Imatges que es llegeixen i paraules que es miren

Poc espai dedica la televisió a la literatura (i poc temps tenc per a mirar-la). Una excepció la trobam al programa Més 324, de Televisió de Catalunya, en què els llibres i els escriptors hi tenen una presència habitual, amb un tractament més que digne. La llàstima —sempre hi ha algun però— és que l’hora d’emissió sigui massa tardana. Dijous, però, fa tot just un parell de dies, Xavier Graset hi entrevistà Pol Guasch, amb motiu de la presentació de Napalm al cor (Anagrama, 2021), el seu darrer llibre, el primer en el camp de la novel·lística. Tot parlant-ne, entre d’altres aspectes, ens vam poder assabentar que, al llibre, a més del text, el lector hi trobarà una sèrie de fotografies, que són una part essencial de l’obra. Va ser Guasch mateix qui va citar un dels referents d’aquesta combinació, W. G. Sebald.

Aquest és un autor l’obra del qual vaig conèixer recentment i que, com m’ha passat en poques ocasions (Aleksiévitx, Dovlàtov, la narrativa de Miquel Àngel Riera…), em va enlluernar. No som l’únic, ja que Vicenç Pagès Jordà —a qui dec, també, la benaurada descoberta de David Foster Wallace—, en una ressenya publicada el passat mes de març a L’avenç, afirma que «la meva fascinació per W.G.Sebald (1944-2001) no ha deixat d’augmentar amb cada llibre seu que he llegit. La prosa em captura des de les primeres línies, al marge de les peripècies que narra», mots que subscric completament. Allò que el fa un escriptor amb una obra interessantíssima n’és, per damunt de tot, l’estil. Segons Albert Forns, «Són pocs els escriptors que s’han guanyat el dret que el seu nom esdevingui un adjectiu, i Sebald és un d’ells (sebaldià)», de manera que «una novel·la sebaldiana seria aquella que, a l’estil de l’escriptor alemany, barreja la memòria amb la ficció, l’anècdota amb l’enciclopedisme, i l’assaig històric amb els manuals d’arquitectura o entomologia».

Pagès Jordà —després d’insistir en la potència estilística de l’autor, de la qual en deriva la seva màxima virtut, la «capacitat de teixir una prosa on no ens sobti la relació entre qüestions que no hauríem vinculat mai— destaca la importància que, en aquest sentit, per tal de poder assaborir com toca la proposta literària de l’autor, té la feina feta per la traductora, Anna Soler Horta, que ha fet possible llegir Sebald en català en els dos títols que, fins ara, n’ha publicat Flâneur: Austerlitz (2018) i Els anells de saturn (2020), en el marc d’una Biblioteca W.G. Sebald, projecte en què s’anuncien les properes aparicions d’Els emigrats (ja traduïda, en català, però en una edició gairebé introbable o només a l’abast de butxaques potents en el mercat del llibre de vell), Vertigen i Del natural.

De fet, és Anna Soler qui, entrevistada per Jordi Nopca, ens avisa de l’aspecte que comentaven al primer paràgraf d’aquest xalandrot, tot remarcant el fet que l’autor va ser un avançat del seu temps: «va aconseguir llibres d’una postmodernitat considerable, ja sigui per la barreja de gèneres com per la inclusió d’imatges». L’aparició de fotografies, al costat de mapes, dibuixos  i diagrames, és un element que destaca tota la literatura crítica que ha abordat la proposta sebaldiana i que, fins i tot, ha donat peu a estudis monogràfics. A la revista Serra d’or del mes d’abril de l’any passat, Fèlix Edo comentava que «cal referir-se a les fotografies que s’inclouen en tots els seus llibres, que són molt més que simples il·lustracions d’allò que es relata i que remeten a mons extingits des dels quals sembla que s’aboquen els morts per reclamar-nos alguna cosa».

Aquesta relació amb els «moments brillants que ja no existeixen», per dir-ho amb mots de Pagès Jordà, que constitueixen la matèria amb què Sebald forneix les novel·les, explica la presència de les imatges fixes, que l’autor, com ens recorda Anna Carreras, considerava portadores d’una «poderosa força testimonial». Així i tot, cal tenir present que l’ús que en fa Sebald va més enllà d’aquesta utilitat. Com apunta Anna Soler, les fotografies, mirant de confirmar el que explica als textos, «posen en dubte la seva veracitat», la qual cosa en justifica la relectura, a la recerca de conèixer fins a quin punt l’autor ens està dient o no allò que ens sembla entendre.

Sigui com sigui, consider innegable la potència de les imatges que apareixen en aquests llibres. En condicionen totalment la lectura. Algunes, moltes, són pertorbadores, misterioses, en el context en què apareixen (quan, segurament, en el moment en què es van fer, no tenien associades les connotacions sobrevingudes en fer part d’una pàgina, al costat del text). A més, allò que les fa especials no n’és, tampoc, la qualitat tècnica, sinó la textura típica de les fotografies antigues que, un cop impreses, conserven la seva essència. Per açò, atrapen i fan especular el lector, perquè amb les paraules formen una simbiosi perfecta amb què, per exemple, Jesús Tuson podria exemplificar la convivència harmònica d’«imatges i de paraules, sense dictaminar la superioritat de les primeres» al seu assaig Una imatge no val més que mil paraules (Empúries, 2001).

No sé si aquesta manera de fer és o no original de Sebald. El més segur és que no. Ara bé, aquest és un aspecte al qual no he pogut destinar gaire temps d’investigació ni, per tant, de descoberta. Sí que conec, a partir de les lectures que n’he fet, un parell de casos en la literatura catalana que, d’una manera o altra, s’hi poden relacionar. El més clar és el de Manuel Baixauli que, a La cinquena planta (Proa, 2014) i a Ignot (Periscopi, 2020) —no record, ara mateix, i no en tenc l’exemplar a mà, si també a L’home manuscrit (Moll, 2007)— empra fotografies i dibuixos propis per arrodonir el relat, amb resultats força satisfactoris, tot i que personalment crec que a la darrera obra publicada davalla el nivell literari de la proposta.

L’altre exemple és el de Francesc Serés, a La pell de la frontera (Quaderns Crema, 2014), en què una selecció de fotografies testimonien els diversos no-llocs que són escenari de les històries que explica al llibre. En aquesta ocasió, però, la manera de procedir és força diferent a la que empra W. G. Sebald o Manuel Baixauli. Malgrat tot, però, les imatges arrodoneixen el text, a base de complementar-s’hi. Aquest ús és puntual en l’escriptor de Saidí, comença a ser habitual en el de Sueca (tot i que desconeixem si li donarà continuïtat en les properes obres publicades) i sembla essencial en el cas de l’autor bavarès.

Com he dit, no en conec més exemples. Bé, sí, el de Guasch, amb què hem encetat aquest text, però encara no l’he llegit. Segurament, la mitja dotzena de lectors del blog en saben d’altres, per la qual cosa els convid a presentar-los a l’espai destinat als comentaris, perquè m’agradaria aprofundir-hi. No deixa de ser, aquesta manera de fer, com ja he dit abans, més que interessant. No només perquè es difuminen les fronteres entre gèneres literaris sinó perquè, fins i tot, desapareixen els límits entre disciplines artístiques que empren el paper imprès per a expressar-se. I perquè, tot plegat, encara ho fa més complex: triar les fotografies, col·locar-les on toca, imbricar-les en el relat, és una tasca dificilíssima per a l’autor (ja ho és l’escriptura, per ella mateixa). Si el resultat no reïx, l’obra cau pel seu propi pes.

S’apropa Sant Jordi. No és la meva intenció, de cap de les maneres, fer una llista de lectures recomanables de cara a una data que desconec si arribarem a celebrar amb un mínim de normalitat. Excepte en el cas de Pol Guash —la darrera novel·la del qual s’ha incorporat a la llista d’adquisicions desitjables, després de tot el que hem dit fins ara, si el proper vint-i-tres d’aquest mes podem firar-nos—, la resta de títols citats ja els he llegit. Si encara no ho heu fet, us convid a posar-hi remei, de la mateixa manera que us propòs que em faceu arribar els vostres suggeriments literaris, especialment d’aquells títols en què les imatges es llegeixin i, les paraules, es mirin.

Views: 4