Tardor ramisiana

Encaram la recta final de l’estiu, que ja setembreja. I començam a conèixer algunes de les propostes culturals previstes per a la tardor. És el cas del Teatre Principal de Maó, que ha publicat, aquesta setmana, la programació per als propers mesos. Comencen fort, perquè dia 9 d’octubre es representarà Arminda, una història d’homes (així l’han batejada), de Joan Ramis. L’encarregada de fer-ho és la companyia La Trup, que segueix així amb la seva lloable iniciativa de fer pujar als escenaris els clàssics ramisians —després d’haver-nos ofert una Lucrècia memorable, fa pocs anys— i altres textos que formen part del repertori dramàtic de la il·lustració menorquina, com per exemple la Ifigenia a Tàurida en la versió catalana que Joana de Vigo i Esquella (1779-1855) va fer de l’original de Claude Guimond de la Touche.

Lucrècia (1769), Arminda (1771) i Rosaura o el més constant amor (1783), conformen la coneguda trilogia teatral de Joan Ramis. De les tres, la que ha rebut menys atenció en el món dels estudis acadèmics és la segona. Així i tot, és una obra que no és inèdita. Des de 2006, disposam d’una edició com déu mana d’Arminda, a cura del recentment traspassat Vicent de Melchor i de Pep Valsalobre, publicada per l’editorial Vitel·la. Abans, Melchor n’havia fet una edició, el 1982, molt rudimentària —diria que autopublicada—, un exemplar de la qual, ple de correccions a llapis fetes pel curador del volum, vaig poder consultar algunes vegades a la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona, quan hi estudiava. La Revisió de les edicions existents i nova transcripció de les obres ramisianes (1993), que incloïa Arminda, va ser la tesi amb què es doctorà Melchor. Segurament per la meva procedència menorquina, me’n va regalar una còpia, que encara conserv, quan en vaig ser alumne.

Per tant, qui vulgui, abans d’acudir a la representació que en farà la Trup, conèixer el text i llegir l’obra de Ramis, hi podrà accedir amb una certa facilitat, gràcies a l’Editorial Vitel·la, que també ha publicat, per cert, una edició de Lucrècia, tot just fa un parell d’anys (2019). D’altra banda, i a diferència del que passa amb les altres dues obres teatrals de Ramis, sembla que en el cas d’Arminda hi ha indicis que permeten sospitar que l’obra va ser representada en vida de l’autor. Com indica Pep Valsalobre (2013, 80-81), a més d’altres dades aportades per Carbonell i Melchor, el capità Joan Roca apuntà al seu diari que «alguns mestres de Vila Carlos hey ha[n] representat las 2 tragèdias, Arminda y L’illa deserta», al teatre de Maó, el 4 de febrer de 1796. No serem, els espectadors que la veurem representada el proper mes d’octubre, els primers a fer-ho. Cap pega!

Sembla evident que la cultura menorquina de la il·lustració és una mena de pou sense fons: no s’exhaureix. Al contrari: a mesura que aprofundim en el coneixement de l’època, la importància de l’illa no deixa d’eixamplar-se. Açò implica moltes coses. Per exemple, el fet que un període tan fructífer i central de la nostra història cultural hagués romàs en l’oblit —malgrat les aportacions fonamentals de gent com Francesc Hernàndez Sanz, abans de la guerra del 36—, fins que Jordi Carbonell, als anys seixanta del segle passat, va començar a capgirar-ne la situació, és un indici de fins a quin punt hi ha hagut (i hi ha) un intent d’esborrar el nostre passat. Que s’expressés en la llengua pròpia de l’illa, amb un cosmopolitisme que la feia homologable a qualsevol de les cultures europees del moment, hi ha tingut molt a veure. Sortosament, gràcies a la feina incommensurable de gent com na Fina Salord, el mapa del coneixement del «període menorquí de la literatura catalana», com l’anomenà Carbonell, de cada vegada és més complet i detallat.

Una de les darreres fites que ha contribuït a aquesta feina cartogràfica és el llibre Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades (Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Institut Menorquí d’Estudis, 2020), que recull les aportacions presentades a les jornades acadèmiques que es van celebrar a Maó amb motiu del bicentenari de la mort de l’il·lustrat menorquí, una obra amb la qual podem anar fent boca, també, mentre esperam el dia de l’estrena de l’Arminda de la Trup.

A partir de la figura central del Grup Il·lustrat Menorquí, per dir-ho amb les paraules de Joaquim Molas, el llibre, coordinat per Salord, ajuda a veure fins a quin punt la nostra illa estava interconnectada amb els diferents centres culturals del set-cents i hi interactuava des de la més absoluta de les normalitats. De tu a tu. L’exemple més clar —i sorprenent, fins i tot— és l’aportació de Pep Pelfort, gràcies al qual coneixem la relació que la Societat Maonesa va mantenir amb l’Encyclopedia Britannica. També hi trobam algunes mostres de les «dificultats» amb què aquest món intel·lectualment brillant va topar en caure l’illa sota sobirania espanyola, sobretot a partir de 1802.

Arribat a aquest punt, no podria faltar —perdonau-me, però no ho puc evitar— un espai per a la queixa. És totalment necessària. I reiterada. Perquè fa de molt mal entendre que, davant de la magnitud de la tasca desenvolupada per Joan Ramis i companyia, una part important de la cultura catalana actual faci com qui senti ploure. No és la primera vegada que n’he parlat, aquí, però no pot ser que encara s’assumeixi un discurs, reduccionista i fals, segons el qual entre el segle XV i el XIX, la literatura catalana va ser provinciana i no s’hi va produir gairebé res de profit. La mal anomenada «Decadència», un concepte que encara ara s’empra en àmbits universitaris (!), hauria de ser una pantalla superada en la nostra historiografia literària i cultural. I no ho és.

Sort en tenim que, des de diferents perifèries —Menorca, però també s’han de remarcar les aportacions que es fan des de la Universitat de Girona—, s’està fent una feina impagable i que, quan vengui bé, qui ho hagi de fer, ho tindrà tot a mà per a posar-ho en valor. Així, d’aquesta manera, les obres dramàtiques de Ramis es podran veure representades amb normalitat, com als clàssics que són de la nostra dramatúrgia, al Teatre Nacional de Catalunya, al Principal de Palma o al de València. O, als currículums educatius, es dedicarà a aquest període de la nostra història cultural la mateixa atenció que reben, per exemple, els trobadors, les quatre grans cròniques o Bernat Metge, per posar alguns exemples medievals. Açò que acab de dir no és una mostra de xovinisme. Al contrari. És un exercici de ponderació objectiu. Si açò acaba passant, qualque dia, serà senyal que anam pel bon camí i que ens haurem acabat creient allò que realment som.

Referència:

Valsalobre, P. 2012. «Sobre Arminda i Rosaura de Joan Ramis: preguntes i sospites». Dins Vicenç Albertí i el teatre entre la Il·lustració i el Romanticisme, 79-112. Coordinat per Josefina Salord. Palma / Barcelona / Maó: Edicions UIB / Institut d’Estudis Baleàrics / Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Institut Menorquí d’Estudis.

Views: 6