir de la integració de les diferents sensibilitats que conformen la gent que viu en un mateix espai, tot cohesionant-la.

El cas és greu. Gravíssim. Ara bé, hi ha un element que encara ho empitjora. Aquesta manifestació racista sense complexos s’ha vist amplificada gràcies a un titular en primera pàgina –un més que cal afegir a una llarga col·lecció de despropòsits– de l’inefable diari insular que, en tost d’acollir-se al codi deontològic del periodisme i vetar, per tant, un text que atempta contra els drets fonamentals de les persones, s’ha apuntat sense complexos a l’intolerant i intolerable llenguatge xenòfob. El sensacionalisme és a la premsa el que la música militar és a la música, i no tot val per aconseguir més lectors. És ver que, en la versió digital de la notícia, el redactat va ser un altre. És tan cert com que, a la versió en paper, encara no s’hi ha publicat la disculpa del rotatiu per un titular tan lamentable.

El color de la pell, encara. Aquesta és una mostra evident de com segueix calant, a poc a poc, però sense aturall, un discurs d’arrel filofeixista basat en l’odi a la diversitat i que, en societats desestructurades de base econòmica neoliberal (una cosa implica l’altra), solen arrelar amb força. També neix del virus de la intolerància, en aquests contextos, la fòbia que alguns manifesten davant de l’orientació sexual de les persones. És molt trist que una reivindicació –més que necessària, per digna– en què es demana una cosa tan lògica i carregada de sentit comú com és que cadascú pugui estimar qui li doni la gana, independentment de la seva identitat de gènere, ocasioni reaccions contràries que, com a bones mostres d’odi irracionals, es tradueixin, a més, en actes vandàlics.

Quin mal pot fer (tot al contrari), pintar un banc públic amb els colors de l’arc de Sant Martí, en una activitat reivindicativa i lúdica alhora? S’ha de tenir una mentalitat fortament retrògrada per atemptar-hi. I, malgrat que els autors de l’atac homòfob puguin ser una minoria, el silenci de les majories les fa còmplices. A més, sorprèn (o no sorprèn) la impunitat amb què actuen aquests col·lectius d’intolerants. No sembla forassenyat pensar que són conscients de tenir les espatlles cobertes, com si sabessin que els encarregats de mantenir l’ordre i la llei tenen el focus de la seva atenció posada a una altra banda o que, fins i tot, hi tenen una certa connivència. Hi ha dades que demostren a bastament que les ideologies ultradretanes tenen una bona prèdica en sectors de la Policia Nacional, la Guardia Civil i una part important de les cúpules del poder judicial. Només cal veure les reaccions desfermades a nivell sindical dins del propi cos davant del fet que, el dia de l’Orgull LGBTIQ+, un col·lectiu com el de la Benemèrita incorporés a la seva imatge corporativa els colors irisats (una cosa semblant al que va passar amb les poques furgonetes de Correos que es van personalitzar per a l’ocasió).

El color de la pell, l’orientació sexual, encara. Odiar una persona per aquests motius no només va en contra de qualsevol lògica: és un atemptat contra els drets fonamentals dels humans. Si tots els éssers som iguals (a partir de la nostra individualitat, perquè la uniformitat és una altra cosa molt diferent), res no justifica que n’hi hagi que es considerin superiors en funció d’uns elements que, des d’un punt de vista objectiu, no tenen cap mena de caràcter discriminatori. Són consubstancials a la naturalesa humana. En aquest sentit, també cal incloure a la llista un element que moltes vegades passa desapercebut quan parlam de racisme: la llengua, un altre tret que és una part innata de les persones. Considerar que un idioma és millor que un altre, més útil («así nos entendemos todos»), més elegant, etc., quan no hi ha cap element que ho pugui justificar, és també una mostra de racisme.

En aquest àmbit, a ca nostra (és a dir allí on en dir «bon dia», ens responen amb la mateixa fórmula: les paraules, com els virus, no hi entenen, de fronteres administratives), ens trobam amb un procés de victimització que, de cada vegada, és més assumit pels parlants, els quals arriben a creure que la seva és una llengua de segona o que, per exemple, no forma part del conjunt a què pertany. D’exemples del que la sociolingüística anomena autoodi en trobam a cabassos, també a la nostra illa: que uns vàndals, en la tradició dels que ataquen un banc multicolor, es carreguin una pancarta que no fa res més que recordar quin és l’abast de la comunitat lingüística catalanoparlant (més de deu milions de persones compartim una mateixa llengua) és una gota més en el got dels greuges que patim els illencs –sigui quin sigui el nostre origen: cosa que els xenòfobs no poden entendre– que fem servir el català de Menorca.

Davant d’aquestes humiliacions constants, no hi ajuda gens el menyspreu de les institucions públiques que han de vetllar pel compliment dels drets dels catalanòfons. Fa poc, ha estat notícia que a una comissaria eivissenca penjaven el telèfon sistemàticament als interlocutors que els parlen en català, després de deixar anar el típic «no te entiendo». No cal canviar d’illa, però, per comprovar que la interlocució amb les forces i cossos de seguretat de l’estat, i amb altres administracions que estan –es suposa– al servei dels ciutadans, només té una única llengua viable, i no és la pròpia. La trista realitat és que, des d’un punt de vista lingüístic, els catalanoparlants menorquins som ciutadans de segona. Recordem que, d’acord amb l’estatut d’autonomia, «ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma» al nostre arxipèlag, la qual cosa implica que, d’acord amb la llei, hom hauria de poder viure únicament en català, si volgués, al seu territori. Açò, ara mateix, és una entelèquia.

El color de la pell, l’orientació sexual, la llengua…, encara. El racisme és un virus amb força mutacions. La victimització de qui pateix les diferents formes de xenofòbia mostra una deriva preocupant del fenomen. El resultat acaba essent el mateix i té uns símptomes evidents: la desaparició de la diversitat humana dels espais públics. Encara cal amagar-se per ser d’on s’és, per estimar qui s’estima, per parlar la llengua que es parla, per pensar el que es pensa… El racisme, en qualsevol de les seves manifestacions, de cada vegada va acaparant els àmbits de la diversitat, per acabar amb ella, per convertir els carrers i les places en espais monocroms. D’aquí la importància d’un gest tan senzill i potent alhora com és pintar un banc amb els colors de l’arc de Sant Martí.

Mentre hi hagi por i toqui viure sense respecte ni tolerància davant la diversitat, la convivència seguirà essent una quimera. Aquí i a qualsevol racó del món. No hi val, per tant, cap mena de passivitat, sinó la convicció moral que cal ésser –i perdonau-me l’apropiació i manipulació de la cita marçaliana– tres o tantes voltes rebels com el tèrbol atzur de l’atzar ho exigeixi i recuperar el carrer, donar-li el color que li escau.

Views: 1