Ja fa una bona estona que l’entrevista radiofònica va a les totes. Després d’una pausa en què ha sonat un tema molt atmosfèric d’Enya (moment que ha aprofitat per anar al lavabo: els efectes diürètics de la cervesa són inapel·lables), en Santi recorda a l’audiència que avui és santa Lucia —nom que pronuncia, com la resta, a la castellana, amb una essa sorda ben clara entre la u i la i: Lus-sia—, santa Otilia y santos Antioco, Ariston, Auberto, Eustracio, Judoco, Mardario y Orestes. Els diu d’una tirada, de memòria, perquè no té cap paper a mà, observa na Pràxedes Sintes Gibeli, embargada encara pels efectes que emanen de la doble malta de la cervesa. Només li sona el darrer dels noms, tot i que —no sabria dir per quin motiu— el relaciona amb una concessionària de cotxes i no pas amb cap personatge de la mitologia clàssica. Sigui com sigui, es nota que és rallador, en Santi. I ben simpàtic. Es troba força còmoda essent on és i fent el que fa. Ella i ell. Encara haurà d’agrair a en Pelegrí que l’hagi enviada a la ràdio. Quines coses!
La conversa amb el locutor avança de la mà d’una autèntica bateria de preguntes. Totes adients. Serioses. Es veu d’una hora enfora que s’ha llegit el llibre, que se l’ha mirat amb bons ulls i que s’ha preparat a fons el qüestionari. No sap si per l’efecte de l’alcohol o què (li és ben igual), té ganes de rallar i d’esplaiar-se. Per açò, respon al que li demanen amb llargues peroracions en què, quan arriba al final del discurs, no sap ben bé per on han començat.
El fil de l’entrevista gira al voltant de la degradació que pateixen les tradicions nadalenques, idea amb la qual combreguen ella i el locutor. Ara mateix, en Santi remarca la importància del belén, de la necessitat de seguir-lo fent a casa, ritualment, amb totes les peces reglamentàries. Aquí, com no podia ser d’una altra manera, insisteix en l’obligatorietat de posar-hi en Bernat qui caga, «aquesta figura tan nostra», alhora que fa un panegíric de los reyes magos com a únics portadors legítims dels regals per als fillets —moment que aprofita per anunciar una «autèntica bomba informativa»: la propera visita del paje real a l’emissora, en un proper programa.
Mentre parla, na Pràxedes Sintes Gibeli acompanya les paraules del locutor amb lleugeres capadetes d’aprovació. Aquests mots, de fet, fan que es reafirmi en el seu odi —odi, sí, exactament— cap al Pare Nadal, l’espuri grassonet de barba blanca venut a l’imperi de la cocacola i també, ja que hi som, cap als arbres nadalencs —els cremaria tots, llumets inclosos—, mentre pensa que, finalment, acaba de trobar una mena d’ànima bessona en aquestes qüestions.
Hi ha un moment en què la mirada centellejant de na Pràxedes Sintes Gibeli es creua amb els ulls del locutor. Es troba còmodament asseguda a una ampla sala, amb els auriculars posats, aferrada a una gran taula rodona on hi ha el micròfon, un dispensador de solució hidroalcohòlica i un rotlle de paper de cuina; ell roman dins la cabina del locutor, manejant els comandaments, rallant dels villancicos, que reivindica en tost dels terribles japicrismas anglesos, que tothom canta però ningú no entén.
Durant uns segons, la dona pensa si no seria un bon partit per a ella aquell al·lot tan eixerit que parla a l’altra banda del vidre. Ja fa massa temps que és fadrina i el cos, de tant en tant, li demana guerra. La flamarada, però, dura poc. S’encarrega d’apagar-la el seny, que fent acte sobtat de presència dins el cervell de la dona, aigualeix la rauxa etílica que fins ara l’embargava, deixant-la irremissiblement condemnada a morir de finor: si és que és un yogurín! Què deu tenir? Deu anys menys que jo? Quin contrast que faríem…
A l’inrevés, però, quan són ells els que van amb jovenetes, mascles amb ganes de tornar a tenir vint anys, el contrast em fa mal d’ulls. I pena. Sobretot, pena. De fet, no va ser açò el que va succeir amb en Pere, el seu ex, just es van separar? Anar-se’n amb una de més jove amb l’excusa que no volia deixar de perdre’s l’ocasió de tornar a començar una aventura i tornar a sentir pessigolles a la panxa? Si no van ser exactament aquestes paraules, les que li va dir aquell penques, hi va fer prop. I ella, torturant-se, perquè tan entabanador com era, l’havia arribat a convèncer que, si l’havia deixada, era per culpa seva. Sort que no va trigar gaire a obrir els ulls a la realitat i, lògicament, a enviar-lo a la merda. En Pere. L’egocèntric d’en Pere.
No entén, na Pràxedes Sintes Gibeli, com poden ser tan ases, alguns homes —més d’un en coneix!— per caure tan alegrement en aquesta síndrome mal païda de Peter Pan. En el fons, pensa, no és res més que una por, qui sap si irracional, a madurar, a acceptar les responsabilitats associades al fet de ser adult: la paternitat, la convivència… O no. Potser és que senzillament tenen el cervell ple de pardalets o, més fàcil, que els mascles pensen amb la punta de la fava! I la cosa va com va.
A més, i ara torna a fixar-se amb en Santi, que anuncia que obre els micròfons a l’audiència perquè intervengui en el programa qui vulgui des de ca seva, la darrera cosa que necessita ella, ara mateix, és fermar-se amb una relació. Ja en té prou, d’obligacions, per haver-n’hi d’afegir una altra. No una qualsevol, no: una de sentimental! No hi ha res més esclau! Per tancar dràsticament una argumentació que no la mena almon, es fa a la idea que en Santi ja deu tenir parella. En aquest cas, la darrera cosa que faria és ficar-s’hi per enmig, interposar-s’hi. No va amb ella actuar així. Sempre ha estat partidària del joc net.
No ha acabat de pensar-ho i el cap se li en va rere la veu profunda i seductora de l’home la telefonada del qual és ara mateix en antena. Embarga cada racó de l’àmplia habitació on es troba na Pràxedes Sintes Gibeli:
—Enhorabona, Santi —li diu— ets un autèntic fenómeno! Ens estàs fent passar un capvespre de diumenge estupendo, amb aquesta convidada tan interessant que has fet venir al programa.
—Moltes gràcies, Andrés! —respon el locutor— Tu sí que en saps, mestre! Com sempre, al pie del cañón, escoltant la ràdio. No te’n perds ni un! Ets el meu oyente fidel.
—A més, Santi, i perdona que t’interrompi, aquesta senyora s’explica molt bé. Es nota d’una hora enfora que sap de què ralla.
—Si que en sap, sí. Domina el tema. De fet, si tot va bé, ho hem de concretar —perquè encara no he tingut temps de demanar-l’hi—, tal vegada serà una col·laboradora fixa del programa. Necessitam gent com ella, que s’estimi, i molt, lo nostro.
—És que no ho hem de perdre! Per açò mateix, Santi, et felicit pel programa i per la feinada que fas, que no és pagada… Bé, no et vull enredar. Segur que hi ha més gent al telèfon que vol rallar amb tu. Que et vagi bé, polit! Fins a una altra.
—Fins a una altra, mestre!
En donar per acabada la trucada, el locutor fa sonar una versió del famós villancet de «los peces en el río» interpretada per una coral infantil. Sembla que l’entrevista ja ha arribat a la fi, pensa na Pràxedes Sintes Gibeli, tot i que en Santi, fora de micròfon, li demana que què en pensa de la proposta. De bones a primeres, no sap per on va, tot i que prest entén que es refereix a la possibilitat d’esdevenir col·laboradora fixa del programa. Malgrat sentir-se feliç per l’oferta —no deixa de ser una injecció enorme d’autoestima, estant com està, que qualcú hagi pensat en ella per a una cosa bona—, amb tot el tacte del món intenta explicar-li que s’ho ha de pensar, que va molt tapada de feina i que, tot i fer-li molta il·lusió, no voldria prendre una decisió precipitada, comprometre’s amb ell i després no poder quedar bé. Ja li dirà coses. No és cap mentida, però, per altra banda, és totalment conscient que no vol més compromisos i que aquesta col·laboració, per molt espaiada que pugui estar en el temps, no deixa de ser un fermall. I ja en té prou, d’esclavatges. No vol afegir-n’hi cap més. Aquestes paraules de na Pràxedes Sintes Gibeli es veuen interrompudes per una nova trucada, que en Santi posa en antena directament:
—Senyora Maria! Vostè és una altra oyente fidel! No se’n perd cap ni un, de programa.
—No siguis exagerat, Santi —respon una veu que acumula molts d’anys d’experiència—, tot i que t’he de dir que tens una part de raó. M’agrada escoltar-te. Dius unes coses molt polides i me fas companyia. I jo, que ja tenc una edat en què…
—Si vostè és ben jove! I guapa! —la interromp el locutor— De fet, quants en té, d’anys: setanta?
—Aquesta sí que es bona, Santi! Me faràs empegueir. Setanta-vuit, en tenc!
—I que no va a ballar, encara, a cas jubilados? Bé, hi anava, abans de la pandèmia… Quin desastre, no, el coronavirus? Sort de la vacuna!
—Ja ho pots ben dir, Santi. És un desastre molt gros. No havia vist mai una cosa igual. I açò que jo n’he viscudes moltes. Però cap com aquesta. Just ens deixin, tornaré a ballar. Ho pots donar per segur. Em fa sentir més viva que mai… Com també m’hi fa sentir, ja t’ho he dit, escoltar-te. Veure que hi ha gent jove que defensa les nostres tradicions és molt polit.
—Qualcú ho ha de fer, senyora Maria. I rallant de tradicions, que ja ha començat a fer el torró de la reina, el pa de Cadis i els masapanes?
—Bo idò! Que ho posaves en dubte? Què seria un dinar de Nadal sense una bona sobretaula amb els dolços i una copeta de licor? Un dia és un dia! A més, enguany he provat de tornar a fer cocos i amargos. Saps que en feia, de temps, que no m’hi posava! Des que es va morir en Pepe, que Déu el tengui a la glòria, com a mínim… Set o vuit anys! Però m’he animat, no sé per què i, com que tenc les receptes que em va ensenyar l’àvia aquí dins, ben fresques, perquè el cap el tenc clar, idò açò: que n’he tornat a fer. Que no és polit, Santi?
—I tant, senyora Maria… I tant! Com ho és poder rallar amb vostè. De fet, des d’aquí sentim l’oloreta del menjar que ha preparat i és boníssima…
—Ho ets animal, Santi! Vamos, que m’has fet riure amb aquesta ocurrència…
A mitjan conversa, na Pràxedes Sintes Gibeli constata que, efectivament, la seva entrevista s’ha acabat, tot i que no té gens clar quin és el paper que li toca representar ara mateix. Segueix escoltant-los fins que el locutor enllesteix la telefonada d’aquesta velleta que, a ella, li ha semblat adorable. Ara sí que és el moment de començar a partir.
Un parell de minuts més tard, amb el «Messies» de Händel sonant a tota pastilla pels altaveus de la sala, s’acomiada d’en Santi, tot i que el jove l’acompanya fins a la porta exterior —per obrir el cadenat de la reixa—, moment que aprofita per recordar-li l’oferta que li ha fet fa uns minuts:
—Pensa-t’ho i m’ho dius. M’agradaria molt comptar amb tu.
—La veritat, Santi, m’has fet passar una estona molt agradable. No saps quant t’ho agraesc. Ho necessitava. Et diré coses, no passis pena, però m’ho he de pensar bé. El que m’ofereixes és molt seriós. Gràcies per tot, de ver. Que vagi molt bé.
Views: 0