Els llibres, en tant que objectes físics, amb volum i pes, formen part del dia a dia de molta gent. A vegades, tot plegat suposa un problema, ja que ocupen un espai que, a partir d’un determinat número d’exemplars, és mal de gestionar i d’aclarir. Tenir la meitat de la biblioteca a una altra casa o una lleixa elevada recorrent, de dalt a baix, el passadís d’un habitatge convencional no deixa de ser un pegat provisional inevitable, la validesa del qual caducarà quan la realitat s’acabi imposant i calguin noves mesures —segurament més dràstiques— per a emmagatzemar-los. Ara bé, quan la relació amb els llibres va tan lligada a la pròpia manera de ser en el món, és inconcebible imaginar-se com deu ser viure sense ells.
Ho vaig apuntar fa un parell de dies, públicament, a la taula rodona que vaig moderar al voltant de l’actualitat de la poesia de Gumersind Gomila. El seus llibres són part indissociable de la meva biografia i, gràcies a ells, he pogut viure algunes experiències que no tenen preu, com diria un anunci famós. És un procés paral·lel al que passa amb la música (podem reconstruir una vida a partir de les cançons que l’han embolcallada) o, també, amb les lectures que cadascú ha anat fent. No només en el gust i en les olors hi ha la memòria, que diria Marcel Proust. També hi és en els llibres, en tant que objectes, tangibles, un conjunt de plecs de paper enquadernats.
En el cas de l’escriptor menorquí del Rosselló, hi ha tota una «llegenda íntima» personal –ho vaig dir amb aquestes paraules– construïda a partir de la recerca d’uns exemplars que, en contraposició a la dificultat que va suposar trobar-los, m’han fet alguns regals magnífics. Ho dic, i tenc al costat el munt format per les seves obres i, en observar-ne casa exemplar, s’obre un camí frondós que recorre els viaranys de la memòria. Segur que cadascú té les seves històries particulars relacionades amb els llibres, però m’agradaria explicar-vos la meva, ja que em mena a una derivada de la commemoració del cinquantè aniversari de la mort del poeta, pintor i ceramista d’origen menorquí que, tot i ser molt secundària, perquè és personal i, per tant, anecdòtica i fútil, crec que pot tenir algun punt d’interès per al sofert lector que s’ha aventurat en la lectura d’aquestes ratlles.
Vaig descobrir la poesia de Gomila gràcies al llibre que, amb motiu d’un primerenc homenatge, es va publicar el 1984. El tenia (tot i que seria incapaç de dir d’on havia sortit l’exemplar) i, cap al final de la dècada dels noranta del segle passat, als anys de la universitat, record que n’havia llegit una part dels continguts, especialment la tria poètica que incloïa (una «Enramada breu», era el nom de la secció que la contenia). Ho havia trobat tot força interessant, però no li havia dedicat gaire més atenció. Tenia altres prioritats. Va ser més endavant, un cop retornat a Menorca, en l’època de les pràctiques del curs d’adaptació pedagògica, un tràmit que ens feien passar a qui volíem dedicar-nos a la docència, que, mentre preníem un cafè, na Fina Salord va plantejar la possibilitat que Gumersind Gomila es convertís en una línia d’investigació ara que era un llicenciat amb ganes de fer feina i de contribuir al coneixement de la literatura illenca.
A partir d’aquell moment, va començar una recerca la primera etapa de la qual es va centrar a aconseguir els quatre llibres de poesia de l’autor. Ho vaig aclarir a base de fotocòpies dels exemplars que es conservaven a la biblioteca pública de Maó i a l’Arxiu Hernàndez Sanz – Hernàndez Mora. Va ser aquesta primera lectura de la poesia completa l’esperó que em va convèncer de la idoneïtat d’endinsar-m’hi, d’investigar-la i aprofundir-hi. Calia donar-la a conèixer perquè era més que interessant i, alhora, força desconeguda. D’aquí en va seguir un projecte de beca gràcies al qual vaig poder visitar Perpinyà en tres ocasions, a la recerca de textos relacionats amb la seva obra, assajos i articles escampats en premsa catalana i occitana, però també, a nivell personal, va ser l’inici d’un procés amb què volia aconseguir tenir els exemplars originals dels llibres de Gomila, a casa. Fetitxisme literari? Segurament.
Només hi havia un títol de l’autor que, en aquell moment, es trobava a l’abast del públic d’una manera convencional. A la pàgina web de l’editorial Barcino tenien en estoc alguns exemplars de la segona edició de La sorra calenta (1967), amb què Gumersind Gomila ampliava el text del llibre que havia aparegut, per primera vegada, el 1943, enmig de la Segona Guerra Mundial, i que es suposava que era totalment introbable. Si no ho record malament, vaig fer la comanda per correu electrònic i en vaig adquirir uns quants. Per a mi i per a repartir, amb la idea, ja que en quedaven, de fer-los rodar.
Aquesta primera adquisició va coincidir amb la segona visita que vaig fer a Perpinyà, l’estiu de 2003. En aquell moment, ignorava moltes coses de l’autor. Per exemple, la data real de naixement (que, en descobrir-la, ens va obligar a córrer per tal de celebrar-ne el centenari del naixement a temps, el 2005, i no un any després) o que hi quedés família a Perpinyà. M’havia entrevistat amb Antoni Cayrol (Jordi-Pere Cerdà), amb Pere Verdaguer i amb el personal del CDACC (el Centre d’Animació de la Cultura Catalana), ja en una primera visita, de tempteig, el 2002, i en desconeixien l’existència. Ningú no me’n va saber dir res.
La segona estada a Perpinyà va servir perquè Marie Grau, de la Universitat de Perpinyà em comentés que, pel que havia pogut saber, hi havia un exemplar a la venda de la primera edició de La sorra calenta, la de 1943, en una llibreria de vell, anomenada Pam de nas…, a París! Al costat d’un concert de Bruce Springsteen, l’adquisició d’aquest llibre va ser l’excusa perfecta per viatjar a la capital de França, on vam poder visitar un local insòlit, amb molts més títols d’obres catalanes que en totes les llibreries menorquines juntes. A més, l’home que la regentava, just va sentir-nos rallar en maonès, en un català impol·lut ens va demanar si érem de Menorca i si en Josep Miquel Vidal havia acabat ja la publicació de l’Enciclopèdia de Menorca. Vaja, era la darrera cosa que esperaries trobar-te a uns dos-cents metres de la catedral de Notre-Dame. I és que, com va dir aquell, el món és molt petit.
Poc mesos després, essent a Maó, vaig rebre un correu electrònic en què es presentava el fill de Maryse Bourret, en Michel, i em feia saber que sa mare era una neboda bona de Gumersind Gomila i que ell era catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la universitat Paul Valéry III de Montpeller. Una breu referència de la meva visita a la capital nord-catalana, apareguda a la premsa local —gràcies a Pere Verdaguer— va propiciar que fos la família de l’escriptor qui em trobés a mi i no a l’inrevés, en saber que estava treballant l’obra del seu oncle.
En la següent visita a Perpinyà, el febrer de 2004, la família em va acollir a ca seva i, a més de la generositat i les converses pròdigues sobre el conco, tonton Sindo, presidides pel seu bust i una quantitat important de ceràmiques de l’autor, em van regalar un exemplar d’El vent fútil (1967) i d’Els ocells morts (1969), dos llibres més que s’afegien a la meva biblioteca particular. La xarxa internàutica de l’època, res a veure amb l’actualitat, em va permetre també, gràcies a una recerca en pàgines web de llibreries de vell, localitzar un parell d’exemplars de Llucifer (1966) i un altre d’Els ocells morts (en aquest cas, amb sorpresa: amb la dedicatòria autògrafa de l’autor a Joaquim Ventalló, un nom que em sonava molt i que va resultar ser el del traductor al català de totes les aventures de Tintín que havia llegit essent un fillet).
Els tenia tots, però només a títol personal. L’accés del públic en general a l’obra de l’autor seguia essent molt difícil, la qual cosa em van conduir a haver de fer-ne jo, un parell, en aquest cas sobre l’autor. Un primer, ja al 2003, em va permetre conèixer i treballar amb en Pere Gomila. Tot un luxe! De llavors ençà n’hem viscut més d’una, d’aventura literària (amb una visita a Perpinyà i a Cotlliure, entre d’altres, memorable), i tot a partir de l’Antologia poètica de Gumersind Gomila que vam elaborar el 2003. També, dos anys després, em vaig encarregar de la reedició d’Els ocells morts, que, com el títol anterior, va publicar l’IME tot coincidint amb el centenari del naixement.
I ara, quinze anys després, esper tancar una part d’aquest recorregut amb un altre llibre, aquell que ha de recollir-ne la poesia completa. Una part molt important de la meva vida s’explica justament gràcies a les obres que he anat citant. Sense aquests llibres, ves a saber per on haurien anat les coses. No cal especular-hi, tot i que estic convençut que hi hauria sortit perdent.
Views: 2