El plaer d’assaborir les paraules

Aquests dies em té absort la lectura de La mar rodona, la darrera obra publicada fins ara de Sebastià Perelló (Club Editor, 2020). N’he acabat la segona part, «La peixera», una delícia literària que fa bona la idea que la primera frase d’una novel·la (d’una mena de nouvelle, en aquest cas) és clau a l’hora d’entrar amb bon peu en el mecanisme literari teixit per l’autor: «Va ser retirar la cortina de canonet i veure passar la síndria». Perelló ens torna a regalar un altre gran llibre, després de Veus al ras (Club Editor, 2016), amb què es consolida com una de les veus més interessants de la literatura catalana actual. D’entre els punts forts de l’estil molt personal que traspuen les dues obres citades, cal assenyalar el model de llengua que fa servir. Cada paraula, cada frase, cada llarg paràgraf, és una delícia per al paladar verbívor, una festa lingüística.

En una obra literària hi ha una sèrie d’elements la suma dels quals ajuda a fer-la vàlida. Fan que funcioni. Ara bé, si algun d’ells coixeja, condemnen al text al fracàs: l’estructura, la força d’allò que s’hi narra, les veus narratives… Des del moment en què, com va dir Rodoreda, «una novel·la són paraules», és a dir, un artefacte lingüístic, una construcció que emfasitza la funció poètica del llenguatge, un dels elements que té una gran importància a l’hora de decidir-ne el valor és l’ús que l’autor hi fa de la llengua, en el sentit que no és només un mitjà a través del qual vehicular continguts sinó que, també, esdevé un actor principal de l’obra.

Si faig la llista de les novel·les que més m’han colpit darrerament, la gran majoria d’elles destaquen en aquest aspecte. I a l’inrevés: una de les coses que em molesten més de la lectura d’un text és percebre que al darrere hi ha qualcú que no domina l’idioma. És allò que diferencia un escriptor d’un Escriptor, en majúscules. En la literatura catalana actual, malauradament, aquesta és una sensació fins a un cert punt recurrent, especialment a l’hora d’abordar els llibres que encapçalen les llistes dels més venuts (i, m’atreviria a dir, que indicativa d’una sèrie de mancances que van més enllà del panorama literari i que tenen a veure amb aspectes sociolingüístics que defugen la intenció d’aquest text).

En el cas de Sebastià Perelló, endinsar-se en les seves obres narratives (també podríem parlar de la poesia, però avui no toca) és entrar en una prosa elaborada amb molta cura, en què cada mot té el seu sentit i la seva funció estètica, amb unes frases que s’han d’assaborir amb calma, sense presses. Demanen una lectura tranquil·la, en què no es tracta principalment de saber com acabaran les històries que planteja (que tenen, evidentment, el seu interès i importància) sinó d’anar-les fruint a poc a poc. Així, el lector descobreix l’arsenal de recursos amb què construeix els textos, alguns dels quals associaríem de forma apriorística a la poesia («Ara tota la cera de regalims que havia estat aquella dona s’havia solidificat i a la cara ja no hi duia res escrit», afirma el narrador, tot referint-se a na Maria Carrau), amb què pot dir molt més del que la denotació de les paraules transmet gràcies a la connotació exuberant que proposa a través de la seva prosa, en la qual també és remarcable la presència d’un lèxic genuí del català de Mallorca, que es concreta en l’onomàstica (els noms dels personatges) o en el gust per la paremiologia illenca (frases fetes, refranys, dites: «Perquè tot era mentida. Sense mentiders. Qui ho vol creure, s’ho ha de beure»).

No hi ha, en aquesta opció, una voluntat folkloritzant i, per tant, carrinclona. És just a l’inrevés. L’autor és conscient de la riquesa i del potencial literari d’un idioma que concep sencer i viu. Per a qualsevol lector catalanoparlant, l’obra de Sebastià Perelló és una mostra de la unitat, però també, i sobretot, de la integritat de la llengua en què està escrita. Potser on aquest aspecte sigui menys ressenyable en la nostra literatura actual és en l’obra de molts escriptors principatins –amb en Josep Pedrals com a excepció més destacada i no única–, segurament perquè el sentit estètic de la llengua no els és prioritari o perquè el model amb què viuen el dia a dia està fortament interferit pel castellà, la qual cosa incideix directament en l’ús literari que en fan.

També hi deu tenir a veure el fet que la indústria editorial —els grans grups del llibre s’ubiquen a Barcelona— cerca un tipus d’obres més fàcilment digeribles, adreçades a un públic massiu, i que és allà, al Principat, on hi ha la majoria dels lectors que llegeixen en català i una part molt important dels autors que formen part del sistema que hi orbita. Tot açò que dic, però, no deixen de ser percepcions. No tenc, ara mateix, suficients elements d’anàlisi per a aprofundir-hi. Sí que tenc clar, i som conscient que tot plegat és una qüestió de gustos personals, que l’ús literari que es fa de la llengua sol ésser un element destacable en molts dels autors valencians (pens en Núria Cadenes, Manuel Baixauli o Joan Francesc Mira; fins i tot en Ferran Torrent), de la Franja (i dic Francesc Serés o l’enyorat Jesús Moncada) i, sobretot, dels mallorquins. A Menorca, l’exemple més clar és el de Pau Faner, amb El cant de l’alosa (Moll, 2009) com a obra emblemàtica, tot i que Joan Pons també destaca en aquest aspecte.

Pel que fa als autors de l’illa del costat, crec que la tendència hi és generalitzada. Un cas paradigmàtic és el de Miquel Àngel Riera. Fa un parell d’anys vaig començar a llegir-ne l’obra narrativa completa, editada per Edicions del Salobre (2009), en un volum d’unes mil cinc-centes pàgines en paper bíblia, és a dir, tot un repte físic per al lector, amb una magnífica fotografia de Toni Catany a la coberta. Fa poc vaig acabar Panorama amb dona i no em queden gaire títols per enllestir-la. Cada tres o quatre llibres, torn a Riera perquè, entre d’altres coses, el trob un autor amb un model de llengua absolutament admirable (i, per què no dir-ho, envejable), sobretot quan es deixa endur per les frases llargues. Llarguíssimes. Juga amb les estructures lingüístiques, sobretot amb la hipotaxi (la subordinació), com un artesà que va elaborant, peça a peça, oracions que són autèntiques obres d’orfebreria de gran complexitat. Per al lector, és una aventura entrar en una frase i deixar-se endur per tot de paisatges que defugen la línia recta que mena al punt i final del paràgraf. Un passeig per un jardí esponerós fet de paraules. És un exercici exigent, tot s’ha de dir. Ho és. Demana un esforç que queda compensat amb escreix en acabar la lectura. No tot és que passin coses, en un llibre. A vegades, és més important de quina manera es diuen.

És una experiència semblant a la que em genera la lectura de la narrativa d’Antònia Vicens. Personalment (i ja em perdonaran l’heretgia —o no— els seus seguidors) m’agrada molt més com a narradora que no pas com a poeta. La primera vegada que vaig tastar-ne la prosa, a Vocabulari privat (Adia, 2018), justament una sèrie d’articles creuats amb Josep Maria Llompart, vaig tenir la sensació que els textos de Vicens, i perdonau-me la vulgaritat, es menjaven amb patates els del seu company d’aventura periodística. Les paraules hi tenien molta més força, més vida. La lectura d’una novel·la com la reedició de 39º a l’ombra (Lleonard Muntaner, 2019 ) em va confirmar que l’autora tenia ben clar el sentit estètic de la llengua i que l’exercia amb mestria.

Una altra escriptora mallorquina destacable en aquest sentit és Lucia Pietrelli, que tant excel·leix quan es dedica a la prosa com a la poesia. Sap esprémer literàriament el català de Mallorca. Lítica (Males Herbes, 2019) n’és un molt bon exemple. Com també ho és que l’obra ha servit per posar de manifest una de les mancances del nostre sistema que he esmentat més amunt: la visió castradora que, de la literatura catalana, tenen alguns sectors principatins (eminentment barcinocèntrics) que, en enfrontar-se a un model de llengua que tot i ser també el seu, veuen com a llunyà. En tost de fer l’esforç d’entrar-hi, prest es rendeixen i s’amaguen rere excuses de mal pagador. Que Ponç Puigdevall, en una ressenya publicada al «Quadern» d’El País, cités una expressió de la llengua col·loquial i quotidiana com és «es feien les dents netes» com a exemple d’un suposat «ús invariablement ampul·lós de les imatges poètiques» per part de l’autora (que convertia el text en «excessivament feixuc») és simptomàtic d’aquesta tendència.

Potser un paral·lelisme amb aquesta situació el trobam en la literatura espanyola i el paper que hi juguen els grans narradors sud-americans: Rulfo, Cortázar, Borges, etc. Hi són figures centrals malgrat la seva ubicació «perifèrica» (en podríem parlar, en una altra ocasió, d’aquest concepte, sempre tan relatiu). Amb un model lingüístic que és una peça essencial de la seva proposta narrativa, empren un castellà deliciós (que no té res a veure amb el peninsular), que també demana esser assaborit lentament. És el mateix que passa amb altres llengües, però aquí les meves limitacions com a lector són lamentables i les traduccions, en aquest sentit, no sempre poden reflectir el model original.

Podria citar, tot seguit, altres casos de narradors i prosistes mallorquins que destaquen per l’ús que fan de la llengua literària: Biel Mesquida, Blai Bonet… Però allargaria inútilment un text en què queda, esper, prou clara la idea que volia apuntar des d’un primer moment, tot parlant de Sebastià Perelló, la lectura de la darrera novel·la del qual em té fascinat.

Views: 8