Potser sí que tenen raó aquells que creuen en la concepció cíclica de la història. Fins i tot en la nostra cultura, en què el cristianisme va convertir-la en lineal, els petits detalls indiquen que, a la pràctica, hi ha moltes coses que es van repetint, regularment, i que és aquesta acumulació allò que ens dona la noció del pas del temps. Un exemple d’açò pot ser el costum atàvic dels adults de criticar la joventut (mentre obliden que ells, quan en tenien la mateixa edat, van ser també el blanc de les invectives de les generacions precedents). Roda el món i torna al born.
Ens trobam davant d’una pràctica que és més vella que anar a peu. Ho podem comprovar fàcilment. El 1893, Jaume Brossa publicava, a la revista cultural L’Avenç, un article de títol significatiu: «La joventut catalana d’ara». Aquest pare del modernisme fregava la trentena quan es entregar en cos i ànima a reclamar la modernització de la cultura i, gràcies a ella, la regeneració social i política del país. Per a fer-ho, no es va cansar de denunciar tot allò que impedia passar d’un context regional i tradicional a un de nacional i modern. Qui més rebé, en aquesta campanya, foren els Jocs Florals, un certamen literari emmirallat en les glòries passades de l’edat mitjana que feia molt difícil, justament pel seu «viure del passat», permetre cap mena de modernització cultural.
És en aquest context que Brossa publica un article en què deixa com a pedaços bruts la majoria dels joves de la seva època. Els acusa de tenir un comportament gregari, de ser uns vessuts que només pensen a divertir-se i de defugir l’esforç, entre d’altres aspectes negatius. D’aquí en deriven, segons l’autor, uns hàbits culturals basats, sobretot, en allò que és comercial, d’acord amb la mentalitat burgesa materialista imperant, més que no pas en criteris estrictament artístics (i, per tant, minoritaris i selectes: cal no perdre de vista que al darrere dels posicionaments de molts modernistes hi ha una concepció elitista de l’art i la cultura).
Pel que fa al teatre, diu que els joves prefereixen Pitarra i Echegaray a Ibsen i Breton. Sainets i drames lacrimògens infumables copsaven el gust dels espectadors en una època en què el teatre era la forma hegemònica d’entreteniment entre la gent (el cinema i els esports de masses encara havien d’arribar). No deixa de ser curiós que Brossa citi un nom com el de José Echegaray, un dramaturg que, en aquella època, era un autèntic fenomen que arrasava entre el públic amb els seus drames en vers de base romàntica estantissa. Tant, que costa d’entendre que, fins i tot, guanyés el premi Nobel de literatura el 1904 (un guardonat que no recorda ningú, per cert, a no ser que sigui per explicar que, gràcies a ell, Àngel Guimerà no va aconseguir el reconeixement de l’acadèmia sueca).
També parla dels gustos musicals de la joventut, l’article brossià. L’autor, en aquest cas, lamenta que els joves estiguin encantats amb la sarsuela (en cita Andrés Bretón com a exemple), un estil musical que troba molt lluny de la qualitat i innovació de l’òpera, especialment de la que representava Wagner, al qual s’atribuïa una concepció de l’art que era la suma de diferents disciplines artístiques alhora, totalment moderna. Tot açò i més tira en cara Jaume Brossa a la joventut del seu moment, a la generació que representa el futur de la seva cultura i societat en el tombant del segle XIX al XX. Poc n’espera, tot i que hi ha algunes excepcions que el conviden a un mínim d’optimisme.
És difícil no caure en la temptació de projectar els continguts d’aquest article a l’actualitat i denunciar que la majoria de joves valora més l’hedonisme que la cultura de l’esforç, que actua de manera gregària o que, respecte dels hàbits de consum cultural, deixant de banda el teatre —normalment a la cua de les preferències d’oci—, s’enganxen a les sèries de moda de les grans plataformes digitals o, pel que fa a la música, no s’allunyen de la radiofórmula o de les recomanacions que els imposen Spotify i companyia a cop d’algoritme premeditat a favor de la indústria (aquí el paral·lelisme entre les dues èpoques dona peu al rodolí fàcil: Bretón rima amb reggaeton). Ara bé, aquesta és una temptació que cal evitar. No només perquè evidencia que qui hi cau potser no fa altra cosa que demostrar que s’està fent vell (independentment de l’edat, perquè aquest és un fenomen mental, no físic), sinó perquè al darrere no deixa d’haver-hi la mateixa actitud elitista que caracteritzava el modernisme.
Aquesta visió negativa de la joventut s’ha de tenir en compte sense deixar de banda l’altra cara de la moneda. Se’ls critica, als joves, però, alhora, congrien les esperances de la gent. La manera d’explicitar-ho és molt significativa: són ells els encarregats de treure la societat, el món, de l’enfango. És a dir, els encolomam, com una mena de pecat original amb què els llastam el futur, la tasca de solucionar tots els problemes que reben en herència de qui els ha precedit. A la pràctica, no deixa de ser aquesta una postura egoista per part de qui es vol treure la seva part de responsabilitat respecte de com estan les coses: ja s’ho faran!
No és nou, tot açò, però ara, potser per primera vegada, hi ha la sensació que l’enfangada és massa grossa i, per tant, molt mala d’aclarir. O pitjor. El món que deixarem en herència als joves i a les generacions que encara han de venir sembla no tenir solució possible. Anam cap al col·lapse i, amb ell, cap a la desaparició de l’espècie humana: el canvi climàtic, les pandèmies (que hi estan relacionades), són una realitat tangent, fàcilment comprovable (com ho són les causes que la provoquen, per cert). Potser s’hagi revertit la situació i, en tost de maleir la joventut, l’ase de tots els cops sigui ara la generació que els ha precedit. La nostra.
És un pessimisme fins a un cert punt lògic, l’actual, tot i que desemboca en algunes actituds incomprensibles: hi ha pares que es penedeixen haver tingut fills davant la perspectiva que llegaran a les properes generacions un futur de merda —perdonau l’expressió, però no sé trobar-ne cap altra més adequada— en un lloc on farà de molt mal viure: la Terra. Aquesta és una visió negativa de les coses, una mostra més de l’egoisme que ens amara i que no ens podem permetre.
Potser ens cal una nova il·lustració radical, per a dir-ho amb les paraules de Marina Garcés; potser la sortida és una altra, encara per pensar, però cal confiar en les generacions que vindran: segur que trobaran la manera de canviar el món per tal de revertir la situació actual. I, en aquest cas, no en benefici nostre, dels qui hem fet l’empasta, sinó per mèrits propis.
Views: 0