No veníem del no-res, però déu n’hi do. La repressió franquista —intensificada en el cas de Menorca pel fet d’haver romàs fidel a la legitimitat republicana fins al final de la guerra—, pot ajudar a explicar, en part, la migrada producció literària de les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta a l’illa. Migrada, però no inexistent, cal matisar. Malgrat que parlar d’un grup de postguerra a Menorca, tal i com proposa Pere Rosselló Bover, sigui massa agosarat (sobretot si s’hi inclou Gumersind Gomila, que pertany a una dinàmica literària diferent, la rossellonesa), cal fer constar que obres com Serenor d’Antoni Moll Camps (1946), el Rellotge de caixa, de Ferran Martí i Camps (1967) o la producció teatral de Frederic Erdozaín —enllà de la conegudíssima L’amo en Xec de s’Ullastrar (1961), com podrem comprovar prest, quan se’n publiqui l’obra inèdita—, i la poètica de Joan Timoner Petrus o Gumersind Riera, per citar-ne alguns noms significatius, matisen els mots de Francesc de Borja Moll amb què afirmava que l’illa estava «endarrerida literàriament» en aquella època. Ara bé, la publicació dels Contes menorquins, de Pau Faner (1972), suposà un punt d’inflexió en l’evolució de la nostra història literària. Hi ha un abans i un després de l’aparició d’aquest llibre.
Des d’un punt de vista individual, amb aquest recull de contes, publicat ara fa exactament cinquanta anys, Pau Faner va encetar una trajectòria, encara oberta, que l’ha convertit en el narrador més important de les lletres menorquines, amb una obra sòlida i pròdiga en títols, tant pel que fa als reculls de contes com, sobretot, a les novel·les, sense deixar de banda que també ha conreat el teatre i l’articulisme periodístic. I que pinta (ara mateix, per exemple, ha tornat a elaborar una nova tongada de carotes destinades a les festes ciutadellenques de Sant Joan que, enguany sí, acabaran als jocs del Pla).
Molts dels llibres que ha publicat, a més, han rebut guardons. Si fem una llista dels premis més importants de la literatura catalana de les darreres dècades pel que fa a la narrativa (Sant Jordi, Sant Joan, Josep Pla, Ciutat de Palma, de la Crítica, Víctor Català…), resulta que Faner els ha guanyat tots. Tots. Algunes de les seves obres són, consider, canòniques i, en particular, crec que El cant de l’alosa (2009), un recull de contes que es pot llegir com una novel·la en què es poetitza la infantesa, és una autèntica obra mestra de la literatura catalana actual. Qualsevol moment és bo per a recomanar-ne la lectura. És un autor, a més, que connecta molt bé amb el públic, que li és fidel, una fita que no gaires autors assoleixen.
A més, ha esdevingut mestre d’alguns escriptors menorquins que, en major o en menor grau, han tingut en l’obra faneriana una influència a l’hora de posar-se a escriure o, fins i tot, en la manera de tractar la matèria literària. Pens, bàsicament, en Joan Pons: els punts de contacte entre l’obra de l’escriptor ciutadellenc i novel·les del de Ferreries com per exemple Nàufrags (1993), El laberint de les girafes (1999), Barba-rossa (2006) o, fins i tot, Sorra a les Sabates (2005), em semblen evidents. Ara bé, només són açò, punts de contacte. Esperança Camps, Maite Salord o Miquel Àngel Maria també n’han reconegut el mestratge, entre d’altres.
Amb una trajectòria com aquesta, no ha de sorprendre a ningú que ens trobem davant d’un escriptor reconegut i que, per açò mateix, ha rebut una sèrie d’homenatges més que merescuts. El darrer, per ara, ha estat el nomenament com a escriptor del mes per la biblioteca pública d’Eivissa. Sense que serveixi per a fer-me autobombo —som conscient que hi he tingut una implicació directa—, des de l’Institut Menorquí d’Estudis se li ha dedicat una jornada d’estudi i d’homenatge (2015) i un congrés internacional (2017), que han servit, entre d’altres aspectes, per a generar-ne un primer corpus de bibliografia crítica. I, prest, també des de l’IME, hi ha programada una activitat amb què es commemoraran els cinquanta anys de la publicació dels Contes menorquins.
A nivell col·lectiu, cal remarcar que Faner significa la contribució menorquina a la Generació dels Setanta, una etiqueta proposada per Àlex Broch i que, en un sentit estrictament historiogràfic, encara és més o manco funcional. Així, el nostre autor també va néixer després de la guerra i es va formar, per tant, en l’escola franquista (i caldria parar atenció quan, a les seves obres en parla: el retrat que en fa posa, sobretot quan es centra en l’escola salesiana, la pell de gallina). Açò vol dir que, entre d’altres coses, no hi va aprendre la llengua pròpia, anormalitat que va haver de corregir de manera autodidàctica, com ja s’ha encarregat ell mateix d’explicar en alguns textos i que, malgrat tenir-ho tot en contra, va decidir emprar-la com a eina de creació literària.
Broch, a més, destaca que els autors d’aquesta generació es van caracteritzar per guanyar premis —com hem exemplificat també en Faner— i, en conseqüència, per ajudar a vertebrar un sistema literari en què hi havia la presència de gairebé totes les baules necessàries per a fer-ne funcionar els engranatges. I en què, tal i com ja havia passat a les primeres dècades del segle passat, la territorialitat lingüística esdevenia completa. Amb Menorca al mateix nivell que la resta. Si situam Faner, a més, en els paràmetres de la narrativa de l’època, també encaixa en el marc teòric proposat per Broch pel que fa a l’aparició d’una literatura «comercial», és a dir, connectada amb el mercat, amb multiplicitats de propostes, d’entre les quals trobam, per exemple, l’anomenada novel·la de cicle familiar. Seguint els paràmetres marcats sobretot per Cien años de soledad, de Gabriel Garcia Márquez, aquesta manera de fer va ser una influència a nivell mundial. En el cas de l’escriptor ciutadellenc, Un regne per a mi (1976) hi encaixaria. Sempre, però, amb les seves especificitats. També, un altre tipus d’obres que Broch destaca dels setanta són les que ell considera cròniques generacionals. En aquest cas, L’arcàngel (1974) presenta semblances amb el model. També, finalment, cal destacar l’embranzida que pren en aquell moment la novel·la de gènere. No cal recordar que una gran part, per no dir tota, de l’obra de Pau Faner es pot llegir des de les coordenades de la fantasia i l’evasió.
Ara bé, malgrat aquests punts de contacte amb el panorama de l’època, el nostre autor es caracteritza per oferir als lectors una proposta molt personal. Tan singular que és mala de classificar, fins i tot per a aquells que ens dedicam a etiquetar-ho tot des de la historiografia literària o, en el seu moment, per a qui es movia pels departaments comercials de les editorials que volien vendre’n els llibres i que, per açò mateix, el van encasellar en un suposat realisme màgic —aprofitant la flamarada garciamarquesa— que, de cap de les maneres, no ajuda a caracteritzar-ne l’obra. No li escau ni li fa justícia. En aquest sentit, és molt més adient rallar de neofantasia, tot i que ara i aquí no és el moment d’embarcar-nos en les definicions terminològiques amb què hauríem de poder-lo explicar.
Potser el més assenyat seria dir que Pau Faner és un autor únic, sobretot per l’ús que fa de la fantasia en les seves obres, de què en surt una proposta personalíssima i insubornable alhora. Perquè, com qualcú ha comentat, l’escriptor ciutadellenc va a la seva, conscientment aliè a les tendències que triomfen al mercat —tot i que amb Les bodes del diable (2011) i la majoria dels títols que l’han seguit intenta incorporar a la seva manera de fer els patrons de la novel·la d’aventures en el sentit que la conceben autors com Dan Brown o Ken Follet. Pau Faner, per sort, fa el que vol. I publica a un ritme tan intens que els seguidors de la seva obra no tenen temps d’avorrir-se. Fins i tot, pot generar estrès, entre lectures i relectures, intentar seguir-li el ritme.
Avui, el panorama de les lletres menorquines és esponerós. I una part del mèrit d’haver assolit aquest estatus el té Pau Faner. Fa cinquanta anys, amb la publicació dels Contes menorquins, es va encetar un camí aleshores tan poc fressat que, gairebé, no se n’intuïen les rutes practicables. Avui, gràcies a la seva acció pionera, s’ha demostrat que no només hi eren sinó que, gràcies al seu exemple, hem arribat a una situació literària pròdiga. Celebrem-ho com toca: llegint-lo.
Views: 6