Dia primer

Dissabte de Cap d’Any. Arribes a casa a les nou passades. Has tingut el temps just, en acabar el torn de feina, de fer una visita ràpida al súper, que avui tancava un poc més prest del que és habitual. Fins dilluns no hi haurà res obert, segurament, i cal garantir la presència d’alguns productes bàsics a la nevera. Els prestatges estaven arrasats, però has pogut comprar les quatre coses que necessitaves.

La dutxa, avui, és ràpida. Amb l’aigua molt calenta: baf al mirall i les parets que regalimen. En acabat, et ben eixugues amb la tovallola; els cabells, amb l’assecador. Després, et poses una roba còmoda.

Així, molt millor.

A l’hora de cuinar, el menú que has previst et donarà poca feina: pit de pollastre a la planxa i amanida; iogurt amb cereals i mel. Menjar gairebé de dieta. I el raïm. Després de passar-los amb aigua de l’aixeta, en poses dotze grans dins d’un got. Amb pinyol. Al súper, en venien sense, però t’ha semblat que açò seria fer trampes. Tapes el recipient amb un tovalló de paper. Per després.

Encens la tele de la cuina. Va ser una bona idea posar-l’hi. Ell no ho volia. De cap de les maneres… Qui se’n recorda d’ell? En Pere. Fa molt de temps ja, de totes aquestes foteses. Ni l’enyores, ni se t’ocorre pensar què se’n deu haver fet d’ell. Què o amb qui, tant te fa.

Comences a passar d’una cadena a una altra, compulsivament. Fer zàping només et serveix per confirmar que gairebé tot són programes amb resums del millor de l’any: pandèmies, volcans, el preu de la llum… No t’interessa. Deixes la tele encesa, a un volum raonable.

No te la mires, però et fa companyia.

Revises la pantalla del mòbil. El bombardeig ha començat a mig matí, però ara s’ha intensificat. Les felicitacions de Cap d’Any comencen a acaparar les xarxes socials. Les notificacions indiquen que hi ha setanta-quatre missatges sense llegir a WhatsApp. Sort que les has silenciades. Tants de clincs… Seria insuportable. A Facebook i Instagram la cosa està un poc més tranquil·la; Twitter, gairebé ni te’l mires. No li trobes el què. Aprofites un temps mort per a començar a llegir missatges i a contestar-los. Com que ho havies previst, has redactat un petit text que penses copiar i enganxar indiscriminadament, amb una única excepció: el teu fill.

L’altre dia vas arreplegar un poema per la xarxa. No en constava el nom (o, si hi era, no el recordes). Te’l vas fer teu. Diu cosa respecte dels anys que passen. Que, com un polsim, es fan bagatge a la motxilla de les experiències, amb la qual es pot encarar millor el camí que hi queda de vida. En el fons, hi estàs d’acord, tot i que el vas trobar un poc cursi en les formes.

En un dia com avui, però, què no ho és?

A més dels versos, hi has afegit un protocol·lari «Que tingueu un bon any 2022» i la signatura: PSG.

Els filets de pit de pollastre ja estan aclarits i només et queda trempar l’amanida per a tenir el sopar enllestit. Pares taula dins la cuina. Aquí ho tens tot a l’abast. És més còmode. Avantatges de sopar tota sola. Per fer festa, has encès un parell d’espelmes i t’has omplert una copa de vi. Negre. Tenies un bòtil de Furvus, collita del disset, estotjat per a una ocasió especial. Has considerat que avui l’era.

Sopes a poc a poc, assaborint cada queixalada de carn. Ara sí, prestes atenció a la tele. A una cadena especialitzada en esports emeten un resum dels millors moments de les darreres olimpíades. Ja et va bé. Tot el que sigui evitar les notícies hi va. Entre mos i mos, revises les xarxes socials. Els continguts són monotemàtics: tothom fa arribar els millors desitjos de cara al nou nou any a la gent, sense gaire originalitat. De manera genèrica. També al WhatsApp, per molt que aparentment els missatges estiguin personalitzats. Tu també ho faràs així, excepte amb el teu fill.

Una segona copa de vi més tard, amb el iogurt amb cereals i mel enllestit, hi manca una hora encara per a les campanades. Torna el zàping, per fer temps. A TV3 emeten un especial del Polònia. Un clàssic. Fa molts d’anys hi havia Martes y Trece; després, Cruz i Raya; finalment, José Mota, en solitari. De mal en pitjor. Sort dels catalans, trobes: fan riure i, alhora, pensar. I, com que no tens ganes de fer açò darrer, canvies de cadena. Retornes a l’oasi dels esports i t’aboques una altra copa de vi. Necessites una empenteta per a contestar missatges de WhatsApp —més ben dit, per a copiar i enganxar-los— i veure les reaccions de la gent a la felicitació que has fixat al mur de Facebook i a Instragram, a més de fer-ne les respectives històries. La col·lecció de likes no fa llarg.

D’una bossa del súper, de plàstic, en treus una altra, de paper. Què seria d’una festa de Cap d’Any sense cotilló? Et poses el capellet de cartró, antifaç i el collar de paper. Deixes l’espanta-sogres i les paperines damunt de la taula. Així, abillada per a l’ocasió, et planteges a quina cadena veuràs les campanades. Saps que, ni que sigui momentàniament, miraràs a vam quin vestit s’ha posat enguany na Pedroche, tot i que no el mostraran fins al darrer moment. Se la saben llarga, a l’hora d’enganxar l’audiència. Ara bé, el raïm, tens clar que no te’l vols prendre des de la Puerta del Sol. El teu quilòmetre zero és un altre. Què fer, idò: quatre illes, cap país, tot de fronteres? Barcelonacentrisme?

No saps ben bé per què, però decideixes que ni una cosa ni l’altra: enguany escoltaràs les campanades a la ràdio. Apagues la tele. A na Pedroche, que la bombin! Només hi ha dues emissores radiofòniques per triar: la mateixa dualitat que amb la tele. I no t’acabes de decidir. No és qüestió, però, d’arribar misses dites a la festa. Tries Palma, per proximitat. En escoltar la veu de Miquel Montoro, però, canvies ràpidament a Catalunya Ràdio. És allò del mal menor.

El raïm roman a punt.

Queden uns pocs minuts per a la mitjanit. Els locutors recorden als oients què són els quarts. Que no s’han de confondre i empassar-se el raïm abans d’hora. Cada any la mateixa cançoneta! Si la repeteixen, però, deu ser perquè hi ha gent que encara no ho entén. Açò, o que ens prenen per idiotes. O tot a la vegada.

Quan toca, amb la major de les parsimònies, comences a menjar-te el raïm. Rosegant lentament cada gra del fuit. Gaudint-lo. Escopint-ne els pinyols, amb calma. Al darrer dels dotze, hi arribes quan ja fa més de cinc minuts que l’any nou navega.

Per a celebrar-ho, encetes un bòtil de Recaredo. Xampany! No ben bé, però un Corpinnat s’adiu amb el moment, amb les ganes que tens de passar una bona estona.

Tornes a mirar el mòbil. Es suposa que les xarxes estan saturades, que els missatges arribaran amb compta-gotes, almenys durant els minuts següents. Així i tot, n’hi ha per na Clara i sa filla. Tanta gent conec?

És el moment d’escriure l’única felicitació personalitzada de la nit. La d’en Lluís. Fa tres mesos que, finalment, vas aconseguir que marxés de casa. De llavors ençà, curiosament, la relació entre vosaltres dos ha millorat. Necessitàveu aquesta distància. Avui, d’aquí a unes hores, dinareu junts. Sense parelles. Ell tampoc no en té.

En acabar de redactar-lo, t’aboques una segona copa de Recaredo. Ara, que ja has fet els deures, és l’hora de començar la festa. Cerques, a Spotify, una llista de reproducció que s’adigui als teus gustos: un poc de música disco dels anys setanta, pop espanyol dels vuitanta i rock català dels noranta. En trobes una en què, d’una revolada, veus que hi ha Village People, Los Ronaldos i Sau. Aquesta!

Tota sola, dins la cuina, amb l’única companyia de la llum de les espelmes, mentre bufes l’espanta-sogres i llences paperines, balles al ritme de les músiques més diverses. Per un moment penses què pensaria qualcú que et veiés, així. Et trobes tan bé, però, que la resposta que imagines t’és ben igual.

De tant en tant, revises el mòbil. D’entre una llista de missatges que no atura de créixer, el que has enviat al teu fill consta encara com a no llegit. No deu tenir cobertura? On deu ser? Te va dir que ho celebraria en petit comitè, amb dues parelles d’amics, però no et va concretar on. Potser, amb les línies saturades, encara no li ha arribat la felicitació.

Una hora i mitja més tard, a ritme de Rafaella Carrà, fas el darrer glop de Recaredo. No en podràs fer més. El bòtil és buit. El missatge a en Lluís segueix sense llegir. O no. Saps que hi ha gent que té el mòbil configurat de tal manera que no es pot saber si el que has enviat ha arribat o no al destinatari. Es veu que no és gaire mal de fer.

Sigui com sigui, trobes que, per avui, ja n’hi ha prou. T’ha sortit de cop tot el cansament de la jornada. És hora, idò, d’anar-te’n a dormir. Programes l’alarma del mòbil, després de comprovar que no hi ha cap novetat de darrera hora al WhatsApp i et colgues. Bona nit!

***

Cap d’Any. Obres un ull. Uns segons després, l’altre. Fer-ho requereix d’un esforç titànic per part teva. Notes al cap un dolor punyent. Si hi sumam que tens la boca pastosa, la diagnosi és clara: una senyora ressaca. Mires el rellotge de la tauleta de nit. La una! D’aquí a una hora i mitja tens un convidat a dinar! Per què no ha sonat l’alarma? Et mires el mòbil. Està apagat. S’ha quedat sense bateria. Ara entens per què has dormit fins tan tard. No vas pensar a deixar-lo carregant. Quin mal cap! De fet, hi penses i, ara mateix, no saps on és el carregador. Va quedar a la feina? Si és així, tens un problema.

Et fas una dutxa ràpida. Només de cos. Et prens, furtivament, una torrada de pa amb oli, per matar la primor; i un Gelocatil, per minimitzar els efectes de la síndrome d’abstinència. Potser així, et serà més fàcil pensar on vas deixar el carregador del mòbil.

A la cuina, encens la tele. Segur que ja ha acabat la retransmissió dels salts d’esquí i, fins i tot, el concert d’any nou, que s’emet des de Viena. Enguany el dirigeix en Daniel Barenboim. Hi haurà públic? No ho pots saber, perquè ara mateix posen anuncis. Any rere any, aquests programes et feien companyia mentre preparaves l’àpat familiar, que solia ser pantagruèlic. Fa molt de temps, d’açò. Ara, és més bo d’aclarir, però la inèrcia televisiva segueix essent la mateixa: tenir-la encesa, encara que no te la miris.

Mentre refàs mentalment la teva biografia durant les darreres vint-i-quatre hores, a la recerca d’algun indici relacionat amb el carregador del mòbil, comences a preparar el dinar. Per sort, en tenies una gran part encaminada. Només cal acabar-lo d’enllestir. La sopa bona s’ha descongelat correctament. La safata de canelons que va sobrar del dinar de Nadal, també. El microones s’encarregarà de fer la resta. Tens el temps just per a preparar una bona amanida i una safata amb els dolços.

Amb el cap transitant encara per una zona de turbulències —el paracetamol no trigarà a fer efecte—, penses que el primer de l’any és, segurament, el més inútil de tots. Un dia perdut! A part del dinar, la vessa el domina completament. Aixecar-se a les tantes, fer un mos, empalmar-ho amb un bon xubec i, després, dedicar les hores restants a romandre al sofà, amb l’activitat física i mental sota mínims. Llegir? La darrera cosa que et fa ganes fer. Mirar la tele? Tot són programes repetits. Sortir de casa? Avui no hi ha res obert.

Mentre talles la ceba —és valenta: plores com una magdalena—, com un flaix, recordes on és el carregador: dins la senalla.

Exacte!

Hi connectes el mòbil. En cinc minuts, en tenir un mínim de càrrega, el podràs emprar. Mentrestant, comences a posar taula. Al menjador. L’ocasió s’ho val. Avui no dinaràs tota sola.

Quan l’encens, hi ha dos-cents quinze missatges de WhatsApp, un xinxer de notificacions del Facebook i d’Instagram i quatre trucades perdudes. Déu n’hi do! La primera cosa que cerques és la resposta del fill. Ha vist el missatge i l’ha contestat: dues ve baixes blaves i un cercle verd amb un número sis així ho confirmen. A quina hora deu haver-ho fet? Per començar, et desitja un bon any. Després, et diu que ha provat de telefonar-te per avisar-te del que ha passat. Debades. No hi havia manera que l’agafessis. A cals amics, mig en broma, després de les campanades, ens hem fet una prova d’antígens. He donat positiu. Estic provant de contactar amb Infocovid perquè em donin hora per a la PCR, però no m’agafen el telèfon. Ja t’informaré, mare, a mesura que en sàpiga coses.

Deixes la taula parada i te’n vas a l’habitació, amb un caminar feixuc.

Et tornes a colgar dins el llit. Apagues el llum.

Començam bé.

Views: 5