Sant Jordi i els llibres

Que Sant Jordi, enguany, caigui en dissabte, ja va bé. És un bon dia per a sortir a passejar. Que, a més, sigui la primera edició que es celebra en açò que anomenen la nova normalitat, sense l’obligació de dur la màscara posada, també hi ajuda. Després d’unes versions entre descafeïnades o, directament, inexistents de la festa, tot sembla indicar que, en aquesta ocasió, les coses es redreçaran. De fet, sembla que tot ve de cara perquè aquesta diada sigui un èxit, excepte pel que fa a la meteorologia. Per variar. Sembla aliena a les contingències humanes i, més d’un hi ha —sobretot d’entre els llibreters—, que ha passat una penada durant els dies previs al sarau, en què no ha deixat de comprovar compulsivament l’evolució de les prediccions del temps per al cap de setmana, tan variables elles.

Tot i que la frase no deixi de ser evident i tòpica, cal recordar-la: celebram, amb Sant Jordi, la festa del llibre. Aquí, cal incidir en el mot clau: el llibre. L’objecte. Aquest conjunt de fulls enquadernats, de mides i gruixes diverses, continent de pàgines plenes de lletra impresa amb tota mena de missatges. La cosa tangible. I, en aquest sentit, també cal tenir molt clar que l’objectiu de la celebració és vendre’n. Amb aquesta voluntat pecuniària va néixer, als anys vint del segle passat i a Barcelona, aquesta festa que, a partir de l’any trenta, es va fer coincidir amb la diada de Sant Jordi —una figura venerada a l’antiga corona catalanoaragonesa, nostrada per tant—, amb la qual cosa s’hi incorporaren les roses, d’acord amb el fet que, entre els segles XV i XVII, era tradició regalar-ne aquell dia, dedicat als enamorats (en oposició al sant Valentí contemporani). De llavors ençà, formen un binomi indissoluble tal dia com avui.

Que ningú no s’engani, idò: tal dia com avui, l’objectiu de tot plegat és econòmic. És un mercat. Potser no seria exagerat dir que no hi ha gaire diferència entre les parades de llibres i les que, per posar el primer exemple que m’ha vingut al cap, es dediquen a vendre tota casta de productes sota l’aparença d’una suposada fira medieval a les festes de poble. Només cal veure què en sol quedar per a la posteritat, de la celebració, per a veure’n clara l’essència: un rànquing amb els títols més venuts (amb unes xifres, però, que amaguen uns beneficis molt repartits) i poca cosa més. O, el que ens hi mena: tota una sèrie de campanyes de màrqueting que acompanyen un fotimer —inassumible, per tant— de títols estratègicament publicats a tocar de l’arribada de la primavera, moltes vegades amb el suport, també, d’una sèrie de guardons que no deixen de ser maniobres editorials per embolcallar els seus productes amb una capa de suposada qualitat literària. Fins i tot, apareixen anuncis d’aquestes novetats literàries a la televisió i a la ràdio i, en tot plegat, l’aparició dels autors anomenats mediàtics ajuda a animar el mercat. És a dir, a fer caixa. I ja sabem que una cosa és que se’n venguin exemplars i, una altra de ben diferent, que se’n llegeixin. O que no solen ser, les paradetes, el millor lloc per a trobar-hi llibreters, és a dir, prescriptors de bones lectures, malgrat les honroses excepcions que hi puguem trobar. Ni el lloc ni la quantitat de gent que hi circula no propicien l’acompanyament que es pot tenir dins d’una llibreria per part de qualcú que sap el que es fa. És un ambient, el de Sant Jordi, propici per als venedors de llibres, que no són, ni fer-s’hi a prop, la mateixa cosa.

També, al voltant de la celebració d’aquesta diada —l’èxit de la qual és tan obvi que la UNESCO va decidir que el vint-i-tres d’abril es commemoraria, a nivell internacional, el Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor—, s’organitzen una sèrie d’activitats paraliteràries que ajuden a mobilitzar els clients potencials: presentacions de llibres, conferències, taules rodones, recitals, tallers… I, d’entre totes, la que potser té més arrelament: la signatura de llibres. I, aquí, entra en joc la figura de l’escriptor, un agent que és —evidentment— necessari en aquest mercat. Tot i no ser-ne la figura central, aquesta és una jornada propícia per a conrear i mantenir l’autoestima del gremi autoral. Tothom, qui més qui manco —des dels més reconeguts als que menys, des d’aquells que publiquen a les grans corporacions, passant pels autors que formen part dels catàlegs de les petites editorials, fins als escriptors que s’autoediten (també a una gran corporació, per cert, que se’n fot dels drets d’autor, dels contractes d’edició i, sobretot, del disseny del producte, uns mínims que sí solen garantir els editors convencionals— participa de les signatures d’exemplars amb què la gent pot fer-se la il·lusió que l’objecte que acaba de comprar és únic, personalitzat i, els autors, creure que té, fins i tot, fans.

Vist així, fredament, cal reconèixer que Sant Jordi no és tan glamurós com podia semblar a primera vista. Ara bé, la maniobra comercial funciona, per la qual cosa no es pot negar que, si no fos per una diada com aquesta, moltes llibreries no podrien subsistir —i no em referesc només als grans magatzems llibrers, sinó sobretot als negocis de proximitat, de confiança—, ja que, normalment, la recaptació d’aquesta jornada significa un percentatge important del total anual. A més, és un gust passejar per carrers plens d’animació i, sobretot, a vessar de llibres (i roses). Per als amants de la literatura, sobretot per a aquells que hem tingut la sort de publicar en major o, sobretot, en menor mesura, aquesta és una bona opció per a pescar nous lectors. Són ells els encarregats que el mercat literari aguanti la resta d’any. Potser qualcú que compra un llibre —o l’hi regalen: és l’altra cara de la moneda—, tot i no tenir-ne el costum, s’hi acaba enganxant. Potser, tot i que també hi ha els casos perduts: per exemple, gent que els compra en funció del color del llom, perquè combinin bé amb les cortines del menjador, per citar-ne un cas real documentat a Maó que, segurament, té un seguit de rèpliques, amb petites variacions, en altres indrets.

En aquest sentit, és important que Sant Jordi serveixi per acostar els llibres a qui no els sol tenir a l’abast, pels motius que siguin. Els joves, per exemple. I sí, ja sé que molts dels títols que es publiquen dins del que s’anomena literatura infantil i juvenil són productes de consum, com ho són les hamburgueses servides en locals de fasfood. També ho és molt del que es ven en dies com avui. Però cal no perdre l’esperança. Com he dit, potser qualcú s’hi enganxa i, a mesura que se li va educant el paladar, descobreix que hi ha dietes literàries delicioses, molt més saludables, fins i tot més exigents, que no pas aquelles amb què es va iniciar en la lectura. I se les acaba fent seves. Per açò ja ho val muntar diades de Sant Jordi.

Views: 0