Per motius que no cal explicar, darrerament sona pels altaveus de casa el grup de punk ensucrat nord-americà Green Day. Quan van començar la seva trajectòria musical, fent concerts en cases okupades i sonant com una imitació no prou reeixida de Bad Religion, res no feia presagiar que acabarien de la manera en què ho van fer, venent-se a la comercialitat i als sons més domesticats, amb cançons com «When september ends», la lletra de la qual explica la pèrdua d’un ésser estimat —la mort del pare del cantant per culpa d’un càncer—, tot i que a partir d’una sèrie de tòpics massa mastegats: el final de l’estiu associat a la pèrdua de la innocència (el coneixement de la mort), el pas del temps com a element destructor, la pluja (com a correlat de les llàgrimes i, per tant, de la tristesa) i l’arribada de la tardor (el temps de dolor i de la foscor).
Malgrat la bona intenció que hi podia haver al darrere d’aquesta composició, el resultat va resultar empalagós. I, tot i així, no deixa de ser una curiositat que la cançó hagi fet acte de presència en aquesta època tan especial, just quan l’estiu s’acaba, cosa que, lògicament, implica un canvi de cicle, un nou començar. Amb el mes de setembre, aquelles persones que ens dedicam a la docència començam l’any, potser d’una manera més clara que la que marca el calendari amb l’arribada del mes de gener. De setembre a juliol, amb un tall enmig —en forma de vacances, que marquen clarament l’abans i el després del cicle— transcorre la vida acadèmica i tot el que hi gira al voltant. El moment en què la roda torna a girar, després del descans més que merescut, coincideix amb el millor mes de l’any, el més especial (el preferit per en Joel Bagur, que li ha dedicat més d’un text elogiós a Xalandria, unes aportacions que més d’un enyoram). Sort en tenim, d’aquest mes.
Potser hi ajuda el fet que som davant d’uns dies que tendeixen a l’equilibri (entre el dia i la nit, entre la calor i la fresca). Som camí, recordem-ho, de l’equinocci de tardor, el proper vint-i-tres de setembre. Enrere queda la calor extrema de l’agost, els dies llarguíssims del juliol, la intensitat —enguany matisada— de l’activitat turística, que malgrat tot s’ha seguit notant. Ja queda lluny l’esclat a què ens convidava el solstici d’estiu, la celebració interrompuda de les festes de Sant Joan.
Ara, les (no) festes de Gràcia marquen un altre punt d’inflexió, tot i que en aquesta ocasió no ho han pogut fer de la manera acostumada. Els dies s’escurcen; la tardor s’albira. És una època, aquesta, en què el jazz més malencònic fa de molt bon escoltar (la millor banda sonora per acompanyar els moments de trànsit pels quals passam, més que no pas Green Day, és l’obra de gent com Johnny Hartman i John Coltrane, que el 1963 van enregistrar un disc conjunt que és una delícia, una mitja hora corprenedora). El temps meteorològic s’encarrega d’afavorir el maridatge entre música i temps (cronològic, però també meteorològic).
De la mà del mes de setembre, sobretot, arriba la benedicció de la rutina. Almenys, d’una rutina molt diferent d’aquella que s’ha pogut viure durant l’estiu, que no deixa de ser-ho, tot i que en un sentit molt laxe del terme. L’horari laboral, el de les activitats complementàries, la represa dels projectes iniciats o l’inici dels que s’han planificat, ara, no deixa de ser un agafador anhelat. Proporciona seguretat. Bona falta que fa. I més enguany, en què el curs escolar no serà com de costum.
En els propers mesos, tocarà fer una immersió en l’excepcionalitat. Amb màscares, amb les mans ben netes, amb les aules ventilades, netejant el mobiliari cada dos per tres, mantenint les distàncies entre persones…, però als centres. Essent-hi. Ja en tenim molt de guanyat. Un dels reptes més importants que tenim al davant és el d’aprendre a conviure amb la nova situació, com hem hagut de fer en altres àmbits de la vida diària, cosa que aconseguirem perquè ens és més que necessari. Perquè, fins a quin punt, la idea de tornar a la normalitat no és res més que el desig de recuperar les rutines a què estàvem acostumats o, quan açò no és possible, de crear-ne de noves que ens permetin encarar els dies que han de venir?
Després de dos mesos d’incertesa, d’haver passat un estiu en què s’ha fet molt difícil saber com seria l’inici de curs, els docents, als centres, de la millor manera que hem pogut, hem elaborat uns plans de contingència en què es preveien tres escenaris de cara a la represa escolar, un dels quals —segons ens havien dit— es preveia improbable. És precisament el que s’ha acabat concretant, el de la semipresencialitat. Per variar, a darrera hora, les corregudes han estat inevitables.
Durant un parell de mesos, hem viscut un dia a dia en què els canvis de consignes han estat constants, en què les especulacions ho han tenyit tot amb un tel d’incerteses que feia de molt mal anar, en què l’actitud i les maneres de la conselleria no han ajudat gens, ans al contrari, a posar-hi seny. Fer comptes ha estat especular massa. S’ha fet molt difícil contestar les preguntes de la gent —molta— que, des de la preocupació més legítima, demanava com aniria el nou any acadèmic, com el pensàvem encarar. Rere les respostes, amarades d’optimisme, un deix de preocupació ha estat inevitable.
Per açò, ara que ja hi som, que hem conegut els alumnes, que ja hem fet les primeres sessions d’acollida, que hem posat en pràctica una part d’aquesta mal anomenada nova normalitat, poder-hi ésser ha esdevingut una mena d’alliberament. Hem tornat, finalment, a les rutines, a les que seran les noves rutines. Hem fet un alè, ni que sigui darrere d’una mascareta que no ens deixa respirar amb tota la comoditat que voldríem i que ens deixa, al final del matí, les orelles baldades.
Així, amb la tornada a la seguretat dels hàbits i dels costums, prendran la dimensió que es mereixen els punts escapats —tan necessaris—, allò amb què podrem trencar, puntualment, les rutines. Aquest és un aspecte fonamental. És el revers de la moneda. Una cosa no s’entén sense l’altra. És en aquest marc que destaquen i acompleixen el seu objectiu, en què signifiquen una vertadera ruptura els dies assenyalats, cosa que no es donava quan la manca de rutines s’havia acabat convertint en rutinària.
Per açò mateix, per predicar amb l’exemple, el xalandrot d’aquesta setmana no ha volgut perdre un costum establert a la casa i com cada any per aquestes dates, a partir de l’ús, com a excusa, d’una cançó —o més d’una— relacionada amb l’època en què ens trobam, ha maldat per celebrar que transitam pel millor mes de l’any, setembre, ni que sigui recorrent a la filosofia barata. No hi havia res més d’on poar.
Views: 0