Quan anàvem de viatge per veure concerts

Va haver-hi un temps —escrit així, amb aquests mots, ara, se’n fa més evident la magnitud de la tragèdia— en què viatjar per assistir a concerts musicals formava part dels hàbits melòmans de molta gent. Hi pens, a més, en rememorar la llarga passejada, a peu, amb què vaig creuar una part important de Barcelona (la que va des d’un hostal a tocar de l’estació de Sants fins a un bar del Poblenou, proper a la sala Razzmatazz, que s’ha convertit d’uns anys ençà en punt de trobada abans de les actuacions), el darrer cap de setmana de febrer d’enguany, una data que sembla, ara mateix, molt llunyana.

Bona part del camí, però especialment durant el tram que va des del parc de la Ciutadella fins al creuer d’Almogàvers amb Marina, el vaig fer escoltant, amb els auriculars posats, la ràdio. En ser diumenge, la cosa anava d’esports, tot i que l’actualitat ja s’hi imposava i, aprofitant que a Itàlia ja havien tancat la gent a ca seva per culpa de la pandèmia, el locutor del programa entrevistava un jugador d’hoquei patins professional que explicava la situació en què estava immers. Les seves paraules dibuixaven un escenari de ciència ficció, distòpic. Amb tota la candidesa del món per part meva, vaig esser incapaç, en aquell moment, d’imaginar que, només quinze dies després, aquí estaríem igual. Tancats. Aïllats. Segurament, va ajudar a no donar-li importància al que estaven dient per la ràdio el fet que tenia el pensament fixat en el concert que era a punt de viure.

A diferència del que en podia esperar (el meu escepticisme era inevitable després de tants anys seguint-los: m’imaginava una banda en hores baixes, fent la típica gira en què gent que està gairebé acabada aprofita antigues glòries per fer un euro a base de rememorar aquell disc que, fa un fotimer de temps els va posar dalt de tot del panorama musical, la qual cosa no havia impedit, però, que en comprés, amb molta antelació, l’entrada i, al voltant del concert, organitzés un cap de setmana cultural a Barcelona), l’actuació de Monster Magnet va ser antològica. Una xalada! Tot hi va ajudar: Dave Wyndford, l’ànima del grup, presentava un aspecte rejovenit que feia pensar en pactes mefistofèlics. La seva energia es va contagiar a la resta de músics i al públic. El so va ser més que digne, com ho era la petita sala, d’una mida ideal per a un concert com aquest. Va ser, i perdonau-me el tòpic, una experiència rodona, amb què completava una setmana llarga que s’havia iniciat amb un viatge a Manchester (on vaig —vam— poder assistir a una actuació radicalment diferent: una trobada internacional de cors de gòspel).

N’he fet més, de viatges que tenien com a objectiu principal l’assistència a un concert. No cap excés, però més d’un n’ha caigut. I, d’entre tots, n’hi ha un que sobresurt per damunt de la resta, amb diferència, el que Neil Young & Crazy Horse van oferir al Big Festival de Biarritz, a Iparralde, l’estiu de 2013. El viatge, en cotxe des de Menorca (vaixell i autopistes per donar i vendre), amb la millor de les companyies possibles, va ser tota una experiència. Del concert, en concret, no record gaire cosa dels telenors. Hauria de cercar-ne els noms, per començar. Van ser entretinguts i poca cosa més. En canvi, els caps de cartell van guanyar la partida per golejada.

La gran companyia elèctrica —com els batejà un diari de l’època— presentava el disc Psychedelic pill (2012), treball del qual van interpretar uns quants temes que, si ja eren llargs en la gravació original, interpretats en directe, seguint la tradició de les jam bands, encara es van estirar més, en un viatge sonor que va fer les delícies del públic. Encara record perfectament, tants anys després, la impressió d’estar volant al ritme que marcaven el canadenc i el cavall esbojarrat mentre feien avançar el tema «Walk like a giant». Per acabar-ho d’arrodonir, la resta del repertori, format per una selecció d’alguns dels seus èxits (tots no hi haurien cabut) i una versió de Bob Dylan (potser previsible, però no per açò deliciosa), va ser de deu. Un concertàs. El Concert, així, amb una senyora majúscula inicial.

N’he viscudes d’altres, d’actuacions que, per un motiu o per un altre, sempre han justificat haver de fer un viatge per a assistir-hi, amb un tot d’activitats complementàries al voltant, no sempre estrictament musicals. Hi ha un component de socialització important en aquesta mena d’espectacles i moltes vegades la bona companyia ja en justifica el fet d’anar-hi. Sense obviar que els mínims pel que fa a la qualitat musical de les propostes hi ha de ser. La conjunció dels dos factors és el que converteix en experiències plenament gratificants concerts com el de Bruce Springsteen a Paris, durant la gira de presentació de The Rising (2002); o el que oferiren The Cure a Barcelona, fa un parell mallorquí d’anys, que no hi presentaven cap novetat; o el que feren els australians AC/DC per promocionar Black Ice (2008), un espectacle en el sentit més lúdic i grandiloqüent de la paraula (amb castell de focs artificial inclòs, al final del concert); o, fa tot just un any i mig, la descàrrega de watts amb què Mastodon ens va deixar sense paraules, a Barcelona, en una vetllada que em va generar, també, moltes ganes d’aprofundir en la discografia dels noruecs Kvelertak (cosa que he anat fent en els darrers mesos, amb molt de profit).

En alguna altra ocasió, puntual, per sort, el viatge o, més ben dit, l’assistència al concert ha estat individual. I no és el mateix. Es pot gaudir perfectament la part musical de l’actuació, però hi manca alguna cosa, ni que sigui poder deixar anar una mirada de complicitat amb qui t’acompanya. Per molt que els intèrprets puguin ser d’aquells que més ens agrades. Almenys apriorísticament. Perquè pot passar que estiguin passant per hores baixes o que presentin un treball discogràfic poc reeixit i que, al final, l’experiència no sigui prou gratificant. No prou, però, perquè no hagi valgut la pena fer el viatge, amb les incomoditats que implicar fer-los, més d’una vegada, entre setmana i sense perdre feina, és a dir, amb poques hores de son.

Per sort, no m’he trobat mai en una situació en què el resultat final fos absolutament decebedor. Veure, per exemple, Megadeth, Testament i Judas Priest, junts, a l’Olímpic de Badalona, per molt que Nostradamus (2008) fos —i ho segueix essent— un disc molt fluix, que Rob Halford tingués la mobilitat d’una escultura grega (els anys i els excessos no perdonen ni al déu del metall) i la veu perjudicada, com també la tenia Chuck Billy en aquella ocasió, o que el so del conjunt de Dave Mustaine fos infame (factors que foren compensats per un repertori que incloïa una selecció representativa de les llargues trajectòries respectives), no passa cada dia. I totes les deixades, ja ho sabem, són perdudes.

Per molt que pugui semblar, arran del que acab de dir, que tenc el cul pelat de tant viatjar per assistir a concerts, la veritat és que practic aquesta mena de turisme de forma molt puntual: una o dues vegades cada any, si hi ha sort. És, açò sí, una activitat que trob força interessant, l’excusa perfecta per visitar un lloc amb l’excusa perfecta per, també, veure museus, anar al cinema, visitar llibreries i carregar de llibres, menjar bé, etc. Hi ha gent que ho té molt més per mà que no pas jo i que no aturen de fer quilòmetres. No em sembla una mala opció per a qui se la pot permetre. Fer-ho, a vegades, és una qüestió de prioritats, no només de capacitat econòmica.

En parlàvem, de tot açò, en acabar la primera de les sessions amb què reprenguérem, fa unes setmanes, el curs d’història del rock que havíem hagut d’interrompre, bruscament, el passat i fatídic mes de març en què tot es va aturar, concerts inclosos). No era un assidu d’aquesta mena de viatges, però ves per on no deixa de ser aquesta una de les coses que més enyor de l’antiga normalitat. I açò que, pel que fa a enguany —amb l’excepció, important, d’un concert d’Iron Maiden que ha quedat postposat—, ja el tenia aclarit en aquest aspecte.

Tampoc no puc evitar pensar —i açò és més colpidor—, que estic rememorant un món d’ahir, que diria Stefan Zweig. Se’m fa difícil, ara mateix, pensar en una tornada als concerts, sobretot els massius, els multitudinaris, tal i com els havíem conegut fins fa molt poc. És ver que, sobretot durant l’estiu, hem pogut assistir a més d’una actuació musical, i que en vindran més, però les màscares, les distàncies, la higiene o el fet de no poder moure’s o botar, les han convertit en tota una altra cosa.

Que lluny queda el mes de febrer d’enguany. En tornar, a peu també, després del concert de Monster Magnet, cap a la pensió, mentre feia comptes de les poques hores de son de què disposaria abans que no sonés el despertador —no era qüestió de perdre el vol de tornada—, compensades pel magnífic sabor de boca que m’havia deixat l’espectacle al qual acabava d’assistir, mai del món no hauria pogut imaginar que ara estaríem així. Mai.21

Views: 0